Gen 182016
 

Un antic professor meu va escriure, ja fa temps, que ningú no hauria de veure com es fan les salsitxes ni les llistes electorals.  Segurament que té raó i que la nostra salut, tant la digestiva com la democràtica, prou que ho agrairien.  De tota manera, jo hi afegiria que segurament ningú tampoc no hauria de veure com es forma un govern.

Finalment, ja tenim titulars de les diferents conselleries i no costa gaire imaginar una mena de subhasta estranya on algunes de les carteres de més poder es reclamen o cauen a sobre, segons el cas, i on les petites i poc rellevants es miren d’esquivar a qualsevol preu.  Però aquest espectacle més o menys íntim i privat no és més que el principi.  Imaginem, per exemple, Economia, al capdavant de la qual hi ha Oriol Junqueras, historiador de formació i vicepresident alhora.  D’acord que el seu paper és important, però l’organigrama que sustenti el departament és fonamental, molt més enllà de la seva figura.

Ara tot just comença una guerra sorda i anònima pels alts càrrecs i per tots aquells que es nomenen i es cessen a criteri del titular del departament.  I aquí les punyalades i els jocs de passadissos i cadires són tan cruels com silenciosos.  Al capdavall, de tot aquest exèrcit d’alts funcionaris dependrà com la política i les directrius del Govern ens arribin i ens afectin a tots els ciutadans.  No és poca cosa.

Relleus en marxa.  Relleus necessaris en alguns casos i més que imprescindibles en altres.  I també algun que altre de prou evitable, ben segur.  Però així són les coses en política:  uns arriben i uns altres se’n van i, com més o menys diu aquella vella cançó, i jo segueixo endavant i mai no he sabut per què.  Esperem que aquest nou mandongo (per als moderns, i segons el Dicciónari català-valencià-balear, “conjunt d’operacions que es fan des que el porc és mort i obert per a elaborar la seva carn i vísceres i fer els embotits”) polític i administratiu se’ns faci fàcil de pair i no ens acabi repetint tota la legislatura.

Gen 172016
 

No penso que descobreixi res de nou si dic que les coses són molt més que l’instant puntual en que s’esdevenen, i que de fet comencen així que les imaginem i perduren tant com el record ens ho permet.  De manera semblant a allò que afirma Eduard Punset quan diu que la felicitat és a l’antesala de la felicitat, tot comença abans de ser realitat i segueix amb nosaltres quan ja ha passat.

Fem plans, preparem trobades, viatges, experiències de tota mena, i mentre els pensem, ja comencen a ser una mica reals a dins nostre.  I un dia arriben, i es fan realitat, sovint no ben bé com els havíem imaginat, o de vegades superant qualsevol previsió -la realitat és així de capriciosa- i després, sense temps a adonar-nos,  el record, aquesta mà de vernís de la memòria que tot ho embelleix i que tan bé dissimula les imperfeccions.

Així són les coses, i així es va succeint la nostra vida i tot el que ens passa.  I encara que de tant en tant aquesta rapidesa dels esdeveniments ens faci enyorar una mica més de l’estona de la felicitat que de vegades ens reserva la realitat, ens les arreglem prou bé per estirar-la per davant i per darrere, aconseguint que el temps no acabi sent tan implacable com és.

Val la pena no deixar d’imaginar, de somiar si cal, allò que vindrà, i de no oblidar allò que ja ha passat, perquè mentre ho tinguem present i viu, no acabarà de passar del tot.

Gen 162016
 

Les coses, darrerament, van molt ràpides.  Els fets es precipiten i gairebé ni tenim temps a pair tot el que estem vivint.  Sembla que faci mesos de la presa de possessió del nou president de la Generalitat i tot just fa uns pocs dies.  Avui voldria recuperar una imatge d’aquell dia que penso que és prou important com per no condemnar-la a les golfes de l’oblit massa aviat.  És la imatge d’una bandera espanyola a la Plaça de Sant Jaume, situada amb tanta destresa que apareixia a la major part de les seqüències televisives de l’exterior de la plaça, sense que hi hagués cap dels enfrontaments aquells que ens predica el ministre del ram.  L’amo de la bandera va dir la seva, com va voler, exactament igual que la resta de públic.  Això va passar a Barcelona.

Si fem una mica més de memòria i anem enrere fins ara fa un any i mig, recuperarem la proclamació de Felipe VI com a Rey de España.  Els actes públics d’aquesta proclamació van anar acompanyats d’una repressió brutal contra tothom que va intentar expressar, per més pacíficament que fos, les seves idees antimonàrquiques o en favor de la república.  Això va passar a Madrid.

