març 092018
 

Fa molts anys que et sento dir les mateixes coses, que et sento defensar els mateixos principis, amb convicció profunda, amb la seguretat de saber que tens raó.  I també fa molts anys que et veig tornar cansada, decebuda, frustrada davant de tanta incomprensió, davant de tant “va dona, no serà tant”, “no dona, no”, “tu que tot t’ho prens a la tremenda” i de tanta i tanta negació constant de l’evidència.

Potser sí que les coses volen temps per fer-se.  Potser sí que cal que finalment tot esclati i que figures reconegudes mundialment, aquelles que tothom escolta quan parlen, alcin la veu denunciant la realitat.  Potser sí que cal que el negre enfosqueixi i il·lumini alhora alguna que altra d’aquelles gales farcides de glamur i lluentons que tothom espera amb delit perquè la veritat surti amb tota la seva cruesa i la raó es comenci a obrir pas.  Potser sí que cal que dues ministres ofenguin la intel·ligència que se’ls suposa amb declaracions vergonyants carregades d’autoodi mal maquillat, o que un president del govern llueixi a la solapa el símbol d’allò que poques hores abans menystenia amb supèrbia i sense cap pudor, en una demostració més de com d’hipòcrita pot arribar a ser la política en mans de segons qui.

I després de tot, o potser per tot, ahir vas sortir al carrer.  Tu i milions com tu arreu del món.  Milions de dones carregades de raons i de segles d’injustícia mal negada.  Dones com tu que fa anys que criden, massa sovint en silenci, i dones joves que tot just aprenen a cridar.  Ahir éreu legió, cansades de picar ferro fred i de clamar en el desert, i vàreu prendre els carrers perquè tothom sentís la vostra veu d’un cop per sempre.  Ahir, mig món va fer un crit immens de ràbia, d’orgull i de dignitat, i tot va tenir sentit, un nou sentit.  Ahir, milions de dones com tu us vàreu mirar al mirall i us vau agradar.  I molt.  I a mi.

css.php