No cal que en facis gaire cas

Una d’aquestes assenyades sentències que corren pel món afirma que qui diu el que vol s’ha de sentir el que no vol.  Una mica això és el que em va venir al cap quan vaig llegir que l’Anna Gabriel estava dolguda per les dures paraules de l’encara president Mas, dimarts.  I té raó, les paraules van se dures, clares i contundents, però també compartides per molta gent que a hores d’ara ens sentim enganyats i que, s’ha de dir, van ser pronunciades sense personalitzar els qualificatius en ningú en concret, sinó en un grup polític.  El matís em sembla fonamental.

Dit això, i si repassem a l’hemeroteca tot el que des de la CUP s’ha arribat a dir sobre Mas, penso que les seves paraules encara van ser prou prudents, prou mesurades i prou dignes, fins i tot.  Que no han agradat a aquells a qui anaven dirigides?  Naturalment que no.  Però la discrepància també és això.

Potser, només potser, si aquesta finor de pell hagués estat una mínima empatia en algun moment, no seriem on som.  És fàcil parlar des de la responsabilitat de ser oposició, però no tant fer-ho des de la que exigeix col.laborar a fer govern.  Això ho sap perfectament tothom que està posat en política.  I també sap que com més a prop del govern, més crítiques, i més dures.  Agradi o no, és part del negoci.  I l’Anna Gabriel i la CUP, durant tres mesos, han estat molt a prop del govern i han pogut tastar la força que aquesta posició atorga, però també el preu que es paga per ser-hi.

No sé on farem cap els propers mesos, però em sap molt greu que persones amb la biografia i la pell dura de l’Anna Gabriel, que podrien ajudar a tirar del carro en aquest moment únic i irrepetible, hagin optat per unes determinades prioritats, al meu modest entendre equivocades, i que s’exclamin davant de les crítiques que els arriben.  Trist no poder comptar amb una esquerra gairebé utòpica per reconduir algunes derives gens socials en aquest camí, potser ja intransitable durant molt de temps, cap a la independència.

Tweet

Novament, una desfilada de la parada dels mostres de la política.  Novament, una exhibició de menyspreu a la ciutadania.  I aquest cop, em temo que no hi falta ningú.  La CUP i la seva manera de fer lenta i inoperant, pel que fa a les necessitats del país, Junts pel Sí i la seva incapacitat per liderar la formació d’un nou govern, i la resta de formacions (PP, PSC…) absents i distants, que haurien de recordar allò de la governabilitat, la llista més votada i tot el que quan els convé prou que sabem esgrimir.  I ahir, de propina, el cap de pista Junqueras, cridant a la responsabilitat de no fotre foc a la barraca abans d’hora, i amb tota la raó del món, tret del petit detall que ell mateix és part d’una de les parts negociadores a les quals esbroncava.

I per si encara no en teníem prou, i per donar encara més raó a Junqueras, Antonio Baños que plega abans d’hora.  Em sembla molt digna la seva dimissió.  De fet, penso que si finalment anem a eleccions, l’haurien d’imitar tots, repeteixo:  tots, els caps de llista, perquè han estat incapaços de donar resposta satisfactòria a aquest bé comú a preservar que és la governabilitat.  L’únic però, pel que fa a Baños, és que plegui abans d’hora i que ho faci perquè no es veu capaç de defensar ara una postura que jo mateix li vaig sentir dir i repetir en campanya:  que a cap preu farien Mas president.  O potser és que no hi pinta res, a la formació per la qual es va presentar.

Un despropòsit tot plegat que ens condemnarà, si res no ho impedeix, a unes eleccions que no seran cap segona volta, sinó la constatació d’un fracàs que ens deixarà en evidència davant del món, especialment davant d’una Europa amb qui haurem de parlar, en el seu moment, si realment volem ser un estat.  De moment, la premsa estrangera que encara ens dedica espai no té cap dubte a parlar d’afebliment de l’independentisme, quan no de fracàs directament.

