març 122018
 

Crec que no exagero si afirmo que estem vivint uns dies en què el desconcert més absolut sembla instal·lat còmodament a casa nostra.  Seguim sense govern, amb presos polítics i exiliats, amb un deteriorament imparable de la nostra societat, amb un Govern de Madrid cada cop més a la corda fluixa, però cada cop més agressiu, amb manifestacions com la d’ahir, reclamant solucions, amb un Parlament inactiu i amb sessions eternament ajornades, amb canvis d’estratègia davant dels tribunals espanyols i internacionals,  i sense ningú, a hores d’ara, que pugui dir del cert on anem.

En situacions de caos, potser el més sensat és recordar les veritats més sòlides, més absolutes, fins i tot i no perdre-les de vista.  Ara mateix, m’atreveixo a citar:

1. No és tolerable l’existència de presos -ostatges- polítics, ni d’exiliats per raó ideològica.

2. Cal frenar la destrucció, per obra i desgràcia del sinistre 1555, del nostre sistema social i de convivència.

3. Cal imposar la lògica de país  a la lògica dels partits.

Potser la clau de volta es troba en aquesta darrera afirmació.  El desgast polític a tots els partits és enorme, gairebé tant com la seva incapacitat per trobar solucions, ara que la gent del carrer els ha passat definitivament per sobre i exigeix respostes.  Segurament cal un relleu gairebé absolut a totes les formacions i la irrupció d’una nova manera de fer política, menys centrada en els equilibris de poder i en distribucions de càrrecs que tenen més a veure amb factors territorials o de gènere, que no pas de competència i capacitat, que hem patit fins ara, i més enfocada a bastir un país més digne i més just.  De moment, cap canvi a l’horitzó.  Formes molt antigues per a una hipotètica república que es vol vendre com a nova.  Difícil, molt difícil que amb aquests bous puguem llaurar res com caldria.

 

css.php