Jun 092016
 

Quanta raó tenia Verdaguer quan va escriure allò que diu que “lo que un segle bastí, un altre ho aterra”.  En una burda adaptació política podríem dir que lo que una legislatura bastí, una altra ho aterra.  La cita verdagueriana m’ha vingut al cap pensant en la CUP i el seu paper enormement responsable i amb un gran sentit d’estat, la legislatura passada, i la pena -i el mal- que fan aquesta.  El resultat previsible?  Si parlem d’ells, el retorn a la marginalitat parlamentària a les properes eleccions.  Si parlem de tots, un sentiment entre la traïció i l’estafa.

Un cop més, les matemàtiques s’han tornat juganeres.  Jo no sóc cap expert en càlcul de probabilitats, però que fa uns mesos una assemblea acabés amb empat i ara aquesta mena de cosa de la directiva de la CUP torni tècnicament a empatar, no sembla massa fàcil, càlculs en mà, llevat que hi hagi algun factor que condicioni, d’una manera o altra, el resultat.  Matemàtiques a banda, deixar la capacitat de decisió sobre uns pressupostos negociats en mans de qui no ha estat als treballs previs em sembla una irresponsabilitat absoluta, més pròpia de qui vol jugar a fer-se el demòcrata progre, que cap altra cosa.  El sentit d’acció de govern no es veu enlloc.  Aquesta és la manera de fer de la CUP, avui.

De tot plegat què en surt?  En primer lloc, un triomf inesperat dels que no ens volen independents, que es carreguen d’arguments per menystenir-nos.  En segon lloc, un possible fracàs d’una legislatura que havia de ser molt important i que pot acabar sent un desastre històric.  En tercer lloc, la trista constatació que no hi ha esperança de renovació política més enllà dels partits tradicionals.  I finalment, i sobretot, la solidesa de la figura d’un president que lluny de jugar als pactes d’amagatotis que li permetin mantenir-se al govern, deixa el seu futur en mans del Parlament, en una decisió que cal valorar, i molt.

Ah!  I no ho oblidem:  intentar governar amb pressupostos prorrogats és una ruïna.  Amb els números que ara tenim no hi ha avenç ni progrés possible, no ens enganyem.  I per si encara algú pensava que no, seguim mirant a Madrid i depenent del que s’hi decideixi per veure com ens encarem aquí.  En qualsevol cas, el resultat és previsible (i gens favorable) per més qui diguin els progres de saló de casa nostra.  Temps al temps.

Jun 082016
 

Els temps canvien.  Mira tu quina novetat.  Si no fa tants anys eren les feines del camp les que marcaven la cadència de les estacions, ara hem substituït la sega, la verema o la matança del porc per altres referents més moderns, més cosmopolites.

Aquests dies, i el calendari que digui el que vulgui, s’obre la porta a l’estiu amb l’espot televisiu d’ Estrella Damm, una cervesa que s’autoproclama mediterrània.  Ja fa uns anys que passa.  Fet i fet, ja fa molt de temps que El Corte Inglés ens avisa que és primavera (faci fred, faci calor) i que el Halloween de Port Aventura ens marca la tardor.  Això per no parlar de les tradicionals bombolles Freixenet, imprescindibles per acollir el Nadal i l’hivern de retruc.

Ja ho sabem, som en temps de platja, de gamba vermella, de festes a la vora del mar i de l’eterna joventut regada amb cervesa.  Això sí, enguany amb el contrapunt de l’home madur assenyat però obert a noves experiències.  Per cert, noia jove i home madur, el binomi natural a la premsa del cor, a la societat acomodada, o a les parelles de presentadors de telenotícies.  Una mica fàcil, oi?

Benvingut sigui l’estiu i una realitat que, en la major part dels casos, poc tindrà a veure amb els tòpics d’aquest nou anunci, que té el seu punt, tot sigui dit, igual com tampoc tenen massa a veure la tardor amb els parcs d’atraccions, l’hivern amb el glamur del cava, ni la primavera amb els grans magatzems que ens recorden on són els nostres límits.

Nous temps, nous referents.  Ara toca Mediterrani.  Una pena que ahir vam saber que en un parell d’anys s’hi han quedat 10.000 persones intentant creuar-lo. Contradiccions del món on vivim i coincidències de la informació.

