Set 152013
 

Admeto el meu analfabetisme absolut en aquesta matèria, de la mateixa manera que reconec l’extraordinaria fascinació que sempre m’ha provocat, segurament per la meva incapacitat de comprendre-la.  M’estic referint a la confirmació per part de la NASA que la sonda Voyager 1 ha sortit del sistema solar.

Estem parlant de magnituts enormes, de distàncies que no puc ni imaginar i del concepte mateix de “fora del sistema solar” que no puc acabar de pair, però em sembla fantàstic que un objecte que es va llençar a l’espai l’any 1977, després de tant de temps i des d’una distància propera als 19,000 milions de quilòmetres, pugui seguir enviant informació; i ara, com diria aquell, des de l’infinit i més enllà.

Aquesta odisea del Voyager 1 em sembla una magnífica metàfora de l’essència del viatge:  sortim un bon dia, amb unes espectatives determinades que, amb una mica de sort, es veuen tan superades que ens provoquen una meravellosa fascinació.   O potser, més que del viatge, la metàfora podria ser de la vida mateixa o, si m’apureu, de tots els nostres actes:  diem unes paraules, escribim, trobem parella, fem qualsevol cosa…, i si l’atzar ens és propici -cosa que de tant en tant passa- se’ns obre al davant un univers nou, desconegut i meravellós, qu emai no deixa de sorprendre’ns i que ben bé ni imaginem on ens pot portar.

Que duri molt més el viatge d’aquest petit dinosaure tecnològic, perquè així ens podrà seguir fent somiar amb universos que fins i tot costa d’imaginar.  Potser així, de passada, també descobrirem la fascinació del nostre petit univers més immediat.

css.php