ag. 152017
 

Quin sentit té la paraula compromís en uns temps on tot sembla efímer i on la velocitat i el canvi són poc menys que autèntiques cartes d’identitat, quan no directament valors socials?  Quin sentit té demanar un compromís ferm a algú?  Quin sentit arribar a sentir el goig de comprometre’s de cor?

Realment, parlar de compromís gairebé pot voler dir fer un viatge al passat, quan tot tenia els seus rituals, les seves formes i els seus temps, alguns fins i tot permanents.  Així i tot, cal recuperar la paraula i el concepte.  Cal tornar a reivindicar el compromís com a expressió d’un vincle sòlid amb el que sigui:  amb unes idees, amb un país, amb un grup, amb unes creences, amb una persona… perquè només des de l’estabilitat del compromís autèntic sabrem construir un futur coherent i estable.

Ahir, un parell de joves van jugar a ser antics, en el millor sentit de la paraula, i van acordar un compromís mutu que els durà, si la sort els acompanya i ells no defalleixen, a una vida plena, satisfactòria i feliç.  Bona sort.  Ens tindreu al costat.

css.php