Mai 112012
 

El president Mas afirma, amb una contundència insòlita, que Catalunya tindrà hisenda pròpia, ja sigui de grat o per força.  És a dir, o pactada amb Madrid o por voluntat pròpia.  No és mal plantejament, perquè potser va sent l’hora que allò que se’ns nega ho comencem a prendre, perquè és nostre, perquè és just que ho fem i perquè ens va la vida com a país i, en sentit literal, també a moltes persones empobrides fins a l’extenuació.

L’únic dubte que em planteja tanta contundència amb les paraules és de credibilitat.  Realment el president, el seu Govern i la coalició política que té al darrere són capaços d’actuar clarament contra l’Estat?  Francament, em costa molt de creure-ho, tot i que, per una vegada, estaria més que encantat d’equivocar-me.

Sempre he mantingut que el dia que CiU vulgui, Catalunya serà independent.  Un posicionament clar i rotund d’aquest partit és l’únic que ens falta per enfilar un camí directe cap a la nostra independència, però aquest posicionament encara no s’ha fet, i seguim vivint enmig de “sí però no”, “ara no és el moment”, “evitem aventues” i tot un seguit d’expressions a cavall entre la prudència, la covardia i la traïció.  A part d’aquest posicionament, ja hi ha un altíssim percentatge de població independentista i, en la hipòtesi d’un posicionament clar, les forces polítiques no espanyolistes s’hi afegirien sense cap dificultat.  Només hi falten ells, amb tot el seu entorn, de fet.

Esdevenir creïble, per a un polític, segurament hauria de ser el seu primer objectiu.  Si aquest falla, la resta seran focs d’artifici, que duren el que duren i, ara mateix, la credibilitat del Govern i, de retruc, del seu president (fruit de les contradiccions entre les seves proclames, els seus pactes, les seves actuacions i la seva història, fins i tot) no és, diguem-ne, òptima.  A veure si per un cop tenim una gran sorpresa i realment ens en sortim, nosaltes sols.  Tinc els meus dubtes sobre aquest anunciat “xoc de trens” (i és que cal molta seguretat per llençar un rodalies atrotinat contra un AVE).

Mai 102012
 

La FUNCAS (fundació de les caixes d’estalvis) ha presentat un estudi que afirma, entre altres coses, que una gran majoria d’espanyols està a favor de la recentralització dels poders de l’estat i contra una gestió que qualifica de “poc transparent” per part de les comunitats autònomes.  Con si la gestió estatal fos mirall de virtuts i d’honestedat.

Fins aquí, res de nou.  Qualsevol idea, sigui veritat o sigui mentida, si es repeteix fins a la sacietat, acaba per quallar i esdevenir professió de fe.  I això és el que ha passat amb les autonomies.  A banda, una gestió tan irresponsable com la que s’ha fet en determinats territoris -el País Valencià en seria l’exemple paradigmàtic-, ajuda a consolidar la idea de la corrupció com a circumstància intrínseca a l’exercici del poder.  I si hi afegim uns governs (això tampoc no és novetat del PP) que es volen mostrar com a modèlics carregant totes les culpes a altres administracions, ja tenim el terreny adobat per al retorn a l’Espanya una (gran i lliure està per veure, però no sembla).

I no ens equivoquem.  Quan a Espanya es pensa contra les autonomies no es pensa contra Múrcia o contra la Rioja, no.  El pensament va directament contra Catalunya i Euskadi, les grans xucladores de riquesa, perquè si no fos per aquest parell de territoris tronats, mai no hauria calgut crear ni alimentar el monstre autonòmic que fa anys que suportem.

Així és que gir cap a Espanya i a recuperar competències.  La pregunta que sorgeix enmig d’aquest panorama és:  “i de què serveix l’Estatut?”.  M’ho preguntava la meva dona no fa gaires dies, a la vista de com és de fàcil saltar-se’l a la torera, i no vaig saber respondre-li altra cosa que no fos “de res”.

I mentrestant el nostre govern va demanant informes que ratifiquin l’evidència.

Mai 092012
 

Ja és ben veritat que les males notícies mai no venen soles i, en el cas de la monarquia espanyola, la cosa va camí de fer saltar pels aires totes les estadístiques.  Entre els gendres estrafolaris o negociants, el net i la seva escopeta, els pobres elefants, la reina i les seves fugides, o la suposada darrera amant del monarca, van ben servits darrerament, en una cursa potser impossible d’aturar cap al descrèdit més absolut.   És a dir, res que una mica de màrqueting i quatre trucades a determinats mitjans no puguin solucionar, però.