Fins a aquí els fets.  Cadascú que en tregui les seves conseqüències.  Per la meva banda, em costa molt defensar el respecte constitucional de qui coarta la llibertat de pensament i d’expressió pacífica de les idees, en nom de ves a saber quina legalitat.  Però així són les coses al regne del monarca que no respecta les institucions catalanes i exigeix lleialtat institucional en sentit contrari.  I parlo tant del cap de l’Estat, com dels seus governs, líders polítics… que aquests darrers dies n’hem tingut prou mostres.

Massa diferències i massa profundes com perquè hi puguem esperar res de bo.  I de lliçons, ni una.  Anem passant.

Gen 152016
 

Aquesta és potser una de les preguntes que menys es fan els governs:  per a què serveix una cultura?  La resposta, si mirem en perspectiva, pot anar des de la manifestació suprema de la identitat col.lectiva, fins al mercantilisme més pur, passant per un mai dit en veu alta, però molts cops aplicat “per a res” (o per lluir).

Ara que corren temps de canvis, penso que és pertinent tornar-nos a platejar la pregunta.  Aquesta que he formulat i altres, com ara:  la cultura ens ha de fer més rics?  En cas afirmatiu, a qui?  En podem prescindir?  Ens la podem estalviar? i, sobretot, la nostra política cultural serveix per fer més sàvia la gent?  I aquí caldria aclarir que parlo de tota la gent, no només d’una selecta minoria amb possibles que tradicionalment l’ha fet objecte de propietat privada.

El mateix, si fa no fa, passa amb la llengua.  Les preguntes podrien ser gairebé les mateixes.  El repte per al nou futur, si em permeteu, potser hauria de venir d’una altra pregunta:  quines experiències vitals positives tenim associades a la nostra llengua?  Si parlem del català -i evidentment en parlo- potser una de les màximes i més compartides podria ser el dia que vaig aprovar aquell fastigós nivell de català i em vaig treure de sobre aquesta maleïda espasa de Dàmocles. Així, no anem enlloc.

Llengua i cultura, per a mi un tot inseparable en molts moments, o serveixen per proporcionar-nos experiències positives i moments vitals dignes de retenir en la memòria, o no serveixen de res.  Si no, seguiran fent negoci amb elles com els plagui a aquells que les dicten des de l’oficialitat i seguiran sent aquella mena de camisa (generalment de poca qualitat) que comprem en un moment donat, que ens fa molta gràcia i que dura el que dura, però més aviat poc.  Potser aniria sent hora que creiem en la cultura més enllà de com a luxe o com a negoci, i en la llengua, més com a experiència vital positiva i digna de ser viscuda que com a exhibició de domini idiomàtic.

Gen 142016
 

A poc a poc es van endreçant les coses, a nivell polític.  Ahir vam saber que Artur Mas renuncia a la seva acta de diputat.  Ja ho va dir, de fet, que ell no seria altra cosa que expresident.  Una actitud molt lloable i digna dels països realment avançats, on la figura institucional del president no admet reciclatges en, posem per cas, el senat, que també es va constituir ahir i on vam poder veure una desfilada de personatges de dubtós passat i d’imprevisible futur, sempre i quan la justícia espanyola fos una mica menys espanyola i una mica més justícia, al costat d’expresidents diversos que es veu que atorguen el valor que atorguen a la seva antiga presidència, a canvi de seguir figurant, sigui on sigui.  Ho admeto, se’m fa estrany veure un exlehendakari presidint la cambra baixa espanyola o un expresident de la Generalitat escalfant un escó de l’alta.  Una mica és allò del funcionari que ha passat el temps imprescindible en una destinació incomoda i finament pot triar on anar a raure.

I és que dóna molt de si, el senat, una cambra mig barreja de cambra funerària i de galeria dels errors (i dels horrors), políticament parlant, que passa per cambra de representació territorial i que, de tan territorial com és, prohibeix que s’hi parlin altres llengües territorials diferents de l’espanyola.  Curiós.  Bé, prou coherent amb molts dels seus membres, de fet.

I tornant a casa, perquè enlloc com a casa, la nova diputada de la CUP al parlament, Mireia Boya, ha anunciat que farà servir l’occità en totes les seves intervencions a la cambra.  L’encoratjo a fer-ho, sempre i de manera sistemàtica.  Aquesta serà la manera de recordar-nos que l’occità és llengua oficial a Catalunya des de fa uns quants anys, una realitat que molts no coneixen i que altres ignoren.

Bé, a poc a poc, les coses es van posant a lloc, allà i aquí.  Digueu-me provincià, però em quedo amb la manera d’aquí.

