Mar 152018
 

Ahir va córrer com la pólvora la notícia de la mort d’Stephen William Hawking, una de les ments més lúcides d’aquests temps i sense cap mena de dubtes de la història de la ciència en general i de la física en particular.  Científic conegut com pocs, segurament per la seva imatge, unida inseparablement a una dura malaltia que no va aconseguir d’aturar un cervell privilegiat, i que, gairebé com una mena de conjunció astral estranya, o de casualitat remarcable, va néixer a Òxford i va dir adéu a Cambridge.

Quan una ment prodigiosa com la seva s’atura, el món es torna una mica més ignorant.  Cert que n’hi ha d’altres, i que n’hi haurà molts més, però costa molt que algun altre savi, que un altre científic sobretot, se’ns acabi posant tan a prop com Hawking, ja sigui a través de la televisió, dels documentals divulgatius, o de les sèries d’humor o d’animació, fins i tot, per recordar-nos el valor del coneixement i de la intel·ligència, enmig d’una societat regida per mediocres, on la vulgaritat, quan no directament el menyspreu al saber són valors a l’alça que s’expandeixen per tot arreu.

Avui, el món és una mica més justet.  Avui anem una mica més curts de referents socials realment valuosos.  Avui, podrem tornar a mirar al cel amb curiositat, admetent que se’ns escapa tot el que allà hi passa, amb la trista certesa que ens falta una veu que ens animi a mirar més enllà del que tenim tot just davant dels nassos;  una veu que ens encoratgi a aprendre i a buscar respostes allà on només hi sabem veure la negra foscor de tot el que ignorem o desconeixem.

css.php