maig 212012
 

A la vista de les exitoses mesures econòmiques que van prenent els nous governs català i espanyol (lamentamblement, en aquest sentit les diferències són mínimes) i de les que van aplicar els seus predecessors, i a la vista de la situació d’una societat cada cop més empobrida i sense esperança, comença a ser urgent plantejar-se qüestions de fons, perquè les mesures concretes d’uns i altres ja sabem de què serveixen.

Vist com va tot  i les perspectives que tenim, la meva pregunta és:  i si resulta que són imbècils?  I si resulta que la imbecilitat és consubstancial a l’exercici del poder, si més no en aquest principi de segle?  Perquè si mirem com evoluciona la realitat, costa molt creure en la capacitat i en la competència de la immensa major part dels polítics que ens governen i que decideixen el nostre destí.  De fet, em costa a mi a mitja Europa, més que menys.

Potser és que l’anomenada “classe política” és incompetent i mediocre en el seu conjunt  i, al capdavall, ha esdevingut, a força de generacions (i de degeneracions), un refugi on van a petar moltes persones incapaces de guanyar-se la vida de cap altra manera que no sigui perpetuant privilegis de casta (o de clan familiar).

Em sap greu, perquè sempre he cregut en la bondat i en la noblesa de l’activitat política, però cada dia em costa més confiar en la capacitat dels nostres governants  (ara i abans, i tant aquí com allà).  I no crec que calgui posar exemples, de tant evidents com serien.

maig 202012
 

De vegades, la frontera entre realitat i ficció no és gaire clara i no se sap ben bé qui alimenta a qui.  Sense anar més lluny, el fracàs de Bankia m’ha retornat el magnífic final d’El dia de la bestia, d’Álex de la Iglesia, en què l’anticrist venia al món a l’hombra de les “Torres Kio” (les de la Puerta de Europa, de Madrid).  I és que no deixa de ser tan curiós com premonitori que l’origen de tots els mals vingui d’un dels símbols del poder econòmic espanyol on, no ho oblidem, hi ha la seu de Bankia.  Si volem ser una mica més recargolats, encara podríem parlar d’això de porta d’Europa, però potser no cal.

En aquella ocasió, la realitat, un paisatge urbà real, donava peu a una ficció.  Ara, disset anys més tard, es tornen a unir el mal absolut i la banca, però en un nou escenari (tant real com de ficció), amb la identificació de les torres negres de CaixaBank, a la Diagonal de Barcelona, amb Mordor.  En aquesta ocasió no és l’arquitectura real qui proporciona un escenari, sino que és un espai fantàstic, la terra negra de Mordor, qui ens vol descobrir l’autèntica realitat d’un altre banc.

I és que ho mirem com ho mirem, recórrer a la fantasia i a la imaginació sempre és un bon recurs, sobretot en uns temps en què la realitat se’ns manifesta especialment crua.  D’altra banda, no és estrany que a través de la fantasia, o dels somnis, arribem a descobrir la veritable essència de les coses i trobem noves respostes a preguntes i situacions velles.  I potser això és el que ens plantegen tant el cinema com els indignats, amb les seves imatges.

Atrevim-nos, doncs, a deixar-nos endur per la fantasia, per la imaginació, per la ficció, fins i tot, perquè són el lloc on viuen els somnis, perquè de vegades poden ser, si volem, més reals que la pròpia realitat i, perquè com va dir el poeta, “és quan dormo que hi veig clar”.

maig 192012
 

Una imatge cada cop més popular, per repetida, a qualsevol ciutat i poble de Catalunya és la d’una persona gran o jove, home o dona enfilada a la boca d’un contenidor d’escombraries, mirant de trobar-hi alguna cosa que es pugui aprofitar, vendre o menjar.

Aquesta imatge és ben real i crec que tothom l’hem pogut veure més d’un cop els darrers mesos.  Però si passem de la realitat evident al sentit figurat (tot i que també força real), tots nosaltres, tots els catalans, som aquesta persona que regira els contenidors per trobar com tirar endavant, perquè Catalunya ja té el nivell de credibilitat sota mínims i els bons de la Generalitat ja tenen la qualificació de bons escombraria.

