Mai 032012
 

No poques empreses de diferents sectors han patit els efectes d’utilitzar publicitat enganyosa en els seus productes, perquè, afortunadament, hi ha un seguit de normes que defensen els drets dels consumidors davant de possibles fraus.

Curiosament, però, aquest principi tan assumit al consum no existeix per a la classe política.  Potser caldria, perquè, al capdavall, els partits ens venen les seves receptes miraculoses contra qualsevol mal, de vegades amb el dubtós estil dels pitjors xarlatans, i nosaltres, els ciutadans, comprem o no, en forma de vots.

El problema apareix quan descobrim que allò que hem comprat no és allò que ens van vendre i, a diferència del que passa amb els elements actius dels iogurts, per exemple, no podem reclamar per estafa.  És com si comprem una tele, sense garantia!, i no funciona, i quan anem a reclamar ens diuen que mala sort i que fins d’aquí a quatre anys no ens en vendran cap altra.  Mal negoci.

Aquesta és la realitat de la nostra democràcia.  I perquè el nostre sistema polític és així, campen amb  absoluta impunitat tot un seguit de profetes de l’apocalipsi aliena, venedors de pòcimes econòmiques de resultats miraculosos i valedors de les llibertats amb les armes sota la gavardina que, a canvi de col.locar-nos els seus productes, s’enriqueixen i s’asseguren jubilacions de luxe, tant amb rendes públiques com a través de grans corporacions privades. És a dir, que sí que guanyen diners amb allò que ens han venut (que ningú es pensi que la política, per a aquesta gent, és un exercici altruista).

I si algú té dubtes, que demani si no s’han sentit enganyats per determinada classe política gent tan diferent com els catalans (“apoyaré…”), les associacions de víctimes del terrorisme (manipulades fins a la sacietat) o els treballadors més humils que van votar PP per la promesa de feina, perquè la mentida no fa distincions ni té amics ni socis.

Però res, com que la publicitat política enganyosa no és sancionable, anem fent-nos a la idea que hem comprat un greu problema i no una solució, i que no el podem tornar, per més que això impliqui perdre sous, destruir llocs de treball, retallar drets cívics, pagar més impostos (fins i tot els de les xuxes)  i constatar que l’únic futur real és el d’uns rics cada cop més rics i uns pobres cada cop més pobres (per cert, aquesta és l’única veritat de la dreta, allà i aquí).

css.php