Ago 172018
 

Avui sembla obligat parlar del que va passar ara fa un any a Barcelona i a Cambrils, i de tot el que va venir després.  De tota manera, resulta difícil dir res que no s’hagi dit ja.  Se n’ha parlat molt, segurament massa, i tinc la sensació que s’ha fet poc, molt poc, per aclarir com vam arribar allà on vam arribar i per què va passar el que va passar.  Sigui com sigui, avui em ve de gust destacar algunes qüestions encara pendents de resposta, sobre aquells lamentables fets.

  • Com pot ser que els principals partits espanyols es neguin a investigar, en seu parlamentària, uns fets tan greus, però alhora corrin a posar-se a la primera fila dels actes de record?  Potser la seva manca de voluntat d’arribar a la veritat els hauria d’inhabilitar per a qualsevol expressió pública de condol, no?
  • Per què, a diferència de tants altres atemptats terroristes ningú va promoure cap acte popular i multitudinari de rebuig, fora de Catalunya?  Cap institució, cap partit… ningú absolutament.  Gran expressió de solidaritat, sense cap mena de dubtes.  Potser ja era la cocció a foc lent del trist i vergonyant a por ellos?
  • Ja sabem, i la història recent prou que ho demostra, que les víctimes del terrorisme massa sovint han estat instruments en mans del poder, que no ha dubtat mai a servir-se del dolor aliè per als seus fins partidistes.  En aquesta ocasió, no podia ser diferent.  Només cal llegir i escoltar tot el que s’ha dit les darreres setmanes per entendre que les famílies dels difunts importen ben poc, més enllà de ser el fons perfecte per a una foto indigna.
  • I sobretot, per què cada dia que passa resulten més profètiques les paraules del ministre Margallo, vaticinant que a mitjans d’agost a Catalunya passarien coses?  Simple intuïció?  Costa molt de creure.

Avui farà un any i hi haurà cops de colze per sortir a les imatges amb cara de circumstàncies.  Avui tot serà trist, massa trist.  Però demà serà un altre dia, i tothom passarà pàgina o tornarà a les seves vacances amb absoluta normalitat, menys aquells que van perdre els seus i que avui perdran, una mica més, la fe en el gènere humà, i molt especialment en la classe política, començant pel seu màxim representant i la seva testa coronada.

css.php