És a dir, ja podem anar oblidant aquella Catalunya rica i plena d’altres temps, si més no per a la major part de la població, perquè sempre hi ha qui en treu profit, i molt.

Crec que és el moment de donar les gràcies a tots els governs, i a tots els governants, un per un, que ens han portat on som i que tenen el dubtós mèrit d’haver fet miques la credibilitat i el prestigi internacionals del nostre país, gràcies a les seves magnífiques mesures econòmiques i a les seves imparables retallades.  Moltes gràcies, senyors i senyores governants (presidents, consellers, alcaldes…).  Els actuals i els recents, perquè un nivell tan alt de desprestigi no s’aconsegueix en quatre dies.

I l’única resposta que ens ofereixen, ara mateix, els nostres dignes representants, és fer volar coloms amb propostes impossibles o escampar les culpes cap a aquells de qui en són vassalls.  Mentrestant, nosaltres seguirem remenant aquest gran contenidor que ha esdevingut Catalunya, intentant de trobar-hi alguna mínima esperança, mentre ells se’ns miren des de la seva còmoda tribuna i ens segueixen escapçant el futur.

maig 182012
 

Espero que els col.lectius antiavortistes, els sectors ultracatòlics, els mitjans de comunicació que excel.leixen en l’apologia de les idees més conservadores i, en general, les institucions governades pel PP donin una resposta adequada a la protagonista de la duríssima notícia d’una mare que abandona la seva filla a la porta d’una guarderia perquè no la pot mantenir, amb una nota on només demana que no la jutgin perquè és la decisió més difícil de la seva vida.  Amb menys paraules es poden dir més coses?

Imagino que aquells que fan bandera de l’antiavortisme, del dret a la vida (del seu concepte de vida), sabran  ajudar aquesta dona que més s’estima abandonar la seva filla que avortar i li facilitaran els mitjans per tirar endavant la seva criatura, igual com va fer amb la seva gestació.  Ni que només sigui per coherència amb els principis que diuen defensar, haurien d’assegurar el dret de mare i filla a compartir les seves vides.

Però no.  Segur que no.  I és que resulta molt fàcil fer proclames altisonants, fins i tot des dels púlpits, que contribuir a crear les condicions que han de permetre que una mare pugui tenir i cuidar la seva filla amb llibertat i dignitat.

Però aquests salvadors de la moral ja han deixat clar que l’únic important és l’austeritat (la dels altres, que no la seva); una austeritat que sentencia milers i milers de persones a l’atur i a l’absència de perspectives de futur,  i que condemna aquelles que no poden, no saben o no volen, tirar endavant una nova vida en aquest escenari, quan prenen la terrible decissió (també la més difícil de les seves vides) de no contribuir a incrementar el col.lectiu dels que pateixen.

Hi ha notícies que et deixen el cos molt malament, i més quan et pares a pensar una mica en la hipocresia i en la doble moral de tanta gent que ens vol donar lliçons.

maig 172012
 

Tots els sistemes d’opressió tenen la seva pròpia litúrgia de vassallatge, mitjançant  la qual el servidor fa palesa la seva humiliació davant del poderós.

Pel que fa a la Catalunya actual, aquesta litúrgia de la humiliació es diu Consejo de Política Fiscal y Financiera, on el nostre conseller del ram va a presentar els sus delmes, en forma de retallades i renúncies pressupostàries, a l’amo ministerial de Madrid.

Ja podem demanar pactes fiscals que no tenen cap possibilitat, o una hisenda pròpia que ja va sentenciar i condemnar el Tribunal Constitucional, que la realitat és només una, i no només en matèria econòmica:  la submissió plena als mandats del Govern de l’Estat i a la superposició de retallades que porten el nostre país a la missèria.  Perquè no ho oblidem, la pobresa, Catalunya, ja és el 20% de la població, i pujant, com bé s’encarregarà de recordar-nos una Marató de TV3 tant vergonyant (això mai no hauria hagut de passar al nostre país) com necessària.

Fins quan, els nostres representants, continuaran assumit una humiliació que ens avergonyeix a tots i no només a ells, mentre defensen que fan quelcom de positiu per als ciutadans?  Molt em temo que per molts anys, perquè la consciència de submissió ja la tenen tan implantada, tan assumida, que dubto que mai siguin capaços de tirar endavant alternatives molt més dignes, que hi són, si les volen veure.  Però no és el cas.

