març 112018
 

El calendari avança, un any més, implacable.  I la natura, com bonament pot, mig sobtada pels freds tardans, per la neu i pel vent, també fa el seu curs i comença a desplegar, ja sense cap pudor, el seu espectacle multicolor de les branques florides.  Tot costa, però tot arriba.

Faríem bé de mirar més sovint la natura, allò tan difícil de preveure i impossible de controlar, per provar d’entendre la nostra vida sencera.  Al capdavall, més o menys domesticada i sotmesa, som part d’aquesta natura, part d’aquests cicles que es repeteixen, sempre diferents i sempre previsibles.  Però ens hem acostumat a no tenir paciència, a tenir de tot a tothora i a voler flors al desembre.  I així ens va.

Tot té el seu moment, i hi ha un moment per a cada cosa.  Tot arriba, i tot se’n va.  Ben mirat, potser té més sentit mirar les tendències, l’evolució inevitable de tot plegat, com ens ensenya la natura, que no pretendre aconseguir o retenir resultats immediats, o la floració a deshores.  Aquestes setmanes són un moment magnífic per retrobar el sentit i el ritme pausat i inexorable de la vida i aprendre a esperar, a gaudir de l’espera, amb la certesa que la flor, per més bella que sigui, només és el primer pas per al fruit.

La natura ens ensenya, si la sabem escoltar.  Igual com els savis antics, que ens ensenyaven el valor del viatge, fins i tot per sobre de la destinació.  L’antesala de la primavera és un bon moment per recordar-ho.

css.php