Mar 212014
 

Dimecres vam poden veure les imatges, i escoltar, les paraules de l’alcalde Trias i de l’exalcalde Hereu, declarant pel cas Palau.

Més enllà dels arguments i del contingut de les declaracions, que deixen entreveure el col.leguisme (el compadreo, fins i tot) entre els sectors, diguem-ne “dirigents” de la metròpoli, el que va ofendre, i molt, és la llengua emprada per tots dos.

Tant l’un com l’altre van declarar en castellà.  Ni l’un ni l’altre no es van acollir al seu dret legal a declarar en català.  Ells ens haurien d’explicar per què.  Cert que segurament el jutge i bona part dels presents (o no) no estaven capacitats per entendre una declaració en la nostra llengua, però en tant que representants (o exrepresentants) públics, la seva tria lingüística no és intranscendent.

Els dos polítics (un de Convergència i l’altre del PSC) van evidenciar que el català és, avui per avui, residual i innecessari en l’àmbit judicial.  Però també van evidenciar que per a les coses importants, i declarar pel cas Palau ho és, la llengua que cal fer servir és “la bona”, la castellana.

Se’n parla molt del català a la justícia, però més enllà de les dades, i de les declaracions més o menys benintencionades, la realitat és exactament la que, de manera espontània, ens van mostrar Trias i Hereu.  La seva actitud va deixar ben clar que en un futur estat català, a banda de dotar-nos d’un aparell judicial respectuós amb la nostra identitat, caldrà canviar molts mecanismes inconscients de resposta davant de determinades situacions.  I aquesta és una feina complicada i, si més no ara com ara, no hi sé veure indicadors que apuntin que anem per bon camí.  En aquesta matèria, tot comença a sonar a tan vell, tan repetit i tan inútil, que ja cansa.  Caldran, doncs, canvis molt, però que molt, profunds si volem sobreviure lingüísticament.  I anar començant no estaria gens malament.

Mar 202014
 

En quina mena de país vivim que és capaç de considerar colpistes les actuacions de l’Assemblea Nacional Catalana i deixar impunes les manifestacions, declaracions i actuacions feixistes?  La resposta és simple:  a Espanya.

Encara ressonaven les paraules de l’ABC demanant la il.legalització de l’ANC quan va El País, suposadament progressista i proper al PSOE i es despatxa amb un editorial (no un article d’opinió signat per qualsevol col.laborador), també apuntant al caràcter colpista de les accions de l’Assemblea.

Ja no sé què més cal per entendre que PP i PSOE són exactament iguals davant de les demandes de Catalunya.  Si no hi havia prou amb les declaracions dels seus líders, representants i de tota la cuadrilla diversa d’uns i altres, ara mobilitzen també els seus mitjans de comunicació afins contra nosaltres.

El proper capítol?  Bé, més que el proper (perquè sortim a estirabot diari), l’apoteosi final, la tindrem el dia 8 d’abril al Congreso de los Diputados, quan es debatrà la petició de traspàs de la competència per a la consulta.

Algú pot entendre, sense pecar de fanatisme, que es pugui arribar a il.legalitzar una associació com l’Assemblea, que mai no ha fet cap tipus d’activitat violenta, i no badar boca, més enllà d’un mer carxot professional a aquells que celebren, paella casernària inclosa, l’aniversari d’un autèntic intent de cop d’estat?  Doncs sí, el PP i el PSOE, per exemple.

I d’això en diuen democràcia?  Que se la quedin, que el nostre destí i les nostres maneres de fer van per una altra banda.

Mar 192014
 

Ja fa dies que se’ns diu i repeteix, per activa i per passiva, des de la capital del regne, que la societat catalana està fracturada per la cosa aquesta de la consulta.

Si fem cas de les darreres xifres, el 60% dels catalans estaria a favor de la independència, però el 74% vol una consulta i el 87% n’acceptaria el resultat, fos el que fos.  I reprodueixo el comentari que en va fer ahir La Vanguardia, mitjà gens sospitós de separatisme radical.

Francament, parlar de fractura amb aquestes dades em sembla molt arriscat, molt frívol o molt irresponsable, com us agradi més.  Jo, més aviat penso que les xifres ens mostren una societat homogèniament democràtica (accepta el resultat sigui el que sigui -quasi 9 de cada 10-), clarament unida en la demanda de la consulta (gairebé tres quartes parts), i cada cop més cohesionada al voltant del projecte de la independència, que es fa més i més gran cada dia que passa.

