Mar 152015
 

Admeto que sóc una persona poc amant de recrear-me en el passat.  Cada cosa té el seu moment i el que anem deixant enrere és història.  La vida, al capdavall, només té un sentit, i és endavant.  De tota manera, divendres vaig tenir ocasió d’entrar novament a l’institut on vaig estudiar fa més de trenta anys.  Era una sensació estranya, com de transitar per un espai que m’havia de ser familiar i que se’m feia desconegut, però curiosament entranyable.  Una sensació que contrastava amb la calidesa de les paraules d’un antic company d’aula, col.lega en mil i un projectes, i bon amic, abans que res, a qui atorgaven el màxim reconeixement d’aquell centre.

El parlament del guardonat va servir per anar rememorant alguns moments i sensacions d’un passat que a estones compartia i que posats en fila, un rere l’altre, em van fer dibuixar un paral.lelisme entre la seva narració i la meva trajectòria des d’aleshores.  En pocs minuts, el discurs que anava escoltant em van dur a valorar unes quantes dècades de la meva vida, les decisions més importants que he anat prenent i tot allò que, al capdavall, acaba sent realment important i l’argument per continuar.  I vulguis que no, en fas balanç.  I potser mal m’està el dir-ho, però estic convençut que totes, absolutament totes, les grans decisions de la meva vida han estat plenament encertades. I no per mèrit propi, sinó perquè mai no les he pres sol, sinó amb la complicitat incondicional de qui m’acompanya i em suporta des d’aquells llunyans anys d’institut.

Felicitats, Pep, pel merescut reconeixement a la teva trajectòria professional i, sobretot, gràcies per la teva amistat i per regalar-me, sense saber-ho, aquest petit viatge al passat, que no fa més que refermar la meva confiança en el futur.

css.php