I ara ens arriba la darrera notícia:  el Príncep d’Astúries pateix la crisi i no podrà voltar més.  Bé, cal aclarir que estic parlant del portaavions Príncipe de Asturias, no de l’hereu de la corona.  La cosa té tela perquè, de fet, aquest vaixell ja no va poder anar en missió a Líbia perquè no estava en condicions, amb una bona sèrie de reparacions pendents i noexecutades.  Així doncs, una enorme i caríssima màquina de guerra que no serveix per a missions militars.  Fantàstic. I uns bons calerons que ens vam estalviar.

El darrer capítol el culebrot del Príncipe és que podria deixar de navegar perquè surt molt car tenir-lo voltant.  I és que de vegades hi ha coincidències molt cruels, quan es juga a posar determinats noms a segons quines coses, com ara això de tenir tancat a port el Príncipe de Asturias, per no poder-lo mantenir.  Per cert, el nom original del vaixell en qüestió es veu que havia de ser Almirante Carrero Blanco.  Avís a navegants.

Mai 082012
 

L’era Rajoy va camí de ser una d’aquelles que s’acaben recordant durant dècades, i no pels seus grans èxits, sinó per les seves contradiccions, reflex, al capdavall, d’alguna cosa més que la incapacitat política.

I és que no deixa de ser curiós que en uns temps d’exaltació hispànica, de recentralització i de necessitat d’embolicar-se amb la rojigualda per amagar la manca de coherència política i ideològica, constatem com tot aquest espanyolisme se’n va en orris quan del que es tracta és de dissenyar l’equipació de la selecció espanyola per als Jocs Olímpics i descobrim que és un disseny d’una empresa russa:  Bosco di Clegi.

Evidentment, les queixes dels fabricants i dissenyadors espanyols no s’han fet esperar.  I amb raó, perquè, al marge que l’equipament en qüestió sigui més o menys encertat (per al meu gust penós i amb referències d’uns temps que pensavem ja oblidats, fins i tot -atenció als adjectius que apareixen en l’enllaç del paràgraf  anterior-), la tria que s’ha fet és una bufetada en tota regla a la industria tèxtil espanyola.  Diuen les males llengües que és que cap industrial no va saber retre pleitesia com s’esperava als responsables olímpics.  Ja podria ser, ja.

Ja s’ho faran.  Però aquí tenim una mostra més que és molt fàcil omplir-se a boca amb els missatges cridaners, però és molt difícil ser coherent amb allò que es diu.  I és que, al pas que anem, acabarem enyorant l’etapa Zapatero, que ja és dir.

Mai 072012
 

Per segon any, el Grup de Periodistes Ramon Barnils, a través de l’observatori Mèdia.cat, va publicar, fa pocs dies, l’Anuari sobre silencis mediàtics de 2011 o, si ho voleu d’una altra manera, un document on es recullen quinze notícies que no han estat notícia perquè, deliberadament, s’han volgut silenciar.

Com és possible aquesta censura en els temps que corren?  Doncs no només és possible, sinó que és ben real.  Les raons cal buscar-les, segurament, en la identitat d’alguns dels seus protagonistes (la germana del Rei d’Espanya i la seva SICAV molt poc clara de 4,5 milions d’Euros), la dubtosa moralitat d’algunes de les pràctiques que s’hi descriuen (determinats negocis i inversions d’entitats bancàries catalanes), la naturalesa de determinats projectes (com el de parc temàtic catòlic a Mallorca) o la manca de cobertura legal de determinades activitats (Aigües de Barcelona, que no té concessió administrativa), entre altres.  És a dir, en un bon grapat de dèficits socials i democràtics.

Tot i que les informacions que s’hi poden trobar no mereixen altre qualificatiu que escandaloses, potser tant com el fet que s’hagin volgut amagar, l’existència d’aquest informe és tot un crit d’esperança sobre la feina periodística i sobre la manera de fer dels professionals que treballen en un determinat país:  Catalunya.  I és que no ho oblidem, no a tot arreu hi ha un Grup de Periodistes Ramon Barnils.

En qualsevol cas, un document important, que cal llegir amb calma, perquè és una bandera per la llibertat, pel dret a la informació i per la democràcia.

Mai 062012
 

Avui fas anys.  22, per a ser exactes.  Mirant enrere, segurament estarem d’acord que han estat uns anys divertits, plens de descobriments i aventures, però també uns anys difícils, des del primer dia, en què t’ha calgut agafar el toro per les banyes per tirar endavant, renunciar a moltes coses per descobrir-ne d’altres, i aprendre molt de tot plegat.  Perquè tot això, al capdavall, t’ha fet com ara ets i, no en tinguis cap dubte, com seràs en el futur.