Seguir parlant de divisió em sona a somatitzar problemes mentals mitjançant fractures irreals.  Suposo que igual com hi ha embarassos psicològics també deuen existir fractures socials que només existeixen a determinades ments;  les mateixes que són capaces de seguir negant la realitat (i els principis democràtics, de passada), o d’establir paral.lelismes amb Crimea, tot i que jo no hi sé veure cap altre que l’exhibició de violència (verbal o militar) dels estats annexionistes (Espanya i Rússia, respectivament).

Mar 182014
 

Ahir es va posar en marxa la maquinària burocràtica que, per obra i gràcia del PP, enterrarà tots els casos en tràmit que es basen en el concepte de justícia universal.

No deixa de ser paradoxal que mentre el govern popular s’omple la boca d’unitat política i geogràfica, aposti d’una manera tan vergonyosa pel localisme més absolut en matèria judicial, on es veu que l’internacionalisme no està ben vist i s’aposta perquè cada govern faci la seva, ben tancadet a les pròpies fronteres (jurisdiccionals, geogràfiques i mentals).

Ahir, Espanya va passar a ser una mica més injusta, més insolidària i, molt especialment, molt menys respectuosa amb els drets humans, en el seu sentit més ampli.  Fa vergonya constatar que casos com el del periodista José Couso, l’holocaust nazi o els crims massius de Ruanda quedaran sense atenció de la justícia espanyola.

De tota manera, més enllà de les innegables pressions xineses, nord-americanes, o d’allà on sigui, tot plegat és ben coherent amb la manera de veure el món, la història i la justícia d’aquells que es neguen sistemàticament a investigar -no ja a condemnar, que ja fóra massa- els crims del franquisme, malgrat els reiterats requeriments de l’ONU, o que aproven lleis penals que finalment han de revocar els tribunals internacionals per contràries als principis bàsics del dret.

Aquesta és una mostra més de la marca Espanya, a nivell internacional.  Un nou èxit del ministre Gallardón i companyia.  I és que també perquè creiem en la justícia, ens cal marxar ben lluny d’aquesta gent.

Mar 172014
 

Un dels grans encerts del Tricentenari, al meu parer, és que està aconseguint comunicar el seu missatge de fons d’una manera molt senzilla, molt clara i mot efectiva.  Aquell contundent “érem, som, serem” que es presentava com a lema de partida es veu ara completant per una altra gran frase:  “La història ens convoca”, que dóna nom al tot just estrenat espot promocional, una mica tòpic si voleu, però efectiu.

No hi ha dubte que estem vivint moments èpics, moments que capgiraran la història del nostre país, igual com la van capgirar els fets que ara recordem, fa tres segles.  I els moments transcendentals de la història dels pobles exigeixen una cohesió com la que cada dia més podem constatar a casa nostra, perquè poc es pot fer contra la voluntat decidida de tot un país.

La història ens convoca.  Sí.  Ens convoca a no oblidar, a saber d’on venim i per què som on som.  Però sobretot ens convoca a dibuixar el futur que volem.  Som hereus de tots aquells que han viscut i han mort, al llarg dels temps, perseguint o defensant un somni de llibertat, una vida millor, i no tenim cap dret a ignorar la seva existència i la seva feina.

Enguany, la història ens convoca.  Enguany, com sempre, la història es tornar a vestir d’amenaces i d’agressions, ara contra l’Assemblea Nacional Catalana.  Cal no perdre la calma, cal repetir-nos tants cops com calgui, que és la història qui ens crida, no un govern, ni una persona, ni cap associació.  Tots ells són mers instruments, imprescindibles, però només instruments al servei d’un projecte nostre, de tots.  I justament això és el que no saben veure aquells que ens ataquen, i aquesta és la nostra força.

És el nostre deute amb el passat i el nostre repte amb el futur el que ens ha de fer no oblidar que érem, som i serem, i tancar files. Així serem allò que vulguem.  Allò que decidim.

Mar 162014
 

Paciència i constància són dues paraules que gairebé han desaparegut del nostre llenguatge habitual i, per tant, de les nostres vides.  Ho volem tot, de manera immediata.  I quan dic “tot”, m’estic referint a qualsevol aspecte de la nostra existència.  Vivim de pressa, amb la necessitat imperiosa d’arribar no sabem ben bé a on, però ja mateix.  I potser aquesta manera de viure podria ser fantàstica, si no fos per la quantitat de frustració i d’insatisfacció que ens genera, perquè no sempre -gairebé mai, de fet- les coses acaben sent com havíem pensat o com voldríem, perquè sovint ens movem més enduts per rampells que per reflexions.

