nov. 202012
 

2.500 €.  Aquest és l’import màxim que a partir d’ahir es pot pagar en efectiu a un professional.  Així doncs, s’ha acabat allò d’anar amb els diners a la mà per comprar, posem per cas, un cotxe.  Francament, no tinc ni idea si la mesura serà efectiva o no per acabar amb alguna mena de frau, però el que sí que tinc clares són dues coses:  la primera, que posarà dificultats al moviment de diner negre i, la segona, que dubto que m’afecti gaire (per no dir gens), perquè no recordo si mai he pagat aquest import en efectiu.

De tota manera, el més divertit d’aquesta mesura són alguns comentaris que genera on, potser per lapsus totalment involuntaris, però significatius.  Un d’aquests el vaig sentir ahir al matí, per boca de Jordi Basté, gran professional i conductor d’un dels programes radiofònics amb major audiencia a Catalunya.  En concret, comentava que amb aquesta mesura hauríem de tirar de targeta o de xec si volem, per exemple, comprar una tele.

M’he posat a fer número ràpids i em sembla que ni la suma dels imports de totes les teles que he comprat en la meva vida no supera els 2.500 €.  La pregunta és evident:  quins televisors compra Basté?, o potser: quan temps fa que el periodista no va a comprar un d’aquests aparells?

Fa uns dies demanava, des d’aquest mateix espai, una mica de moderació en parlar de delícies gastronòmiques, per part de tertulians i opinadors, ara que el Banc del Aliment no dóna l’abast.  Crec que no és sobrer demanar també moderació en el moment de minimitzar què són 2.500 €, quan moltíssima gent necessita el sou de tres mesos, si no més, per sumar-los.

Per cert, recomano repassar els preus de mercat dels televisors.  El preu, evidentment, dels aparells que pot comprar la immensa major part de la gent d’aquest país, amb els nostres sous, pensions i subsidis cada cop més minúsculs.

 

nov. 192012
 

Si heu tingut fills que han competit en algun equip de qualsevol esport, ja sigui escolar o federat, em donareu la raó quan afirmo que és en aquestes edats, i en aquests terrenys de joc, on es fecunda realment la llavor de l’odi i de la violència.  Qui no ha vist mai el trist espectacle de pares cridant els seus fills perquè li fotin puntada a un jugador contrari?  De vegades, tot plegat esdevé tan penós que fa dubtar si val la pena seguir creient en els valors positius que tradicionalment s’han vinculat a l’esport.

Aquesta reflexió ve a compte de la notícia del monitor d’un equip d’alevins sancionat per promoure la violència entre els seus jugadors i, a més, una violència amb evidents tints masclistes.  Si sembrem odi, només en sortirà odi.  Si considerem le nenes  inferiors i més febles, crearem potencials assassins de dones.  Aquestes afirmacions tan evidents expliquen moltes coses, encara que no ho sembli.

No sempre som prou conscients de la importància de les nostres paraules, dels nostres posicionaments davant la vida, quan resulta que som model per a algú, com ara per als nostres fills.  I com que som així d’hipòcrites, quan són ells, ja crescuts, els que generen violència, donem la culpa a la societat, a la falta de feina, o a qui sigui, per exculpar-nos sense cap rubor.

Començo a pensar que determinats líders polítics, que determinats periodistes i opinadors, van tenir una infància molt cruel i que ara se’n tornen, però amb tots nosaltres com a víctimes; justament ara que s’han fet mestres en la mentida, la calúmnia i l’insult.  Potser no s’han adonat que la vida real, que la societat real, no són cap estadi, ni cap barra de bar, on poden dir de tot, a l’abric d’altres com ells, sense que tingui conseqüències.

nov. 182012
 

Aquesta crisi que ja fa massa que arrosseguem ens va deixant lliçons que cal aprendre bé, per poder-ne sortir més forts, quan en sortim.  Pel que fa a la classe política que remena les cireres de debò, ja ho sabem, van del “que se jodan” al “quien tenga deudas, que las pague“.  Ja sabem de qui no hem d’esperar res que no siguin més enganys, com les darreres mesures per evitar desnonaments, tant inútils com afirma la PAH de Lleida, on de 170 desnonaments en marxa només s’hi poden acollir 2 famílies.