Encetes un nou any en la teva vida.  Un any important:  tancaràs una nova etapa d’estudis.  Hauràs aconseguit acabar la carrera, amb nota i en el temps que toca;  també faràs les maletes per volar sola (bé, tampoc del tot sola…) i, sobretot, començaràs a dissenyar i a construir el teu futur individual, sense oblidar d’on vens, però sense perdre mai de vista on vols anar.

Quin repte més difícil i fantàstic és construir el teu projecte vital, no et sembla?  Però bé, tampoc no és tan diferent de tot el que ja has viscut, perquè no descobriràs ara què és aprofitar el temps i les oportunitats, ni què és treballar, ni què cares s’han de pagar algunes coses, o quins frens ens imposa la vida.  Són temps difícils, però potser, en el fons, mai no han estat mai del tot fàcils, i així i tot te’n saps sortir prou bé, oi?

Que per molts anys puguis seguir endavant, amb les ganes, amb la constància, amb la il.lusió, amb la fantasia i amb el somriure que t’han ajudat a arribar fins on ets, ara mateix, i a poder mirar el futur amb els ulls d’esperança amb què el mires.  Però entre que arriba i no arriba el futur, el que toca és fer festa i, com al final dels contes d’Asterix, al voltant d’un bon perol.

Un parell de petons ben grossos, Cristina, perquè avui, molt especialment avui, com ja hauràs imaginat, aquestes ratlles no les escric jo sol.

 

YouTube Preview Image

Mai 052012
 

Segurament, les estrelles han estat un dels elements que més han fascinat els homes al llarg de la història.  Les han estudiades, n’han dibuixat la seva ordenació i els seu moviment i, sobretot, has après que els podien servir de guia quan les referències visuals desapareixien, com en el cas de la navegació per mar.

Les estrelles també han format part de molts referents culturals, fins i tot en els temps moderns, com a imatge de marca de productes tan diversos com una naviera o una cervesa.  I és que resulta molt difícil ignorar la capacitat de seducció d’una estrella, allò que és capaç de brillar enmig de la nit.

Però vet aquí que arriba una nena de nou anys, de Tàrrega i, quan va a fer-se  el DNI, signa i, sorpresa, el funcionari de torn es nega a acceptar la signatura perquè, junt amb el seu nom, inclou una estrella.  Realment, s’ha d’estar molt malalt, ser molt fanàtic, o molt estúpid, per pensar en intencionalitats polítiques d’una nena de nou anys.  Finalment, i després de les protestes de la mare i del mal tràngol per a les afectades que tots podem imaginar (qui no s’ha hagut d’enfrontar algun cop o altre a aquests funcionaris casposos que encara arrosseguen la seva nostàlgia franquista per determinades dependències públiques), la Laia va poder signar com ella volia, amb el seu nom i la seva estrella.

No deixa de tenir un punt fantàstic la història, al marge de la intolerable realitat antidemocràtica i fanàtica que ens mostra, i és que encara hi ha gent que té estrella (i que no la perdi mai) i gent totalment estrellada.  Si en lloc d’una estrella el dibuix hagués estat alguna cosa semblant a un aligot amb les ales ben obertes, potser les coses haurien estat radicalment diferents.  Jo, no en tinc cap dubte.

Mai 042012
 

Mariano Rajoy parla ja obertament de “repensar” l’estat de les autonomies.  Anem bé, tot i que sigui difícil imaginar la seva idea de “repensar”, tractant-se com es tracta d’una persona que acostuma a pensar molt les coses abans de fer-les i, un cop pensat i debatut, no fer massa res.

Però en aquesta ocasió potser les coses seran diferents, ja que ha parlat d'”evitar duplicitats”.  La cosa promet.  Confesso que el primer que m’ha vingut al cap és una escena en què el sheriff Rajoy, en un carrer polsós de quasevol poble mig desert del Far West, cara a cara amb una colla de pistolers, se’ls mira i els engega allò que “no hi ha lloc per a tots, en el meu poble”.  L’èpica sempre és bona companya de les grans proclames polítiques.

Duplicitat per duplicitat, ja podrien anar tancant diputacions, i ministeris sense competències, i una de les dues cambres de les Corts Generals, i subdelegacions del Govern, i tantes i tantes figures absurdes que segueixen vives (o mig zombis, de fet) com a testimonis d’un passat preconstitucional encara no mort del tot.  Però no.  Segur que les coses no aniran per aquí.