I és que no tenim per què tolerar que ens robin i ens humilïin, però que, a sobre,  els haguem de donar -i riure- les gràcies, ja passa de taca d’oli.

maig 162012
 

Si no hi ha res de nou, avui es presenta a la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya i ben aviat a la societat en general, l’Acadèmia Catalana de la Música, una iniciativa que ja fa dies que volta i que, finalment, sembla que serà realitat.

D’entrada, no podem més alegrar-nos que el nostre país pugui comptar amb una nova estructura cultural important, i més si parlem de música, perquè pot contribuir, i molt, a fer visible la que es fa a casa nostra, tot sovint massa desconeguda.

Cal esperar i veure com evoluciona la cosa, però ara, justament ara que encara hi som a temps, vull advertir del perill de tornar a arraconar la creació en català en favor de la creació feta a Catalunya.  Ja ha passat amb la literatura i amb el cinema, per exemple,  i seria molt trist que passés amb la música i que els temes interpretats en la nostra llengua acabessin sent un localisme més o menys folklòric en una acadèmia que molt bé podria acabar afavorint altres idiomes en detriment del nostre.  Queda dit.

Que sóc molt pesimista?  Potser sí, però és que anem massa justos d’inciatives en favor de les cançons en català (què n’hi ha cap, de fet, ara mateix?) i resulta simptomàtic que en la declaració de principis que hi ha a Internet per aconseguir adhesions al projecte no es digui ni una paraula de la nostra llengua i només es parli de la música feta a Catalunya.

Però com que segur que només són cabòries meves, benvinguda sigui la iniciativa i, si cal, temps hi haurà per jutjar-ne les bondats.  De moment, amb la que ens cau a sobre, qualsevol mínima il.lusió fa de bon rebre.

maig 152012
 

Així comença una cançó de Lluís Llach que m’ha vingut al cap en llegir un parell de  notícies que han aparegut aquests darrers dies.

La primera, la convocatòria d’una gran manifestació de la ultradreta espanyola com a resposta als afanys separatistes de catalans i bascos.  Es veu que una nova final de la Copa del Rei entre equips de tots dos països és molt més del que poden ademetre determinades ments i cal neutralitzar l’allau nacionalista.  De tota manera, no descarteu que els ultres s’afegeixin a la xiulada contra el monarca.  Aleshores la situació ja seria absolutament ridícula, però la realitat, de vegades és així, quan es tracta de Falange i companyia.

La segona notícia és el desmantellament d’una gran distribuïdora de material neonazi, a Sabadell.  No és cap novetat l’existència d’un important nucli fatxa en aquesta localitat, però aquesta intervenció policial posa la realitat de manifest, de manera incontestable.  I és que una empresa de distribució com aquesta no es munta en dos dies.

La veritat és que sobta una mica la impunitat amb què es mouen determinades ideologies, llevat d’intervencions puntuals, i com es criminalitzen altres, com ara les causes independentistes.  Però així és el nostre país.  A cavall entre el desig de ser un estat més de la Unió Europea i la demanda de manteniment d’una acadèmia militar espanyola al Pallars, potser perquè a alguns polítics no els calgui fer l’esforç d’imaginar un futur econòmic alternatiu i socialment millor per generar riquesa.

Som així, sovint contadictoris.  Però cal no oblidar, ni per un moment, que ells són aquí, que van prenent cada cop més força arreu d’Europa i que en aquest tema em temo que no serem cap excepció, perquè el feixime, de la mà de grups neonazis populistes i reinventats, té molt camp per córrer, a casa nostra, sobretot alimentat per algunes formacions parlamentàries.

Potser cal preguntar-nos, com al final de la  cançó de Llach:  “i nosaltres on som?”.

maig 142012
 

Ahir es va presentar, a l’Auditori Municipal Enric Granados, de Lleida, la Jove Orquestra de Ponent, una formació simfònica nascuda de la il.lusió d’uns quants estudiants de música que un bon dia van decidir que volien tirar endavant un projecte tan sorprenent com engrescador:  una orquestra simfònica formada per joves.