Jun 072016
 

Ahir es va presentar l’Anuari Mediacat 2015, una publicació que cada any ens posa davant dels nostres silencis, dels nostres fantasmes particulars;  en definitiva, davant d’un seguit de realitats quotidianes que o bé no volem veure, o bé els mitjans de comunicació silencien, perquè mai no resulta agradable trobar-se cara a cara amb les nostres misèries socials.

L’informe d’enguany parla de l’aïllament a les presons, de les escoles d’elit del nostre país, de les dietes als consells comarcals, dels assessors de les diputacions, d’El Corte Inglés, dels diners públics que van a parar a clubs de futbol, del poder dels hotelers a les Balears, i de tota una pila més de temes importants que van estar força silenciats, quan no omesos del tot, per part dels mitjans, i que fan pujar els colors de tots els que encara creuen en allò de la Catalunya rica, plena i no sé quantes coses més.

Repassar l’Anuari Mediacat de silencis mediàtics és un exercici de realitat que val la pena fer cada any.  I no només per descobrir una pila de coses que habitualment no ens arriben, sinó sobretot perquè ens demostra que hi ha altres realitats més enllà de les oficials i que les institucions, les empreses, els centres educatius, els clubs esportius o aquells que menys imaginem, tenen una cara fosca, molt fosca de vegades, que no se’ns vol mostrar o que no ens interessa conèixer.  El resultat, aquesta gran mentida en què vivim.

Internet ha projectat molta llum sobre la realitat.  Tot es pot enregistrar i tot es pot difondre, avui dia;  però encara fa falta gent com la que forma el Grup de Periodistes Ramon Barnils que ens faci veure amb tota claredat els nostres fantasmes, perquè només si els coneixem els podrem derrotar, algun dia, i si realment ho volem fer, perquè viure entre fantasmes i deixar que facin la seva, amb la música de fons de les proclames polítiques oficials, pot resultar molt plàcid, i fins i tot prou confortable.

Jun 062016
 

Ens hem acostumat als números.  Ens hem acostumat a conviure enmig de xifres i quantitats.  I ho hem fet de tal manera que hem acabat perdent el sentit de la proporció i de què hi ha darrere de cadascun d’aquests números freds i anònims.

La setmana passada tots els mitjans recollien una dada: 117 cadàvers apareixen a una platja de Líbia, retornats per la marea.  Intentaven arribar a una Europa que no els vol i van tornar, morts, a una terra de la qual fugien.  117.  Ni fred ni calor.  Estem tan acostumats que tant ens fa 100 com 10.000.  Tant ens fa un centenar d’ofegats com desenes de morts en una batalla.  Són xifres.  Només són números sense més.  Alguna foto poc o molt desagradable, com la dels cadàvers a la sorra, i poca cosa més.  Passem pàgina aviat fins a la propera dada.

Per una casualitat del destí, aquesta setmana també hem sabut que el mar ha dut a Barcelona unes 90.000 persones a bord del vaixell de creuers més gran del món.  Aquestes persones han desembarcat sense problemes, faran un tomb per la ciutat, compraran quatre coses i se’n tornaran felices i encantades del seu viatge.

117, 90.000… ens és ben bé igual.  Totes dues són quantitats que no passen de ser anecdòtiques per a nosaltres, que no som ni a una banda ni a l’altra d’aquest mar que tot ho admet, o que tot s’ho empassa.

No ho he fet, però potser seria curiós calcular el temps i els espais han dedicat es mitjans als ofegats i als creueristes, perquè aleshores tindríem més xifres, però unes xifres que ens parlarien, amb la científica fredor dels nombres, de les nostres prioritats.

Jun 052016
 

Si admetem, com diu Eduard Punset, que la felicitat és a l’antesala de la felicitat, aquests dies previs a l’estiu haurien de ser ja l’estiu.  I no encara.  El temps no acompanya, els temps que corren estan carregats d’incerteses i no sabem si el mosquit tigre acabarà atacant-nos, o no encara.  De tota manera, el calendari és tossut i imposa la seva llei:  l’estiu arriba imparable.  Quinze dies mal comptats i a reveure senyora primavera.

I és que l’estiu és una mica com els diumenges.  Convida a fer coses que venen de gust i que s’aparten una mica de la rutina.  D’alguna manera és com si l’un i l’altre ens aportessin una dosi suplementària d’optimisme, de ganes de viure i de l’empenta necessària per fer allò que el dia a dia ens veta.  I si pot ser amb aquell punt de complicitat que tot ho pot i en bona companyia, molt millor encara.

