maig 212012
 

A la vista de les exitoses mesures econòmiques que van prenent els nous governs català i espanyol (lamentamblement, en aquest sentit les diferències són mínimes) i de les que van aplicar els seus predecessors, i a la vista de la situació d’una societat cada cop més empobrida i sense esperança, comença a ser urgent plantejar-se qüestions de fons, perquè les mesures concretes d’uns i altres ja sabem de què serveixen.

Vist com va tot  i les perspectives que tenim, la meva pregunta és:  i si resulta que són imbècils?  I si resulta que la imbecilitat és consubstancial a l’exercici del poder, si més no en aquest principi de segle?  Perquè si mirem com evoluciona la realitat, costa molt creure en la capacitat i en la competència de la immensa major part dels polítics que ens governen i que decideixen el nostre destí.  De fet, em costa a mi a mitja Europa, més que menys.

Potser és que l’anomenada “classe política” és incompetent i mediocre en el seu conjunt  i, al capdavall, ha esdevingut, a força de generacions (i de degeneracions), un refugi on van a petar moltes persones incapaces de guanyar-se la vida de cap altra manera que no sigui perpetuant privilegis de casta (o de clan familiar).

Em sap greu, perquè sempre he cregut en la bondat i en la noblesa de l’activitat política, però cada dia em costa més confiar en la capacitat dels nostres governants  (ara i abans, i tant aquí com allà).  I no crec que calgui posar exemples, de tant evidents com serien.

css.php