I davant d’aquest escenari de desesperança, què?  No tinc respostes, però la meva intuïció diu que la raó i la veritat sempre se n’acaben sortint.  Així doncs, crec que cal que ens agafem ben fort a l’únic flotador que tenim, a la fe infinita i inquebrantable que ens en sortirem, malgrat tot.

Hem de seguir treballant, estudiant, cridant, rient, pensant, ajudant, votant, educant, analitzant, manifestant-nos, estimant, sent solidaris, cadascú a la nostra manera i dins de les nostres possibilitats, fent cas omís a les mentides que ens volen vendre com a veritats absolutes, i ignorant els mentiders, perquè només aquesta esperança, només aquesta seguretat que tenim dret a una vida millor ens farà arribar-hi.

Som molts.  Som la immensa majoria, i tenim la raó.  Aquesta és la nostra força i la nostra seguretat.  Només cal creure-ho, sense fissures, i no defallir.  Així és com ha tirat endavant, sempre, la humanitat, i nosaltres també.

nov. 172012
 

Malament rai quan el candidat del partit del Govern, i per tant aquell que va prendre la decisió de convocar eleccions rebaixa el seu discurs que fins ara s’havia centrat a demanar una majoria prou àmlia (entengui’s absoluta) per tenir força davant Madrid i ara el deixa en un exercici de càlcul de distàncies respecte al segon partit.

Ja fa dies que els enquestes parlen d’allunyament de CiU de la majoria absoluta i, cada cop descarto menys que la composició final del nou Parlament no difereixi gaire de l’actual, si la mirem des de la perspectiva de forces nacionalistes i no nacionalistes.  Si això acabés sent així, com sembla que es comença a plantejar el president, la pregunta es fa sola:  de què ha servit avançar eleccions?  De què, si acabem, si fa no fa allà on erem?  Potser acabarem trobant solucions en uns pactes que s’haurien pogut fer perfectament fa un parell de mesos i sense tant enrenou?  Tornarà el fantasma de l’erosió com amb el procés del nou estatut?

El dia 26 tindrem la resposta, però pel prestigi que mereix el nostre país, més val que tot plegat hagi servit d’alguna cosa, perquè, en cas contrari, les nostres institucions quedarien greument tocades, si més no, per l’ombra de la frivolitat en temps de crisi, un argument que no s’estaran de fer servir aquells que han decidit que Catalunya ha de seguir sotmesa (i represaliada després d’aquesta “insurrecció”) i el seu president, empresonat, i ja en tenim massa, de presidents màrtirs. Ara és el moment dels presidents, i prou.

Definitivament, som en una cruïlla històrica sense retorn.  No és qüestió de ser prou forts davant Madrid, davant del poder d’un estat que desplega amb tota virulència les estratègies més brutes;  és qüestió de ser prou forts davant el món, per afirmar-nos tal com volem ser i fer-nos respectar com a país.  Seguir endavant amb orgull i dignitat només depèn del sentit del nostre vot la setmana vinent, perquè només ho aconseguirem amb un Parlament realment sobirà.

nov. 162012
 

Se li ha girat feina, i molta, al conseller Puig, si ha de justificar i legitimar unes actuacions policials clarament desproporcionades i només explicables des de la brutalitat i la impunitat més absolutes.

Em sembla perfecte que un responsable de qualsevol àmbit doni la cara pel seu personal, una actitud que, en el cas dels consellers d’Interior, no sempre ha estat pràctica habitual, lamentablement.  Però ara mateix, em temo que el conseller, per més que parli de fets fortuïts, no convencerà ningú davant l’agressió a un nen de 13 anys, dels cops sense venir al cas a una noia indefensa i gens agressiva, o davant d’una dona que no té cap aspecte d’especialment provocadora ni violenta, que ha perdut un ull per una pilota de goma.  I no n’hi ha prou amb reprovar determinats comportament.  Reprovar i no res, en política, ve a ser el mateix.

Però no cal patir.  Assumir responsabilitats i actuar en conseqüència és una cosa que no podem esperar de cap persona que ocupi un càrrec de rellevància política, en aquest país.  Per tant, la Conselleria d’Interior no en serà cap excepció.

