juny 192016
 

D’acord, no està fent el bo que caldria esperar, però som a tocar de Sant Joan i el calendari parla d’estiu, de bon temps i de trencar rutines, aprofitant les oportunitats que l’estació ens ofereix.

Estiu sempre és temps de descobertes, de viatges, de coneixences noves, de fer realitats il.lusions o fantasies, de descobrir territoris inexplorats i de compartir experiències amb la persona adequada.  L’estiu és una recàrrega emocional i sensorial que ens omple d’energia per encarar la melancolia de la tardor i un hivern sempre complicat.

Aprofitem els dies llargs i les nits curtes, doncs.  Gaudim de cada oportunitat, de cada moment, de cada lloc i, si tenim sort, aconseguirem el bon humor i les sensacions que em transmet el tema que avui em ve de gust tornar a escoltar i que fa olor d’experiències i descobertes fantàstiques i irrepetibles.  O potser no tan irrepetibles.

YouTube Preview Image

juny 182016
 

Encara queden dies i aquesta Eurocopa de futbol hauria de començar a fer caure la cara de vergonya a més d’un i a més de dos.  Aquesta mena de competició d’egos nacionals, en el fons, no acaba sent altra cosa que una nova manifestació de com el retorn de les ideologies més perilloses està quallant de manera contundent en la societat.

L’altra cara de les  fan zone improvisades o no i amb més o menys desplegaments tecnològics, són els camps de refugiats a les portes d’una Europa que ja només mira endins, sobretot si hi ha futbol.  Aquí, més a prop, els discursos electorals, uns discursos que tinc la sensació que ja ningú no escolta, se substitueixen per fotos de líders vestits amb la samarreta vermella proclamant sense cap mena de pudor el seu fanatisme no només esportiu.

I com a música de fons de tot plegat, la violència i les bengales  a les grades dels estadis.  Aquesta és la gran seguretat capaç de boquejar o sancionar la presència d’inofensives estelades i inútil davant d’articles pirotècnics i similars?  Algú s’ho hauria d’anar fent mirar, quan té la temptació de parlar de coses tan greus com ara la incitació a l’odi i a la violència.

Què està passant? Anem camí de repetir, versió 2.0, allò que ja havíem vist a principis del segle XX?  Ara mateix, vist el panorama i com la bilis i l’odi, enfundats en samarretes d’ultranacionalisme es van escampant, no descartaria res.  Europa i els seus estats membres són incapaços de defensar els seus suposats principis i de garantir la dignitat de les persones, malgrat tots els seus dispositius de seguretat interiors i exteriors.  Vergonya.  Molta vergonya, des de ja fa massa temps.  I creixent a ritme de gols.

juny 172016
 

Ahir es va posar de nou en marxa un d’aquells projectes que avancen i van fent anys amb discreció, potser amb excessiva discreció, amb molt pocs recursos, però amb una voluntat de ferro forjada a cops en anys de crisi, no només econòmica.  Em refereixo a la novena -sí, sí, ja novena- edició de la Mòstra de Cinèma Occitan, si no vaig errat, l’únic certamen cinematogràfic dedicat de manera exclusiva, a les creacions en aquesta llengua.

Nou anys que han permès passar d’una primera tongada de projeccions només a Lleida, a la presència, enguany, a pantalles de 32 localitats catalanes i occitanes, des de Bordèu fins als Alps i des de Tortosa fins a Narbona, passant per l’històric i digne de recuperar eix econòmic i cultural Tolosa – Vielha – Lleida, per exemple.  Nou anys de creixement ininterromput i de creació d’una xarxa de complicitats transfronterera amb institucions, entitats i empreses a banda i banda dels Pirineus, novament la columna vertebral d’un vast territori de què parlava Verdaguer.

Enguany, la Mòstra tornarà a fer el seu camí de sud a nord i d’est a oest, amb la discreció habitual, lluny dels grans titulars i de les grans promocions que potser començarien a anar fent falta, pensant en una desena crida i amb tossuda voluntat de continuïtat, una continuïtat que fins ara ha garantit un petit nucli de gent que ha cregut en allò que fa i que amb calma i paciència ha sabut fer bé una bona feina per a un bon projecte.

juny 162016
 

Eurocopa de futbol i ni un gol agònic del traïdor independentista Piqué, ara heroi nacional hispànic, aconsegueix apartar de les primeres planes la violència desfermada dels seguidors d’alguna que altra selecció.  Ben mirat, la violència en els estadis de futbol no és nova.  Tots sabem què passa i com les gasten determinats grups d’afeccionats, tant d’aquí com de la resta d’Europa.  També sabem que hi ha cataplasmes en forma de suspensió de competir a nivell internacional, per exemple.  De tota manera, el que estem vivint aquests dies, sí que presenta alguna característica que ho fa prou singular.

Voldria remarcar la sensació que transmeten les imatges que anem veient, una voluntat expressa d’anar a fer mal.  Més enllà de la passió o dels excessos alcohòlic, hi ha unes ganes de trencar, d’atacar, d’enfrontar-se a la policia, com si la violència fos una part més del ritual esportiu.  Això potser sí que és nou, almenys d’una manera tan evident.