Gen 132016
 

Ja tenim president i, si no passa res, ben aviat, nou govern.  Pel que diuen, rejovenit i amb aires de canvi generacional.  Bon auguri.  Esperem que el relleu sigui ràpid i, sobretot, que es faci en profunditat, perquè un canvi de govern, una reorientació de les prioritats polítiques del nou govern, de fet, exigirà una renovació profunda  a tota l’estructura de l’aparell administratiu que les ha de dur a terme, si volem que el canvi arribi realment i superi els límits mediocres del titular de premsa.

Ara que encara hi sóc a temps, li voldria demanar al nou president que no bategi el seu nou executiu.  No ens cal un govern d’entesa, ni un govern dels millors, ni res de semblant, perquè totes aquestes denominacions, més d’hora que tard, demostren el poc encert que va tenir qui les va dissenyar.  Si us plau, president, formi un govern, i prou.  I posi’l a treballar en profunditat, que el repte que tenim al davant és majúscul i caldran idees noves, maneres d’entendre la societat noves i posades al dia, i ganes de remoure els fonaments mateixos de moltes realitats que donem per immutables i que són autèntics taps per al progrés del país, en tots els àmbits.  I això ha de passar, en molts casos, per replantejaments decidits de segons, tercers o quarts nivells de la maquinària de govern, encara hereva de les estructures i pràctiques de l’administració franquista.

El breu discurs de presa de possessió d’ahir va ser tota una declaració de principis, clara i breu.  Caldrà veure com es va concretant en la primera gran estructura d’estat que cal posar al servei del projecte col.lectiu:  l’aparell administratiu que ha de donar suport a tota la resta.  La modernització del país ha de passar per la posada al dia de la seva maquinària burocràtica i de renovació de la gent que l’ha de fer funcionar, una modernització que hauria d’anar molt més enllà de la creació grupets de twitter i de volums ingents d’informació en línia, massa sovint inútils, massa complexos o, directament, gairebé inaccessibles.

Insisteixo:  tenim nous objectius, nou president, tindrem ben aviat nou govern, ens cal una nova administració, perquè no anirem enlloc amb vehicles vells i rovellats.

Gen 122016
 

Potser sí que alguna cosa s’està movent, de manera definitiva, a Catalunya.  El cert és que l’any nou, o els Reis d’Orient, ens han deixat unes quantes coses dignes de tenir en compte, i de ser valorades tant com mereixen:

-Un govern sense Artur Mas, format per gent de CDC i ERC, declaradament independentista i amb suport parlamentari de la CUP.  Qui ho hauria de dir.  L’instrument per avançar cap a la independència a partir d’una política més social?

– Un president de la Generalitat que no és un senyor de Barcelona ni assimilat, amb tot el respecte cap als fills i afillats de la capital, sinó un senyor de Girona.  Bon auguri, si més no, per a les terres llunyanes, de més enllà de l’Àrea Metropolitana.  Potser hi ha una altra manera de fer les coses i d’entendre el país, mira tu.

– Un president espanyol en funcions que respon a l’acord per formar govern amb dues declaracions successives, una per escrit, dissabte, i una altra en persona, diumenge, totes dues farcides d’amenaces i tan inútils i injustificables l’una com l’altra.

– Un rei d’Espanya que es nega a rebre la presidenta electa d’un parlament democràtic, ratificant així la desconnexió del seu regne cap a Catalunya.  Que en prenguin bona nota els somiatruites amb acta de diputat que encara invoquen els favors de Madrid.  I que ens vagin parlant de respecte i lleialtat institucional, ara que la corona només expressa menyspreu, fins i tot perdent les formes.

Realment, moltes coses en molt poc temps.  Potser sí que la història, de tant en tant, es precipita.  En qualsevol cas, em costa molt de creure que realment res no s’està movent.  El temps ho dirà.  De moment, bufa vent fort.  Vent de canvis?

 

Gen 112016
 

Aquests dies hem vist com la política també es pot fer a base de pactes, de negociacions complicades que ajuden a resoldre conflictes, però que impliquen renúncies molt dures.  Així és com hem arribat a tenir nou president i a esquivar el fracàs d’unes noves eleccions.

Aquesta manera de fer ha causat sorpresa i, per què no dir-ho, bones dosis d’admiració, tant pel resultat final com per la capacitat de sacrifici de les parts.  Sempre he admirat la gent capaç de renunciar a coses que considera importants (si no fossin importants potser caldria parlar de concessions, no de sacrificis) per tal d’assolir un objectiu superior.  En tenim exemples en tots els àmbits de la nostra vida, a poc que obrim una mica els ulls, i aquests dies també en la més alta política del país.

