nov. 192012
 

Si heu tingut fills que han competit en algun equip de qualsevol esport, ja sigui escolar o federat, em donareu la raó quan afirmo que és en aquestes edats, i en aquests terrenys de joc, on es fecunda realment la llavor de l’odi i de la violència.  Qui no ha vist mai el trist espectacle de pares cridant els seus fills perquè li fotin puntada a un jugador contrari?  De vegades, tot plegat esdevé tan penós que fa dubtar si val la pena seguir creient en els valors positius que tradicionalment s’han vinculat a l’esport.

Aquesta reflexió ve a compte de la notícia del monitor d’un equip d’alevins sancionat per promoure la violència entre els seus jugadors i, a més, una violència amb evidents tints masclistes.  Si sembrem odi, només en sortirà odi.  Si considerem le nenes  inferiors i més febles, crearem potencials assassins de dones.  Aquestes afirmacions tan evidents expliquen moltes coses, encara que no ho sembli.

No sempre som prou conscients de la importància de les nostres paraules, dels nostres posicionaments davant la vida, quan resulta que som model per a algú, com ara per als nostres fills.  I com que som així d’hipòcrites, quan són ells, ja crescuts, els que generen violència, donem la culpa a la societat, a la falta de feina, o a qui sigui, per exculpar-nos sense cap rubor.

Començo a pensar que determinats líders polítics, que determinats periodistes i opinadors, van tenir una infància molt cruel i que ara se’n tornen, però amb tots nosaltres com a víctimes; justament ara que s’han fet mestres en la mentida, la calúmnia i l’insult.  Potser no s’han adonat que la vida real, que la societat real, no són cap estadi, ni cap barra de bar, on poden dir de tot, a l’abric d’altres com ells, sense que tingui conseqüències.

css.php