No sé si és la crisi, la frustració col.lectiva o anar tips de tot, però veure com es comporten determinats grups humans al carrer fa perdre, si encara ens en quedava, la fe en l’espècie.  Potser, de fet, és conseqüència, d’una manera o altra, dels discursos que de fa anys van llençant els líders polítics, farcits d’odi i que s’han anat concretant en mesures concretes tan pròpies de hoolligans de la política com els camps de refugiats, amb la connivència d’una xenofòbia en expansió.  En el fons, ens agradi o no, sembrar odi és acabar recollint odi.

Per cert, ja s’ha dit però val la pena recordar-ho:  no he vist jo cap estelada en mans d’aquests violents radicals.  Que potser l’odi no l’atiaven determinades banderes?  A veure si serà que no i que tot plegat no era més que una altra forma de vehicular el discurs de la intolerància i de la superioritat.

Mala peça al teler té aquesta Europa moderna, rica i culta, quan tot el que mostrar al món és misèria i violència.

juny 152016
 

Vint-i-dos segons.  Vint-i-dos.  Aquest és el temps que durant el debat dels quatre candidats a la presidència del Govern d’Espanya, els insignes líders van dedicar a la violència masclista.  Val a dir que el temps es va repartir de manera desigual entre els quatre:  els dos de la dreta (cada dia més extrema que dreta), zero segons;  els dos d’esquerres (per dir alguna cosa), la resta.

Vint-i-dos segons a una qüestió que deixa una seixantena de dones mortes i milers d’agredides cada any, amb una cadència sinistra i inexorable.  Vint-i-dos segons per oferir més pisos on amagar les víctimes, o per apel·lar a un gran pacte d’estat, segurament la millor manera de no fer res.  Aquesta és la resposta de la gran política a un drama quotidià de tantes i tantes dones.

Costa dir res davant de tanta indiferència.  Vint-i-dos segons.  Poc més de la tercera part del que dura un minut de silenci.  Silenci, doncs.

juny 142016
 

Viatge a Ítaca” és una cançó que Lluís Llach va publicar l’any 1975, fa una mica més de quaranta anys i que ha anat passant per diferents etapes, pel que fa a presència social, sempre més o menys com banda sonora d’una recuperació nacional, i que ha viscut, especialment el títol, una segona joventut aquests darrers anys, amb tot això del procés cap a la independència.

Sempre es bo recordar els clàssics, no seré jo qui m’hi oposi.  Però amb els clàssics es corre el perill de no evolucionar, de no anar més enllà de savis conceptes expressats amb paraules encertades.  I una mica és el que em temo que ens ha passat aquests darrers anys, que hem viscut entre sàvies idees ben articulades, però prou.

Una altra cançó interessant és “camí d’enlloc“, de Pep Sala, un tema publicat el 2004, fa poc més d’una dècada i que, vist amb una mínima perspectiva, tenia alguna cosa de profètic i que, al capdavall, ha esdevingut una mena de contrapunt de l’Ítaca aquesta que tant ens emociona.

Així som els catalans.  Entre l’èpica mítica i el fatalisme.  I el greu del cas és que no ens en sortim d’aquest moviment pendular que ens fa anar i tornar d’un lloc a un altre, d’una idea a una altra, però sense abandonar mai aquesta tan ben coneguda zona de confort.  Aquesta mena d’autèntic oasi on seny i rauxa es neutralitzen i s’equilibren.

És molt cansat imaginar que has salpat cap a Ítaca i comprovar que la tripulació no sap, no vol, o no pot, anar enlloc.  I el perill és que a meitat de camí entre l’èpica i el fatalisme, sempre hi ha el ridícul que anuncia la tragèdia.

juny 132016
 

Quina mandra.  D’acord, avui és dilluns i costa d’arrencar.  Però no només això.  La mandra és per les setmanes que tot just comencem, amb una absurda campanya electoral que ja he decidit ni seguir més enllà del que és  inevitable perquè tot ho envaeix.  Només una reflexió:  per què hauríem de creure i confiar en la paraula d’aquells que han demostrat una absoluta incapacitat per llegir la voluntat de la gent i actuar en conseqüència?  Què ha canviat  en un parell de mesos?  Res.  Res de res. Només el desesperat intent d’assolir una majoria àmplia que els atorgui el poder sense haver de parlar ni pactar res amb ningú.

Quina mandra veure com aquí fem un salt enrere i tornem a parlar de consulta, acordada o no.  Que no ho viem que cap majoria no permetrà una consulta legal?  Que hem de fer, tornar a repetir el numeret d’una consulta on només va a votar una opció?  Una nova consulta sense cap valor més enllà del testimonial? Una nova acció que acabi als tribunals?

I encara més.  Quina mandra amb el tema de les llengües.  Ahir, TV3 parlava del partit d’avui de la selecció espanyola a Toulouse, mentre que al rètol que acompanya la notícia es podia llegir Tolosa, nom occità de la localitat.  En què quedem?  Una nova mosta del bilingüisme que proclama Ciutadans?  Incompetència?  Falta de criteri?