Puc imaginar algunes de les dificultats que han hagut de superar per poder arribar, finalment, a pujar a l’escenari i començar a tocar davant el seu nou públic un repertori tan divers com desacomplexat i atrevit, que anava  de Beethoven  a Ravel o de Mozart a Tchaikovsky, interpretat amb ganes, amb moltíssimes ganes de fer-se un forat en el panorama musical no només de la ciutat o del país i de demostrar que la feina, la constància i les hores i més hores d’assaigs i de dedicació porten a resultats que val la pena escoltar i gaudir.

Un auditori ple i une files d’autoritats també plenes, que contrastaven amb algunes absències sorprenents en l’apartat de col.laboradors del programa de mà.  Però aquesta també és la nostra realitat.

Resulta fantàstic veure alguns d’aquests músics fent una aposta tan arriscada, perquè alguns d’ells compaginen, o han compaginat, la interpretació del repertori clàssic amb altres formacions radicalment diferents, amb expressions musicals que van del rock a l’ska, poso per cas,  i que, al capdavall, són altres maneres de mostrar que amb unes quantes notes es poden dir moltes, moltíssimes coses, ja sigui en una banda d’institut o en una formació simfònica.  I això fa molt gran la música i la seva feina.

Ahir es va posar en marxa una gran realitat, nascuda d’aquella il.lusió, d’aquella energia, que només tenen els joves.  Ahir vaig tornar a casa amb la sensació d’haver estat testimoni d’alguna cosa molt important, d’aquelles que no tenim el privilegi de viure gaire sovint.

 

maig 132012
 

En ocasions costa trobar coses positives davant d’un univers de males notícies i de negativitat generalitzada.  En aquests moments val la pena tornar a la seguretat de les paraules sàvies, per recordar-nos que encara hi ha esperança, si volem, i si sabem utilitzar com cal el sentit comú.

Avui voldria recomanar molt especialment la lectura d‘aquest breu article, on es presenten deu principis que ens ajudaran a aplicar la raó, el seny, davant de qualsevol circumtància de la nostra vida, des de les més transcendentals fins a les més quotidianes i aparentment irrellevants.

Són deu enunciats bàsics de Bertrand Russell -un dels gran filòsofs del Segle XX- que,  especialment en temps de dubtes i frustracions, val la pena recordar.  Ben segur que en algun o altre ens hi podem veure reflectits.

Per cert, Bertrand Russell, en una altra ocasió va venir a dir alguna cosa com que l’home assenyat és aquell que només pensa en els seus mals quan això el pot portar a alguna cosa pràctica, i que la resta del temps la dedica a altres coses.

Passeu un bon diumenge.

maig 122012
 

Tant el nostre Govern com el de la Comunitat de Madrid estan posant tota la carn a la graella per atreure als seus bancals el projecte d’Eurovegas, o com s’acabi dient.

Més enllà de les consideracions morals que es puguin fer sobre el joc i tot el que s’hi mou, al seu voltant, del debat sobre el model de negoci i sobre el de creixement econòmic, voldria plantejar una qüestió que no he trobat gairebé enlloc i que em sembla especialment necessària, si més no, per tenir totes les peces a sobre de la taula.

La qüestió és que, imaginem, el projecte fa cap a Madrid.  Crec que és el moment de pensar en un nou ús a tots els espais firals de Barcelona i, per extensió, de Catalunya.  O algú es pensa que qualsevol fira, certamen o congrés de primer nivell no anirà cap a aquest nou espai?  Jo no en tinc cap dubte.

Ja fa dècades que Madrid pren o duplica iniciatives firals catalanes.  Si hi afegim un nou i enormement atractiu espai on fer-les, ja podem tancar la barraca, pel que fa a events de primer ordre.  Sempre ens quedaran les coses petites i més locals, però amb això sol no anem enlloc.  La novetat i l’espectacularitat acostumen a anar de la ma dels grans events econòmics, tecnològics i científics, i aquest complex que s’anuncia és una plataforma de promoció insuperable.

No hi haurà, també, alguna cosa de tot això en el fons de les apostes dels dos governs?  Crec que darrere d’aquesta pugna hi ha molt més que els casinos i uns quants hotels de luxe.

css.php