Un cop més, uns quants innocents colpejats i alguns altres ferits de per vida, a causa d’una agressió (no intervenció) policial que no només restarà impune, sinó que no comportarà cap assumpció de responsabilitats.

Tot plegat fa un tuf de carències democràtiques que tumba d’esquena.  Això és el que tenim, però no el que mereixem.  Per a quan una mica de dignitat política?

nov. 152012
 

De tant en tant, una estranya barreja entre el desig d’agradar, el fanatisme i el subconscient ens deixa autèntiques perles, com la que no fa gaire ens han regalat la gent de Ciudadanos/Ciutadans de Vila-Seca quan, a través del seu usuari de Facebook, animaven a boicotejar els productes catalans.

Com podeu imaginar, el comentari ha estat eliminat així que ha començat a tenir reprecussions, per allò que no representa el pensament general de la formació i bla, bla, bla.  Però tant li fa, el mal ja estava fet i la veritat s’havia fet evident, com acostuma a passar a la xarxa, on els missatges no es publiquen sols, ni per accident.

Aquesta és la manera de pensar de determinada gent que es presenta a unes eleccions al Parlament, amb la voluntat, suposem, de servir els ciutadans de Catalunya.  Bona manera, boicotejant-los.

I diuen que aquesta banda pugen en intenció de vot.  Que Déu ens agafi confessats si és cert.

nov. 142012
 

Si algú tenia cap dubte de la manca de respecte d’una determinada classe política cap als funcionaris, que vegi, si no ho va fer, el programa que Salvados va dedicar als assessors.

Molt més enllà de posar de relleu l’abús en la utilització de la figura de l’assessor i de la inutilitat absoluta, en termes d’efectivitat, de bona part d’ells, em va encantar la claredat de les paraules del vicepresident segon de la Diputació d’Alacant per intentar justificar la proliferació de càrrecs de confiança (entengui’s “d’obligada obediència”) política.  En síntesi, venia a dir que no podien confiar en els funcionaris  amb oposició aprovada perquè no els coneixien i no podien estar segurs que no filtressin informacions o qualsevol cosa per l’estil, als seus rivals polítics.  Molt propi d’una persona que en el passat es va destacar per negar l’holocaust.

És evident que aquest home no té ni la més remota idea de com treballem els funcionaris, ni de les nostres funcions i obligacions professionals, ni de què vol dir lleialtat institucional.  De fet, durant l’entrevista va quedar prou clar que l’única lleialtat que coneixen, aquest tipus de persones, és a aquells que els ha situat allà on són.

No tinc ganes d’obrir cap debat sobre la condició de funcionari, però no em vull estar de dir que aquesta actitud de desconfiança, quan no de menyspreu, l’he viscuda de ben a prop, amb representants de diversos governs de diferents colors i és molt trist constatar la manca de respecte institucional que implica aquesta manera de pensar.  També vull destacar que he viscut personalment la situació contrària, la d’aquells responsables polítics que prioritzen i valoren la capacitat a l’adscripció a un determinat partit.  Per a ells (i elles), tot el meu agraïment i respecte.

De tota manera, mentre segueixin havent individus com aquest vicepresident, o alguns altres entrevistats de més que qüestionable capacitat, no tinc cap dubte que el desprestigi de la funció pública serà constant, i val a dir que prou justificat, si només ens fixem en aquests nouvinguts contractats a dit que ens va presentar Jordi Évole.

 

nov. 132012
 

Ara que els grans partits parlen de frenar els desnonaments, val la pena repassar les fotos que The New York Times ha publicat  sobre algunes actuacions a Barcelona.

Mirant Rajoy, Rubalcaba i els personatges de les fotos, algú pot creure en la bondat de les intencions dels primers i en l’efectivitat de res del que puguin acordar? De moment, ni acords, no fos cas.

Aquest diluvi de desnonaments, d’alguna manera, em fa pensar en expulsions de paradissos petits, íntims i estimats, dictades per un déu fals amb el pin de qualsevol entitat bancària a la solapa, per un pecat mai comès.

