ag. 112018
 

Ja fa dies, molts dies i mesos, de fet, que es va consolidant un missatge social terriblement perillós, que és aquell d’evitar tot el que pugui crear divisió (així en diuen) entre la població.   Rere aquest missatge aparentment conciliador, però, s’amaga el fet que l’únic que segons els que el defensen crea divisió és allò que té a veure amb la independència en un sentit ben ampli, des del propi plantejament polític, fins a l’exigència de l’alliberament dels presos polítics, o el dret a expressar determinades opinions en públic, o a exhibir determinats símbols, o inclús colors.

Però si pensem una mica – un hàbit cada cop més estrambòtic, pel que sembla-, la democràcia és la que genera divisió, ja que permet que aforin diferents opinions i diferents maneres d’entendre el món i d’organització d’un determinat territori.  I aquesta és la gràcia:  que davant de diferents postures es pugui escollir la que cadascú consideri millor; que es pugui votar i que, evidentment, s’acati el resultat  i s’actuï en conseqüència.  Però ara resulta que la nova lectura que l’espanyolisme està fent de la democràcia és la d’evitar qualsevol discrepància o punt de vista diferent al d’aquells que governen Espanya i tot el seu cor d’escolanets polític, sindical, intel·lectual, periodístic…  Potser, seguint el seu argument unificador, va arribant l’hora de prohibir el futbol, perquè genera divisió, o la música (sempre tan diversa i diferent) o, per què no, la moda, capaç de generar productes, especialment femenins, que es veu que inciten a una determinada violència masclista i que enamoren a uns i escandalitzen uns altres.

Només una pregunta per a tots els que des de la dreta fins a l’esquerra (suposant que aquesta distinció encara tingui sentit, cosa que dubto, i molt) defensen la prohibició de tot allò que divideix i s’escuden en el cap d’estat com a garant superior de la veritat absoluta i de les essències pàtries:  som gaire lluny, encara, o ja hem arribat a aquell tristament famós Ein volk, ein reich, ein führer (si fa no fa: “Un poble, un imperi, un líder”).  Ho pregunto per tenir una idea de per on passem, en realitat, o si ja hi som, ara que ja es poden assaltar impunement ajuntaments per arrencar-hi pancartes.  El pas següent?  Llegim la història i tindrem la resposta.

css.php