Avui, som a les portes de l’estiu i és diumenge.  Ens cal res més?  Avui retrobaré la meva vena més extravagant i us convido a escoltar aquest tema que prou podria ser la melodia del despertador que ens fes saltar del llit cada dia per compartir històries i aventures:  “pots comptar amb mi / encara que aquest cel / ens caigui tot a sobre”.

A l’estiu, diuen que tota cuca viu. I l’estiu és a tocar.  La victòria és nostra.

YouTube Preview Image

Jun 042016
 

Qui dubti de la força dels més petits, que passi una nit amb un mosquit voltant per la seva habitació.  El soroll del seu vol, a cau d’orella, acaba esdevenint una autèntica amenaça diabòlica i la millor manera d’engegar-nos a pastar una nit que imaginàvem tranquil·la.

El sents.  Saps que tard o d’hora vindrà per tu.  Per més cops de mans al buit, cap resultat.  No tens un pot d’insecticida a mà… Ara mateix, penses, l’Amazonia i el planeta que el salvi un altre, jo només vull exterminar aquesta bèstia amb qui no hi ha arguments que valguin.  Ara mateix, qui fos un personatge de còmic dels anys seixanta o setanta carregat amb un antic polvoritzador de DDT; i tant em fan la capa d’ozó o l’efecte hivernacle.  I és que no ens enganyem, un mosquit, un simple mosquit, és capaç de treure el pitjor de nosaltres, senzillament perquè és capaç de prendre’ns alguna cosa tan valuosa i tan necessària com el descans.

Avui és festa.  Sort n’hi ha, perquè mal servei hauria pogut fer avui, amb el cap encara bullint entre brunzit d’una bèstia minúscula i un odi sàdic i irrefrenable.  De tota manera, ja és de dia, he sobreviscut, amb una nit enlaire, però sense cap picada.  Aquesta propera nit no tornarà a passar.  Un bon pot d’insecticida i a dormir com un nen.

Realment, cada dia que passa, crec que la política acaba imitant la realitat.  Encara que costi d’acceptar, sembla, fins i tot, que de vegades la crònica parlamentària està basada en fets reals.  Ens agradi o no, els petits poden resultar molt molestos, poden emprenyar una nit, però la cosa no va més enllà, llevat que, sense saber-ho, els mosquits polítics siguin portadors d’algun mal major, d’alguna malaltia letal, que escampin sense tenir-ne cap consciència.  Aleshores, ja no hi ha insecticida ni estratègia que valgui.  Aleshores, la bestiola que actua d’esme resulta mortal.  Nits d’estiu al Parlament?  Tant de bo només sigui l’insomni d’una nit d’estiu.

Jun 032016
 

Molt sovint, el “com” és tan important com el “què”.  No és estrany veure com les males maneres o la matusseria en la manera de fer treu la raó a aquell que la tenia.  Justament això és el que va passar ahir al rectorat de la Universitat de Lleida quan un grup d’alumnes tancats en aquell edifici van agredir un càmera de televisió al crit de “fora periodistes de la universitat”.

El conflicte és vell i neix quan una professora, delegada del Govern a Lleida per a més senyes, comença a impartir les seves classes amb escorta policial, amb la connivència del rector.  La presència policial a la universitat és un fet que mai, absolutament mai, ha d’arribar a passar, però sempre hi ha rectors i rectors.  Protestes i tancada d’estudiants com a resposta.  Aquest és el relat, molt per sobre, fins a ahir, quan tot va saltar pels aires.

Ahir, els estudiants es van enfrontar als periodistes per fer-los fora.  Aquest gest suposa, de fet, posar-los, als seus ulls, al mateix nivell que la policia.  Suposa tractar-los de forces repressores.  Aquest gest és la pèrdua definitiva de tota la raó que havien acumulat els dies previs.  Cal no oblidar que el propi edifici on es van produir els fets acull estudis de periodisme i comunicació audiovisual.

