Ago 262018
 

Sempre he estat una persona més aviat solitària i poc donada a les relacions socials.  Fora inútil intentar negar-ho.  Ja des de l’escola no m’agradaven els treballs en grup, ni fer coses en equip.  Malgrat tot, això de viure en una comunitat, en societat si voleu, fa que sempre acabis entrant en relació amb persones diverses en diferents àmbits, durant l’etapa d’estudiant, a la feina, a les estones de lleure, a la família… i a poc a poc, i gairebé sense adonar-te, vas descobrint que hi ha gent i espais comuns que valen la pena i on et sents especialment còmode i ben a gust.

A poc a poc, els anys m’ha ensenyat que val la pena compartir la feina, els neguits, les il·lusions, les alegries, la pena, les esperances…, tant si són propis com si són dels altres, tot fent-los una mica propis, també.  Hi haurà qui en dirà de tot plegat empatia, sociabilitat, comunicació, o de qualsevol altra manera.  Tant li fa.  Al capdavall és la capacitat i el plaer de compartir, de superar l’egoisme que tots tenim a dins i de trobar la felicitat en la felicitat d’aquells que apreciem, d’una manera o altra.

Amb els anys vaig aprenent, i encara em queda molt per aprendre -o això espero, si més no- a trobar el gust de formar part d’alguna cosa molt més gran que jo mateix i a gaudir quan els altres són feliços, senzillament perquè la il·lusió i l’alegria s’encomanen, i val molt la pena deixar-se contaminar per aquests virus tan meravellosos que són l’afecte i la complicitat.  I qui no ho fa, s’ho perd.  Us ho ben asseguro.

 

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php