Novament, una imatge diu més que mil paraules.  I molt més que milions de declaracions polítiques de bones intencions que molt em temo que no passaran d’aquí, perquè difícilment resoldran res aquells que tenen la consciència llogada a la banca.

nov. 122012
 

Som a les portes de les que segurament són (i seran) les eleccions més transcendentals de la Catalunya moderna, les que poden marcar un gir històric sense precedents  i, quan portem ben pocs dies de campanya, confesso que esquivo tant com puc els espais de propaganda electoral.  Cansen molt.

Un dels pitjors efectes que van tenir els anys de bonança econòmica, a nivell polític, va ser eliminar l’èpica dels projectes col.lectius que històricament ens han fet avançar i substituir-los per conceptes més contemporanis com “gestió” o “eficàcia” o per metàfores més o menys desafortunades com la “pluja fina”, o per desqualificacions personals.  Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, sabem que la pluja fina va ser, en realitat, una galleda d’aigua freda, que la gestió va ser un exercici lamentable d’irresponsabilitat, i que l’insult i la mentida són arguments d’ús habitual.  El canvi de l’èpica per la prosa o per la lírica mediocre no va ser massa positiu, em temo.

Però vet aquí que, per variar, no aprenem dels nostres errors i ens entestem a insistir-hi, amb desqualificacions personals, amb mentides intolerables i amb tota mena de bajanades llençades amb absoluta impunitat pels diferents candidats, en un espectacle llastimós, als ulls de qualsevol persona no lligada als seus interessos més mesquins.  No penso perdre ni un minut a fe-ne una repassada, perquè crec que ni cal.  Qui segueixi mínimament l’actualitat sabrà trobar-ne un bon grapat d’exemples.

Enmig de tot plegat, apreix el partit del govern amb una clara crida a l’èpica i se’l titlla de messiànic.  Ben segur que tot líder té alguna cosa cosa de messiànic, aquí i arreu del món, perquè em temo que és consubstancial a l’èpica.  Encara no sé què votaré, perquè tot i que sé perfectament què vull, no sé de qui me’n puc refiar, vista la història recent de tots plegats.  En qualsevol cas, demanaria un esforç a les diferents formacions per ser capaces de generar il.lusió col.lectiva (ni que sigui tirant de messianisme i de sentiments èpics) i de no perdre’s en joc brut entre els membres d’un clan polític que no mereixem, ni en mentides que  fan fàstic, de tan barroeres com són.

Mentrestant, intento desconnectar de la campanya, a l’espera de novetats més edificants, amb la certesa que els catalans independentistes no som monstres assassins.

nov. 112012
 

On rau la clau de l’èxit?  Segurament aquesta és una de les preguntes més difícils de respondre, perquè depèn de què considerem per èxit.  Podem anar a la llibreria i resseguir una immensa lleixa farcida de llibres d’autoajuda i, així i tot, és ben possible que no tinguem cap resposta clara, un cop llegits tots.

Diuen els Manel, en una de les seves cançons, que “de vegades ens en sortim”.  Potser aquest és el tema.  Potser l’èxit no és altra cosa que sortir-se’n, davant de situacions i problemes singulars i, tot sovint, relativament senzills.  I és que a cop de petites victòries tal vegada arribem a la sensació d’aconseguir allò que volíem, més o menys.

A força d’anys, començo a tenir clar que l’èxit, aquest èxit menut i quotidià, acostuma a ser cosa de molts, d’una suma de voluntats i d’esforços, a la qual cadascú aporta allò que té, allò que sap, ja sigui a dins de la família, on la idea d’ajuda mútua hem de suposar que està prou assumida, com a la feina, on difícilment algú pot tirar sol, com en un projecte polític, o en l’àmbit que vulguem.

A hores d’ara, crec que puc afirmar, sense gaire por a equivocar-me, que la feina coordinada i l’esforç col.lectiu enriqueixen i retornen a tothom que hi participa molt més del que cadascú hi aporta.  I és que quan som capaços de teixir unes xarxes de complicitat prou fortes, i sense saber massa com, passen coses, i ens adonem, gairebé sense adonar-nos, que ens n’hem sortit, i arriba aquell sentiment de satisfacció indescriptible que és el símptoma més evident de  l’èxit, si no l’èxit mateix.

css.php