juny 292016
 

Com cada any, arriba el moment de dir “fins d’aquí a uns dies”.  Parèntesi.  Silenci passatger.  Temps d’agafar aire, de respirar a ritme diferent al que marca el dia dia.  Temps de marxar, de descobrir, de retrobar.  Temps de viure sota uns altres paràmetres, nous, sorprenents, emocionants inclús.

Marxo uns dies i abandono aquest petit espai on cada dia, amb disciplina espartana, hi vaig desant petits bocins de pensaments, de ràbies, de desigs o de fantasies.  Marxo de la mà d’un somriure meravellós, mític;  d’un somriure que sempre sap com obrir-se pas fins al país de l’alegria.  Jo que sóc de somriure rar, fins i tot infreqüent…

Sigui com sigui, habitual o estrany, un somriure sempre és una finestra oberta a un univers meravellós, a un present més bonic i a un futur prometedor que val la pena descobrir.

Avui em ve de gust retrobar una cançó estranya i captivadora de Pau Riba i Pascal Comelade, que parla del poder d’un somriure i de com una ànima en repòs li pot fer un lloc a l’alegria.  A veure si tenim sort i el repòs dels pensaments sense neguits també deixa espai a l’alegria.  N’estic convençut que sí.

Una picada d’ull per al tots els somriures que hem compartit i per a tots aquells només imaginats i encara per descobrir.

YouTube Preview Image

 

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

css.php