Paciència i constància, al meu parer, són conceptes clau de gairebé tot el que fem.  Des d’educar un fill, fins a muntar un negoci, acabar uns estudis, trobar la feina que ens agrada, conviure en parella, esperar grans canvis socials…  Tot acaba requerint, si ens hi fixem, bones dosis de paciència i una enorme inversió de constància.

Bé, de fet, encara podria afegir un altre element:  saber on volem arribar.  Si no enfilem la carretera que toca, difícilment podrem arribar al nostre destí, si no és a força de tombs i més tombs i de molta desesperació.  I així i tot, estaria per  veure.

Encara que sigui una mica contracorrent, vull reivindicar el paper de la paciència i de la constància.  Els pagesos fa temps que ho saben, que les coses tenen el seu ritme.  Fins i tot la Bíblia ho sap. Els únics que sembla que ens entestem a ignorar-ho som nosaltres que, a mig camí entre la terra i el cel, oblidem que, com diu la dita, goteta a goteta es fa riuet.

Recuperem, doncs, la saviesa antiga, ancestral, i ben segur que tot el que ens proposem se’ns anirà fent, a poc a poc però de manera inexorable, una mica real.  I no hi ha res de més satisfactori que anar descobrint els resultats de la nostra dedicació a allò que fem.

Mar 152014
 

La incontinència verbal del ministre Margallo es comença a fer un lloc de privilegi en l’imaginari col.lectiu català.  Des de fa uns dies, es comença a divulgar una nova paraula:  “margallada”  per definir les ocurrències amb què el ministre ens sorprèn dia sí i dia també.  El darrer a fer servir aquest autèntic neologisme ha estat el propi conseller Mas-Colell.

De tota manera, em sembla que és molt perillós caure en la frivolització de les paraules del ministre.  En primer lloc, perquè és justament això, un ministre, no un polític o un periodista qualsevol.  En segon lloc, perquè en tant que ministre d’exteriors, les seves declaracions es traslladen, de manera immediata, i com a instruccions o argumentari, a tot el cos diplomàtic espanyol arreu del món.  I en tercer lloc perquè són sempre declaracions que, més enllà de buscar un titular fàcil, tenen per objectiu crear por en el si de la societat catalana; i crear por de manera planificada no és cap broma.

El que està fent el ministre Margallo -seré benèvol- no és altra cosa que una absoluta deslleialtat institucional, a través de la intoxicació de la població.  Altres membres del govern del qual forma part practiquen la mateixa deslleialtat a través de filtracions, com les referents a la futura implantació d’un centre logístic d’Amazon a Catalunya (malgrat les més que provables clàusules de confidencialitat i del mal que puguin fer a les negociacions), o amb insinuacions insidioses, com les que apunten als mossos d’esquadra com a filtradors de les fotos del DNI dels jutges favorables a la consulta.

En resum.  Les margallades, per dir-ne d’alguna manera, no són ocurrències més o menys desafortunades.  Són l’expressió d’un autèntic terrorisme d’estat.  I remarco el substantiu “terrorisme”, en tant que conjunt d’accions que tenen per objectiu crear terror entre la societat, per més que ara, o justament per això, el ministre en qüestió demani un alto el foc verbal (caldria demanar-li qui està disparant -verbalment, és clar-).  Ell és plenament conscient -i culpable- del que fa i de per què ho fa.  Cap broma.

 

Mar 142014
 

Estava jo a punt de començar a escriure sobre la nova mostra de l’imparable procés de recentralització del govern espanyol, ara posant els impostos propis en el punt de mira, quan me n’he adonat que em començava a fer mandra dedicar temps a aquesta simple anècdota (una més), quan la recentralització i el retrocés social de tres o quatre dècades ben bones és molt més general, molt més intens i, lamentablement, molt més assumit que no ens pensem.

Així és que he decidit passar del ministre Montoro i de tot el govern neocatòlic i neoconservador del qual forma part i comentar un seguit de tendències (ara “moda” està passat de moda) que em semblen especialment perilloses, des de la perspectiva de la sempre pendent i polèmica igualtat de gènere.

