Mar 272014
 

D’un temps cap a aquí, i auguro que aquest és el futur més immediat, no hi haurà resolució del Govern, ni res que aprovi el Parlament ni, m’atreviria a dir, cap pronunciament públic de ningú, sempre que provingui de Catalunya, que no acabi davant d’un tribunal espanyol o altre.  I si es tracta del Constitucional, ja sabem quina serà la seva posició.

La impotència davant d’un procés democràtic i pacífic com el nostre, només se sap manifestar amb amenaces i amb pals a les rodes, en forma de denúncies i processos judicials, des d’aquesta Espanya que es vol presentar moderna i democràtica.  És el que hi ha, i més val que ens hi anem acostumant.

Dit això, la pregunta és:  i què?  Doncs res, nosaltres a la nostra, perquè contra la irracionalitat i l’absència absoluta de voluntat de diàleg només val apel.lar a la persistència en la via que hem seguit fins ara:  la democràcia i el poder de les urnes (és a dir, de la voluntat majoritària del poble) per damunt de tot.

I sobretot, no oblidem una cosa fonamental:  no estem fent res que no s’hagi fet abans arreu del món.  Els nostres governants i representants parlamentaris estan seguint un full de ruta perfectament homologable a processos similars que han portat diferents països cap a la sobirania plena.  El que no és homologable, i costa  de trobar-hi similituds a fora,  és la sordesa política espanyola i el seu ranci immobilisme.  Deu ser allò de la Marca España (o que Spain is different, com es deia a les acaballes del franquisme).

css.php