A les antípodes, hi ha la concepció de l’exercici del poder sota el principi de la victòria o la derrota.  És la manera de fer de la dictadura, de la guerra, en què un bàndol s’ha d’imposar a l’altre.  Lamentablement, d’aquest altre estil, vell i ranci, tenim exemples cada dia.  Ahir mateix, al vespre, sense anar més lluny.  Tradició casernària?  Manca de cultura democràtica?  No ho sé.  Potser tot una mica, però el resultat és el que és: allò que o bé estàs amb mi o contra mi, i sense matisos.

Em quedo la primera manera de fer, què voleu que us digui.  Veure com formacions diametralment oposades a nivell ideològic són capaces d’arribar a tirar un projecte en comú, ni que sigui també per salvar els mobles, és el millor exemple del que hauria de ser la nova política de debò, més enllà dels qualificatius.  Per això m’ofenen expressions com”hem llençat a la paperera de la història…” que sonen més a la política de trinxeres que a la de pactes, tot i que segurament no són més que vàlvules d’escapament d’una pressió pròpia dels grans processos de negociació.

Gen 102016
 

Què ha passat?  Què és això?  Un parell de preguntes legítimes que qui més qui menys ens vam fer ahir a la tarda.  En el fons, però, la resposta és ben simple:  és el que qualsevol de nosaltres ha fet sempre que ha calgut, al llarg de la seva vida:  triar, descartar, renunciar a algunes coses, a alguns somnis fins i tot, a canvi d’algun guany significatiu per a la nostra parella, per als nostres fills, per a la família…  Qui no té experiències d’aquesta mena?

La sorpresa general, justament, potser ve d’aquí, del fet que ahir a la tarda, la política es va assemblar a la vida.  Tothom va cedir, tothom va fer sacrificis, tothom va deixar il.lusions pel camí, però tothom va sortir guanyant, especialment els que només depenem de les seves decisions.  Ahir, finalment, allò que era òptim per a alguns va deixar pas al que és bo per a tothom.  Res de nou per a nosaltres, però excepcional i ben d’agrair en el cas dels nostres representants.

A partir d’avui mateix, cal esperar que aquest exemple d’humanització de l’activitat política tiri endavant sense retrets ni comptes per passar.  Que tiri endavant igual com tirem endavant nosaltres les nostres decisions personals, familiars… amb la certesa que, al capdavall, val la pena pagar el preu de les renúncies.

Ahir, finalment, i ho dic adaptant una expressió de Luis Eduardo Aute, el bosc no els va privar de veure l’arbre. La política va ser política.

Gen 092016
 

El fracàs es va consolidant.  Evidentment, penso que anar de nou a eleccions és un fracàs, però un fracàs de la classe política, de tots i cadascun dels partits representants al Parlament, que hauran estat incapaços de llegir el resultat electoral i d’actuar en conseqüència.  Dit això, també vull deixar clar que els ciutadans no hem votat malament, no ens hem equivocat, cosa que s’ha dit des de molts punts per mirar de trobar explicació -i culpables- a uns resultats electorals que no van ser els previstos, ni els desitjats.

Som a les portes, potser, d’unes noves eleccions perquè haurà estat impossible de formar govern.  Se’ns demanarà, des de tot arreu, que canviem el sentit del nostre vot, perquè el resultat final faci fàcil l’acord o la imposició de la majoria.  Però aquesta petició ens la faran els mateixos líders que han estat incapaços de sortir-se en aquesta ocasió.  I si el resultat de les properes eleccions tampoc no els agrada?  En farem unes altres?  I així fins que els números els quadrin?

Potser seria un exercici democràtic excel.lent deixar de culpar els ciutadans, que tenim tot el nostre dret a votar el que ens vingui de gust -o a no votar-, i demanar, si finalment arribem a eleccions, un canvi de tots els caps de cartell, per si de cas els números que surtin de les urnes tampoc no els agraden.  O potser, lliri en mà, hem de creure que, si cal, es posaran d’acord d’aquí a uns mesos, quan no ho han sabut fer ara, i amb tota la càrrega de recels i ressentiments que han acumulat aquestes darreres setmanes.

Unes noves eleccions, amb els mateixos protagonistes, són una nova partida amb cartes marcades, i els bons jugadors saben que cal canviar la baralla quan les cartes ja no són de fiar.  I no parlo dels diners públics que posaran sobre la taula per seguir la seva particular partida, perquè tot això són diners.  I sí, no ho oblidem, són ells els que juguen i els que si cal fan trampa, no nosaltres, que només dipositem un vot anònim cadascun, amb una fe infinita, i de tant en tant inexplicable, en la capacitat dels nostres futurs governants.  Nosaltres no fem trampes ni marquem cap carta.  Només per això ja mereixem el respecte que massa sovint se’ns nega.

css.php