No cal que en facis gaire cas

Diu la dita que si vols que alguna cosa s’eternitzi el millor és crear una comissió que se n’ocupi.  Em sap greu, però això es el que m’ha vingut al cap en saber que PP i PSOE han decidit reformar la llei hipotecària per aturar l’allau de desnonaments que patim.  Potser més que un rampell de consciència cívica sigui que senten al clatell l’alè de determinades institucions europees que han dit la seva en contra de la política hipotecària espanyola.

Ara s’hi posen.  Ara que la situació és tan dramàtica que fins i tot ha fet que determinats col.lectius de jutges s’hi pronuncïin.  Per cert, pensaran alguna solució per a totes les famílies que s’han quedat sense sostre aquests darrers anys, gràcies a la fantàstica legislació que van aprovar?

No puc evitar ser molt escèptic sobre aquesta qüestió, sobretot pensant que aquestes dues formacions que ara s’han de posar d’acord són les responsables directes tant d’un marc legal profundament injust, com d’afavorir un interessos bancaris que s’han fet l’arròs amb hipoteques que, amb un mínim de criteri més enllà dels guanys immediats, mai no s’haurien d’haver atorgat.

I ara vindran tot un seguit de notícies sobre els esforços, treballs, reunions, propostes i contrapropostes i ja veurem en què quedarà tot plegat, però molt em temo que, en el millor dels casos i si la dació en pagament acaba sent realitat algun dia, ens tocarà pagar a nosaltres, a tots els ciutadans, allò que els bancs diguin que deixaran de guanyar, ja que per a ells sí que sempre hi ha diners, rescats i el que calgui, mani qui mani.

Tant de bo m’equivoqui.

Tweet

Diuen els darrers indicadors que el sentiment independentista va perdent força, en un procés paral.lel a la davallada de les espectatives electorals de CiU, que cada cop se situen més lluny de la majoria absoluta i molt a prop d’on són ara.  Si tot això es confirma, el breu però intens viatge que va començar l’11 de setembre no hauria servit de gran cosa, per no dir de res.

A mi, que m’agraden les coses senzilles, m’ha donat per pensar si la raó de tot plegat no té a veure amb els dubtes que generen les declaracions dels diferents líders convergents i unionistes.  Més enllà d’allò de si estat propi o si independència o si interdependència, que encara es pot arribar a pair en un procés com el nostre, inèdit i sense precedents, arriben les paraules de Duran, abosolutament en línia amb el pensament del PP (i del PSOE) i fan saltar totes les alarmes.

Mentre Mas clama per un lideratge potent per avançar cap a l’estat propi, Duran s’entesta a posar aigua al vi i a defensar la tutela espanyola.  Amb aquest panorama apareixen dues grans amenaces:  la primera, la frustració per a la por a una nova política de peix al cove, en el millor dels casos, per no arribar enlloc.  La segona, un futur Parlament amb un equilibri de forces nacionalistes i estatalistes no gaire diferent a l’actual que, sense cap dubte, seria el gran fracàs del sobiranime, i que ens condemnaria a la pèrdua de capacitat d’autogovern durant molts anys.  En qualsevol cas, l’esvaïment de la il.lusió d’un futur millor.

Hi ha qui diu que tot plegat no és més que l’escenificació de papers de policia bo i de policia dolent.  Si és així, m’atreveixo a qualificar de suicida l’estratègia.  Si no és així, CiU té un greu problema intern.  I tots nosaltres de retruc.

I és que tal i com està el panorama polític, l’únic que no ens podem permetre amb les properes eleccions és un fracàs en forma d’enquistament de l’equilibri de forces actual.  O fem un salt endavant o el fem al pou.  CiU i l’actitud de Mas davant els dubtes que s’estan generant des de coalició que lidera tenen la darrera paraula, vulguem o no.  I les eleccions són a tocar.

Tweet

Els bons mestres, per a mi, són aquells que, més enllà dels continguts curriculars, són capaços de deixar-nos alguna lliçó que ens servirà al llarg de tota la nostra vida.   Si fem memòria, ben segur que tots en recordarem algun, d’aquests bons mestres, potser per alguna cosa que va dir i que no hem oblidat mai, potser perquè ens va desvetllar una vocació…

M’atreviria a dir que un d’aquests mestres amb ofici és la senyora Àngels Ferrer i Mato, exprofessora d’Alícia Sánchez-Camacho i a la qual, fa uns dies, va adreçar una carta que em va semblar, simplement meravellosa.  En aquesta carta, li recorda algun detall de com era l’escola on la líder popular va estudiar i li demana com, a partir de la seva experiència personal, pot dir tot el que està dient sobre la realitat de l’escola catalana, per acabar amb una frase que ressumeix tot l’esforç didàctic i pedagògic que està fent molta gent i que, com podem veure, no sempre dóna els fruits que mereix.  En concret, li demana que actui sempre «emprant els valors que et vam intentar inculcar a l’escola quan encara eres una noieta amb tota la vida per davant».  Què se n’ha fet dels valors?  Què n’han fet determinats personatges públics?

Que al cap dels anys, una mestra encara senti l’obligació d’ocupar-se d’una antiga alumna i li adreci una carta com la que comento és el millor aval d’un sistema educatiu que ara es vol destruir, perquè és un sistema que vol oferir valors, més enllà de la fredor de les notes.

Tweet

Avui, Tots Sants, una data per recordar els difunts i per fer-ho amb una curiosa barreja de visites als cementiris i de festa amb castanyes, panellets i moscatell, quan no sota la imatgeria gòtica de vampirs, carabasses i aranyes.

Segur que els antropòlegs podrien parlar i parlar d’aquesta sorprenent combinació de tragèdia i comèdia per recordar els difunts.  I és que potser tot plegat no és altra cosa que la imatge de la vida, una barreja, també, de tragèdia i comèdia, enmig de la qual anem fent com millor sabem.

Sigui com sigui, les nostres tradicions parlen de la nit de Tots Sants com una nit en què les ànimes del nostres parents ja traspassats tornen a les cases i als llocs on havien viscut, amb afany protector.  D’aquí alguns costums com el de posar un plat més a taula, de no menjar-se totes les castanyes, per exemple, tot dispensant a aquests visitants un tractament de divinitat benefactora.

Les creences tradicionals sempre tenen alguna cosa de ben real, i més enllà de si les ànimes ens visiten o no, el fet mateix que serveixin de pretext perquè fem un parèntesi en la rutina, perquè busquem bona companyia i perquè fem una mica de festa, ja té alguna cosa de màgic, de fantàstic i de positiu, i ens dóna alè per encarar amb una mica més d’ànim i energia l’hivern que gairebé tenim a tocar.

Tweet