Només una reflexió per acabar.  El que ara s’ha de decidir és qui formarà govern, només.  Perquè qui farà política, qui legislarà, ja es va decidir al setembre i ja va quedar clar que ningú podrà aprovar res sense pactar amb algú altre.  I aquí rau l’autèntic poder polític.  No em sembla de més recordar-ho per si algú encara es pensa que qui mana és el cap del govern, com si això fos encara una dictadura personalista.  I com que el poder real és al Parlament, ja posats, potser també caldria exigir a la seva presidenta, ara mateix el màxim càrrec electe del país que no està en funcions, que estigui a l’alçada del lloc que ocupa abans de fer segons quines declaracions que no fan cap favor a ningú.

Tweet

Comencem any, i ho fem a mig camí entre la il.lusió de la novetat, ni que només sigui perquè el calendari així ho marca, i amb la certesa que, en el fons, ahir i demà no seran tan diferents.  Però tant li fa, com a bona gent que som, sempre ens agrada trobar algun motiu per encarar els dies amb ànims renovats.

Som així.  Tenim la mania de seguir endavant malgrat les dificultats, les adversitats i els cops que la vida ens va presentant amb una cadència capriciosa.  Caiem i ens llevem;  ens cauen per tot arreu i aprenem a entomar o a esquivar i seguim, amb orgull o d’esme, tant li fa, però seguim.  No sé de què dimonis estem fets els humans, igual com no sé de què estan fets els somnis.  Els neuròlegs, els psicòlegs, els sociòlegs i molts altres «òlegs» segur que ens en poden dir moltes coses, però per damunt de tot, sempre hi ha algú o alguna cosa que ens anima a avançar.  I el cert és que ni cal saber què és, sinó saber-ho aprofitar sempre que ens sigui necessari.

Nou any.  Un nou cicle per endavant.  Ens agrada tenir metes, línies d’arribada, objectius a assolir, i el ritme implacable del calendari és un bon referent.  Una pila de dies per endavant i una pila d’emocions i de drames per viure.  Ningú pot dir com seran, però el que sí que sabem és que caurem i ens alçarem tants cops com calgui i  que tocarem el cel o visitarem l’infern mentre el cos aguanti, perquè som així de tossuts, així de constants, i perquè ens empeny la satisfacció de superar qualsevol dificultat, amb aquella íntima, gairebé secreta, dignitat que ens atorga saber que ho hem fet, un cop més.

Tweet

Apa!  Que ja hi som.  Calendari nou, que se’ns han acabat els fulls, i dia per fer propòsits per a les pàgines en blanc que ens esperen.  Bé, això és el que tocaria, però el cas és que sóc de pocs propòsits, especialment d’aquells que sé que acabaré incomplint.  Per tant, més m’estimo ser discret i fixar-me pocs objectius i discrets, d’aquells que no cal ni dir en veu alta de tant petits com semblen, però tots ells possibles d’assolir, o que no destorbin gaire si es perden pel camí.

Aquest any, per allò de no fer grans canvis, tampoc no pronunciaré grans propòsits.  Ho sento pels gimnasos, les acadèmies d’idiomes i tot plegat.  Enguany penso demanar coses a aquest any tot just encetat.  De fet, li penso demanar la mare de totes les coses.  Li penso demanar «un altre».   Sí, sí, un altre manat de dotze mesos sencer per a mi i per als meus;  un altre munt de projectes que em tornin a entusiasmar quan la il.lusió decaigui;  una altra pila de bons moment per recordar; un altre cop l’afecte d’aquells que estimo;  un altre motiu, cada matí per sortir del llit amb ganes de fer… en resum, vida.  Un altre any per viure i gaudir-ne cada segon i per mirar d’omplir-lo de tants instants dignes de guardar en la memòria que, d’aquí a un any tingui ganes de demanar, gairebé, la repetició de la jugada.

Any nou i tot per fer.  Qui sap que n’acabarà sortint de tot plegat.  Segurament res, o poc, del que ara seria capaç de dibuixar, si m’hi posés a fer de futuròleg.  Cert que molt del que s’escriurà en aquest llibre en blanc no dependrà de nosaltres, però no oblidem que una part, petita o grossa, sí.  I aquesta és la que realment, al capdavall, acabarà valent la pena i sent la nostra vida, dotze mesos més.

Que tinguem un gran any, i que els nostres somnis i les nostres il.lusions es puguin anar fent realitat.

Tweet