nov. 172012
 

Malament rai quan el candidat del partit del Govern, i per tant aquell que va prendre la decisió de convocar eleccions rebaixa el seu discurs que fins ara s’havia centrat a demanar una majoria prou àmlia (entengui’s absoluta) per tenir força davant Madrid i ara el deixa en un exercici de càlcul de distàncies respecte al segon partit.

Ja fa dies que els enquestes parlen d’allunyament de CiU de la majoria absoluta i, cada cop descarto menys que la composició final del nou Parlament no difereixi gaire de l’actual, si la mirem des de la perspectiva de forces nacionalistes i no nacionalistes.  Si això acabés sent així, com sembla que es comença a plantejar el president, la pregunta es fa sola:  de què ha servit avançar eleccions?  De què, si acabem, si fa no fa allà on erem?  Potser acabarem trobant solucions en uns pactes que s’haurien pogut fer perfectament fa un parell de mesos i sense tant enrenou?  Tornarà el fantasma de l’erosió com amb el procés del nou estatut?

El dia 26 tindrem la resposta, però pel prestigi que mereix el nostre país, més val que tot plegat hagi servit d’alguna cosa, perquè, en cas contrari, les nostres institucions quedarien greument tocades, si més no, per l’ombra de la frivolitat en temps de crisi, un argument que no s’estaran de fer servir aquells que han decidit que Catalunya ha de seguir sotmesa (i represaliada després d’aquesta “insurrecció”) i el seu president, empresonat, i ja en tenim massa, de presidents màrtirs. Ara és el moment dels presidents, i prou.

Definitivament, som en una cruïlla històrica sense retorn.  No és qüestió de ser prou forts davant Madrid, davant del poder d’un estat que desplega amb tota virulència les estratègies més brutes;  és qüestió de ser prou forts davant el món, per afirmar-nos tal com volem ser i fer-nos respectar com a país.  Seguir endavant amb orgull i dignitat només depèn del sentit del nostre vot la setmana vinent, perquè només ho aconseguirem amb un Parlament realment sobirà.

css.php