nov. 102012
 

Què volen aquesta gent?” és el títol d’una cançó de l’any 1968, amb lletra de Lluís Serrahima i música de Maria del Mar Bonet, si no m’erro, que fa referència a la mort d’un jove estudiant assassinat per la policia franquista llençant-lo pel balcó per amagar les tortures que li havien infligit.  La cançó narra la història d’un jove que se suïcida saltant per la finestra abans de ser detingut per la policia.

Sigui com sigui, és una història molt trista i molt fosca d’un passat que imaginàvem definitivament soterrat fins que salten a les portades dels diaris notícies que ens parlen de persones que s’estimen més llevar-se la vida que haver de patir que els facin fora de les seves cases, que els deixin sense futur ni presenti, en aplicació d’una legislació clarament injusta i antisocial, sota un règim suposadament democràtic.

La dictadura no s’ha acabat.  La nova repressió, en forma de lleis fetes per dretes i esquerres indistintament, segueix matant els més febles, fruit de la connivència d’una classe política indigna i d’unes entitats bancàries que practiquen el terrorisme econòmic amb total impunitat, per a benefici d’uns pocs.

Hi ha suïcidis que no són suïcidis.  Són assassinats.  I tant li fa si l’executor és la policia feixista o la banca i la política de la mà, perquè el mort sempre és el més indefens.

Per a quan una mica de justícia?  Mentre esperem, el meu més profund respecte cap a la gent de les plataformes antihipotoques, perquè salven vides.

css.php