Tot just ara que cada vegada són més les dones amb una alta capacitat d’influència social (potser no política o econòmica, però sí social), trobem una revifalla d’activitats tradicionalment atribuïdes al gènere femení, des d’algunes fisiològicament inherents, com la lactància materna -sense entrar en les seves virtuts-, de la qual se n’ha fet pública bandera, fins altres com ara el gust pel punt i el ganxet, el patronatge (antic corte y confección), la cuina -especialment la rebosteria, tan present al model de família tradicional de les pel.lícules i sèries nordamericanes- i que avui se’ns mostren com a autèntiques icones de la modernor.

En resum, tot un seguit d’estereotips femenins que havien caigut en desús i que ara reapareixen amb força.  Casualitat?  neotradionalisme? senzillament masclisme institucionalitzat?  Si hi afegim el paper de la dona perfecta (estèticament perfecta segons els cànons de cada moment) i sovint decorativa que no ha desaparegut mai i hi sumem les no poques veus que tornen a proclamar la importància de la dona com a mare, responsable de la casa i cuidadora d’avis, ara que hi ha poca feina i sovint mal pagada, crec que, com a mínim, valia la pensar-hi uns minuts i dedicar-hi unes línies.

 

Mar 132014
 

Recordeu quan era notícia el risc de fractura digital a la societat catalana?  Quan disposar o no de connexió ràpida a Internet era un problema social?  Quan l’anomenat analfabetisme digital era un dèficit educatiu?

Els temps han canviat.  Massa i en massa poc temps.  Ara, la fractura és econòmica, perquè la distància entre rics i pobres (realment pobres) es fa més i més grossa cada dia que passa.  Ara, el problema (drama) social és no poder accedir a la xarxa elèctrica, ni de gas, ni d’aigua, uns subministraments bàsics clarament prohibitius per a cada dia més ciutadans.  Ara, el gran dèficit ja no són les carències formatives, són les carències alimentàries.

Les preocupacions digitals de fa no massa ens hipotecaven el futur, sense cap mena de dubtes.  Però les actuals ens bloquegen el present i ens condicionen el desenvolupament del país durant dècades, perquè tot i que un dia millorin els problemes econòmics, l’empremta d’aquesta fractura, en forma de precarietat i començant per al pròpia salut, seran terribles.

Enmig de tot plegat, un ple monogràfic sobre la pobresa, al Parlament.  Necessari.  Imprescindible, de fet.  Però també previsible i, lamentablement -segurament- inútil.  Una desfilada de bones paraules, de retrets, de declaracions pensades per a la foto i el titular fàcils, i ben poca cosa més.  Ah, sí, i avui les conclusions.  Gran notícia.

La independència com a solució?  Segur que no, perquè el nostre sistema socioeconòmic és injust de mena i la imaginació política un bé escàs.  Però segur, també, que ajudaria molt poder decidir què fer davant de cada situació, amb capacitat plena per actuar (no com ara) i de gestionar els nostres recursos (no com ara).

Ahir els diputats van marxar cap a casa cofois i satisfets de la feina feta, mentre els pobres seguien al carrer, o malvivint sota cobert, en condicions precàries, aquells que encara tinguin un sostre, o fins i tot una feina, que ja no són garantia de res.  Ni de present, ni de futur.  Avui, segona part.

Mar 122014
 

No sé si Catalunya serà mai independent d’Espanya, però si així fos (i així ho espero), la independència serà molt més radical que no ens pensàvem.  Preparem-nos per despegar, per abandonar el planeta i per emprendre un viatge a l’infinit i més enllà.

Sempre havia cregut que l’estelada era un símbol d’alguna altra cosa, i ara resulta que és gairebé una profecia.  O això és el que va anunciar, amb la seva clarividència habitual, el ministre d’exteriors (d’espais exteriors, pel que sembla) Margallo, tot afirmant sense immutar-se que una Catalunya independent estaria condemnada a vagar eternament per l’espai sense reconeixement europeu pels segles dels segles (aquí es nota la influència d’altres col.legues de Consell de Ministres, més habituats amb les intervencions divines).

I jo em demano:  si hem de vagar eternament per l’espai, a qui li pot importar Europa?  Quan ets viatger interestel.lar, ja se sap, la terra i tot el que hi viu queda enrere.

Cada dia són més eloqüents les raons per seguir lligats a Espanya (pels segles dels segles).  Eloqüents i divertides, de fet.

No hi ha dubte que un toc d’humor sempre va bé, sobretot en moments transcendentals.  Caldrà demanar que no hi hagi canvis al govern de Madrid, si més no d’aquest visionari galàctic, i que la festa continuï.

css.php