Molt em temo que el sheriff Rajoy vol eliminar, d’un tret ben dirigit, tot un seguit d’institucions de les comunitats autònomes que “dupliquen” (quan haurien d’haver subtituit) d’altres d’estatals.  És a dir, que el Síndic de Greuges ho té cru, i els consells comarcals, i les televisions no estatals, i la Sindicatura de Comptes, i tantes i tantes d’altres…  I si el duel al sol li va bé i el sheriff se’n surt ben parat, no descarto que se senti amb forces d’anar cap al poblat indi a acabar amb les grans duplicitats que s’entesten a no abandonar les seves terres:  el president, el govern i el parlament (els autonòmics, evidentment), perquè si ja en tenim d’estatals, què més ens fa falta?

I aquest cop molt em temo que el sheriff Rajoy no està sol davant el perill, sinó que està prou ben escortat per tota mena de sequaços i mercenaris, perquè contra els indis tothom s’hi apunta.  I aquest és l’autèntic objectiu.

Mai 032012
 

No poques empreses de diferents sectors han patit els efectes d’utilitzar publicitat enganyosa en els seus productes, perquè, afortunadament, hi ha un seguit de normes que defensen els drets dels consumidors davant de possibles fraus.

Curiosament, però, aquest principi tan assumit al consum no existeix per a la classe política.  Potser caldria, perquè, al capdavall, els partits ens venen les seves receptes miraculoses contra qualsevol mal, de vegades amb el dubtós estil dels pitjors xarlatans, i nosaltres, els ciutadans, comprem o no, en forma de vots.

El problema apareix quan descobrim que allò que hem comprat no és allò que ens van vendre i, a diferència del que passa amb els elements actius dels iogurts, per exemple, no podem reclamar per estafa.  És com si comprem una tele, sense garantia!, i no funciona, i quan anem a reclamar ens diuen que mala sort i que fins d’aquí a quatre anys no ens en vendran cap altra.  Mal negoci.

Aquesta és la realitat de la nostra democràcia.  I perquè el nostre sistema polític és així, campen amb  absoluta impunitat tot un seguit de profetes de l’apocalipsi aliena, venedors de pòcimes econòmiques de resultats miraculosos i valedors de les llibertats amb les armes sota la gavardina que, a canvi de col.locar-nos els seus productes, s’enriqueixen i s’asseguren jubilacions de luxe, tant amb rendes públiques com a través de grans corporacions privades. És a dir, que sí que guanyen diners amb allò que ens han venut (que ningú es pensi que la política, per a aquesta gent, és un exercici altruista).

I si algú té dubtes, que demani si no s’han sentit enganyats per determinada classe política gent tan diferent com els catalans (“apoyaré…”), les associacions de víctimes del terrorisme (manipulades fins a la sacietat) o els treballadors més humils que van votar PP per la promesa de feina, perquè la mentida no fa distincions ni té amics ni socis.

Però res, com que la publicitat política enganyosa no és sancionable, anem fent-nos a la idea que hem comprat un greu problema i no una solució, i que no el podem tornar, per més que això impliqui perdre sous, destruir llocs de treball, retallar drets cívics, pagar més impostos (fins i tot els de les xuxes)  i constatar que l’únic futur real és el d’uns rics cada cop més rics i uns pobres cada cop més pobres (per cert, aquesta és l’única veritat de la dreta, allà i aquí).

Mai 022012
 

Caldria demanar què en pensen tots aquells que fa quatre dies cridaven contra la representació internacional de Catalunya al marge d’Espanya, ara que Espanya, amb claredat meridiana, ignora Catalunya, perquè ignora el seu idioma.

No ens ha de sorprendre en absolut, perquè ja sabem que per a Espanya, el català és una nosa , res més, i no s’està de demostrar-ho sempre que té ocasió.  Però ja està bé, ja està bé que Espanya s’ocupi de l’espanyol.  El que no està bé és que nosaltres no ens puguem ocupar del català, ni que se’ns vulgui negar el dret a fer-ho.

De veritat algú pot creure que l’Instituto Cervantes vetllarà per la internacionalització de la cultura i la llengua catalanes?  Doncs si en lloc de cultura parlem d’economia, d’inversions, d’indústria, de comerç exterior, de política internacional… exactament igual.  Aquesta és la realitat, i tots els arguments que demanen la desaparició de la representació catalana al món, només són una nova mentida per anorrear-nos com a país i com a cultura, i en tenim mostres constantment.

Això sí, nosaltres no ens estem de passejar escriptors en castellà allà on convingui, perquè la nostra cultura es veu que és diversa, o de demanar que fem nostres les expressions d’altres terres.  Anem bé.

css.php