ag. 312017
 

Se’ns en va l’agost.  Avui tanca portes fins l’any vinent.  Se’ns en va, i amb ell, diguin el que diguin el calendari i la meteorologia, se’n va l’estiu.  Demà arribarà setembre, carregat de nous projectes, de noves energies.  Començarà un nou curs escolar, començarà un nou cicle ple de sorpreses, d’il·lusions i d’incerteses.  Hi ha qui començarà una mena de compte enrere personal per arribar a alguna fita concreta, i hi ha qui començarà un compte endavant per anar guanyant el futur, dia a dia.  Sigui com sigui, alguna cosa nova i apassionant es posarà en marxa, demà mateix.

Aquesta mena de principi d’any petit que és el setembre, aquesta mena de segona festa major que ens permet somiar i fer plans, carregada d’energia i de ganes de fer, em fa pensar en la força de la joventut, aquell estadi vital en què tot és possible, en què la lluna i les estrelles no són tan lluny i on, amb voluntat, amb constància i amb dedicació, res no es pot escapar de la xarxa dels somnis.

Acomiadem l’agost, si us sembla, amb un autèntic i ja mític cant a la joventut.  Una cançó vella composada per Bob Dylan el 1974, en aquesta ocasió en una interpretació enregistrada el 1976 i publicada dos anys després.  Una versió que sempre em fa tornar als anys de la meva adolescència, però que encara segueix completament vigent i digna de ser escoltada, un cop més.  I tants com calgui, perquè la il·lusió no caduca.

YouTube Preview Image

css.php