Tres situacions diferents que fan mandra.  I me’n fan, sobretot, perquè evidencien que les paraules, de tant en tant, poc tenen a veure amb les conviccions.  Diem una cosa per quedar bé, però com que no ens acabem de creure (de vegades, ni comencem) allò que surt de la nostra boca, passa el que passa, i no aconseguim passar del ridícul o de la mentida absurda.  I així ens va.

juny 122016
 

Ja fa uns quants anys que Foix, poeta sempre per descobrir, va escriure aquell ver magnífic i lúcid “m’exalta el nou i m’enamora el vell”.  Des del primer cop que el vaig llegir, aquest vers se’m va instal.lar a la memòria, com una tornada enganxosa que no et pots treure del cap i que de tant en tant reapareix, per sorpresa i, aparentment, sense venir a tomb de res.

Viure, aquesta cosa tan àmplia i tan complexa, potser, també es pot resumir en el vers de Foix.  Vivim una realitat que ens enamora, antiga, permanent, sòlida, que ens aporta seguretat, identitat, valor perdurable i imprescindible per a una existència estable, però alhora tenim una altra vida feta de moments irrepetibles, de fets puntuals, de descobertes, d’adrenalina, de novetats, que assaona la realitat amb un toc d’exaltació, de curiositat, d’excitació fins i tot, per trencar rutines i aportar-nos novetats i coneixences.

El vell i el nou.  El seny i la rauxa.  Allò que és durador i la sorpresa puntual.  A l’equilibri entre un i altre podem trobar la clau de la felicitat, o d’una vida farcida d’històries per recordar, rica en sensacions i, al capdavall, satisfactòria i plena.  A les portes de l’estiu, és bon moment per retrobar les paraules del poeta.

juny 112016
 

Segurament, “i ara què?” és la pregunta que més corre de boca en boca.  Amb uns pressupostos vell, fets en un escenari socioeconòmic diferent de l’actual i clarament insuficients, eternament prorrogats, amb unes eleccions espanyoles a la cantonada i amb el fantasma d’una nova cita electoral a Catalunya planant al damunt dels nostres camps, què passarà?

La resposta, ara mateix, és difícil -per no dir impossible- de preveure.  De tota manera, coses que sí que sabem, i que poden aportar una mica de llum, són que, d’entrada, passarà l’estiu, uns mesos de calma i de rutines diferents que entre cervesa, sol, platja i tot plegat, ajudarà a relaxar una mica els ànims.  També sabem que visitarà Espanya el president Obama, una visita curiosa en un moment d’eventualitat política absoluta.  Diuen les males llengües que ve a garantir la gran aliança al govern de Madrid per garantir l’estabilitat que els inversors reclamen.  També vindrà amb l’esquer de noves inversions? A reclamar una postura favorable als grans interessos econòmics?  Segur que sí.  I fora d’això, que no és gran cosa, no sabem gaire més.  La resta, incògnites.

El que sí que han de tenir clar aquells que tenen la clau per respondre aquestes i altres preguntes és que ara mateix en trobem entre la decepció i la sensació que ens han estafat.  Ni rastre d’aquella gairebé naïf i fantàstica il.lusió de fa no tant de temps.  I és que nosaltres, la gent que no pintem res en política, ja hem fet la nostra part de la feina.  Ara, qui ha de fer tirar la cosa endavant, ha de fer la seva.  De moment, però, encara ens movem entre la revolució pendent d’uns, la refundació d’uns altres i el somni de tocar poder de debò d’aquells que es poden trobar amb més del que poden assumir, perquè no han sabut canviar velles pràctiques i vells principis.  Francament, ens mereixem més.  Ens ho hem guanyat.  Però ja se sap, la política, aquesta encara antiga política nostra, té les seves prioritats, i nosaltres, els ciutadans, les nostres.  I unes i altres, en aquests moment, no casen.

juny 102016
 

Segons el Gènesi, quan Adam va menjar el fruit prohibit del paradís, va ser castigat a haver-se de guanyar el pa amb la suor del seu front.  A banda d’aquest autèntic càstig bíblic, el treball, avui dia -es veu que això del paradís ens queda lluny-, és un bé preuat, encara que guanyar-se el sou (el pa, en versió contemporània) no sempre tingui totes les connotacions positives que en caldria esperar.

Sigui com sigui, de tant en tant, la feina, fins i tot la més avorrida i grisa, ens sorprèn amb moments prou satisfactoris que ens recorden que  amb el nostre treball, amb la feina d’un equip divers, curiós, canviant, pot aportar alguna cosa de valor als altres, alguna experiència positiva i satisfactòria.  Aleshores, només aleshores, allò que fem té realment sentit.

Ahir vaig tenir l’orgull de participar en l’acte de lliurament de la desena edició dels Premis Llanterna Digital, una iniciativa coral, a la qual, al llarg dels anys, s’hi han anat sumant més i més agents que han fet possible la seva evolució i creixement.  Ahir, les cares de satisfacció dels premiats i també les de l’equip humà que hi ha al darrere em van recordar que la feina, a banda d’aportar un sou, també regala, gairebé per sorpresa, moments inoblidables.

css.php