L’estupidesa en les maneres de fer, al capdavall, acaba reforçant aquells que volen imposar la seva llei, encara que sigui amb escorta policial.  Ahir, el rector i la delegada del Govern van guanyar sense fer res, mantenint la seva habitual distància covarda del conflicte.  Ahir, uns estudiants carregats de raó la van perdre tota.  Ahir, aquells que sempre manen i imposen la seva paraula a qualsevol preu, van tornar a guanyar.  Per què?  Gràcies a qui?  No pas per mèrits propis.

Jun 022016
 

Segurament, el pitjor enemic de les esquerres són elles mateixes.  És com si alguna mena de maledicció ancestral les perseguís per fer-les saltar pels aires així que arriben a ser alguna cosa més que oposició, en el millor dels casos.  Aquesta maledicció, val a dir-ho, tant afecta la seva tradicional dispersió ideològica -tants caps, tantes maneres de pensar-, com d’una autoatorgada superioritat moral que d’una banda els fa mantenir-se fidels als valors i a les essències, però que d’una altra els allunya del pragmatisme de l’acció govern i, de retruc, del servei real a la societat.

En el cas de les dretes, el panorama és totalment diferent.  Juguen a l’exercici del poder amb totes les eines a la seva disposició en cada moment:  exèrcit, tribunals, capital… i s’emparen rere l’ordre establert, les lleis -les seves- i uns principis eterns que ho justifiquen tot, abusos de tota mena inclosos.  És el que té ser amo de sempre.

Però tornem a les esquerres, perquè estem a punt d’assistir a un d’aquests suïcidis periòdics.  Concretament per part de les CUP, cada dia que passa més allunyades de la realitat possible i cada cop més a prop de contradiccions ridícules com quan la senyora Mayol es va proclamar antisistema.  Tela!

Ara és el diputat Salellas qui d’una banda defensa l’ocupació (la seva formació insinua fins i tot el dret a ocupar segones residències) mentre declara que és titular d’onze propietats.  D’acord que té tot el dret a tenir-les i a fer-ne el que li sembli, però en té el dret en raó del principi de defensa de la propietat privada que l’ocupació qüestiona.  Conflicte ideològic a la vista?  Segon cas Saura-Mayol, versió segle XXI?  Sigui com sigui, tema de debat segur.  I aquestes coses, quan el risc de trencament de l’estabilitat parlamentària i del Govern són molt més que tambors llunyans, per obra i gràcia de l’aprovació o no dels pressupostos, poden esdevenir autèntiques bombes de rellotgeria.

Estem assistint al principi del retorn de les CUP a una situació marginal, parlamentàriament parlant?  Seria una mala notícia, perquè es confirmaria que no es pot trencar l’hegemonia del poder.  Però aquesta és la pinta que fa, ara mateix.  La superioritat moral, en tot cas, ve dels actes, no de les grans proclames.

Jun 012016
 

Molt malalta ha d’estar una societat quan algunes de les persones que hi viuen no gosin abandonar les seves llars ni per dur els nens a escola, per por a no poder tornar-hi.  Aquesta és justament la situació de moltes famílies de Ciutat Meridiana que s’han trobat que en els pocs minuts que triguen a dur els fills a classe hi ha qui aprofita per canviar els panys i executar un desnonament més que forçós.  I per acabar-ho de reblar, sembla que ni els jutjats ni els serveis socials n’estaven al cas.

Aquesta és la realitat d’una part del nostre país.  Aquesta és una realitat en què una família pot perdre tot el que té, casa i possessions personals, fins i tot al marge dels procediments formals i legals, i per això es veu obligada a triar entre protegir allò que és seu i el seu sostre, o dur la canalla a escola.  La decisió, de moment, sembla apostar pel present i no quedar al carrer, encara que sigui a costa d’hipotecar el futur per manca d’educació.

Ja podem anar parlant de protecció jurídica, d’estat del benestar i de polítiques socials.  Ja podem crear plataformes de protesta i, fins i tot, ja podem anar situant activistes en llocs amb capacitat de decisió.  Mentre ho fem, hi ha qui no té més remei que defensar, minut a minut, el seu petit territori familiar, a qualsevol preu.

Aquesta és, també, la Catalunya rica, plena, desvetllada i feliç.   Això sí, tothom, sobretot les administracions implicades, tenen clar el diagnòstic:  hi ha un problema, i ens ho hem de fer mirar.  Però entre reflexions, reunions i diàlegs estèrils, seguir confinats a casa, per si de cas.

css.php