Mar 212015
 

Avui, 21 de març, a banda del primer dia de primavera, és el Dia Mundial de la Poesia.  Arreu del país, actes de commemoració.  Parlaments i més parlaments però, sobretot, lectures poètiques, en diverses llengües, de textos moderns i també de textos antics, clàssics si voleu.  Tota una exaltació de l’art i de la lírica concentrada en uns pocs dies.

Però davant d’aquest escenari, em demano on són les grans veus actuals?  On són els mestres?  On els Verdaguer, Riba, Carner, Espriu… Si he de ser sincer, no els sé veure.  De creadors n’hi ha molts.  De bons poetes, fins i tot, un grapat, però d’autors excel.lents, d’autors que mereixeran un capítol a banda en la futura història de la literatura catalana, ja no n’estic tan segur.

Fet i fet, no és cosa només de la poesia.  També costa trobar l’equivalent en novel.la, més enllà de les grans promocions editorials i dels supervendes, o d’allò que pot acabar esdevenint guió cinematogràfic.  O en el teatre, on tant i tant talent mor abans de poder arribar a pujar a un escenari.

Són els temps que corren, potser.  Uns temps on els interessos comercials primen, on les humanitats en general i la literatura en particular són una nosa a altres matèries serioses, on la cultura es vol reclosa en cercles petits i interessadament elitistes, on la història de la literatura s’escriu en fragments molt breus a la Wikipèdia, o on la literatura sembla que es pugui presentar en el text d’un blog.

Avui, Dia Mundial de la Poesia, vull reivindicar el lloc a al societat que li pertoca a la literatura.  A la literatura autèntica, a aquella que han fet homes i dones que han viscut per salvar-nos els mots i per retornar-nos el nom de cada cosa.  És avui, justament, que cal fer-ne bandera de nou.  Avui que vivim mals temps per a la poesia.

Mar 202015
 

Tinc molt clar que no hi ha cap mort ni, menys encara, cap execució (al capdavall, un atemptat és una execució arbitrària) justa, vingui d’on vingui, sigui pel motiu que sigui, o l’executi qui l’executi.

A partir d’aquí, rere cada acció violenta, rere cada atemptat, hi ha morts innocents, i famílies innocents.  Si abans d’ahir ens anàvem a dormir amb la notícia de la mort a Tunis d’una parella de catalans, ahir ens despertàvem amb la informació que el creuer que estaven fent era el regal dels seus fills per celebrar els seus cinquanta anys de casats, el seu primer viatge internacional.

Macabre.  Molt macabre tot plegat.  Així es destrossen dues vides i, de passada, els somnis i les il.lusions d’uns fills .  Això sí, sempre hi ha qui recorda que els difunts tenien fortes conviccions catalanistes.  Només els falta afegir;  “per tant, s’ho mereixien” o “déu ha fet justícia” per acabar de posar-se exactament al mateix nivell que els assassins.  Això sí, en nom de la llibertat de premsa i de la democràcia.  Segur que sí.

Resulta cruel el contrast entre la humanitat dels uns i la inhumanitat dels altres.  I No parlo només d’aquells que maten, evidentment.  Descansin en pau aquests i tots els innocents.

Mar 192015
 

Un dels pocs efectes positius de la crisi econòmica és que totes les administracions públiques, en general, han hagut de reduir força aquelles caríssimes i inutilíssimes campanyes institucionals amb què no fa tant ens acostumaven a torpedinar per ràdio, tele i premsa.

De tota manera, encara hi ha reductes administratius que es resisteixen a abandonar antiquíssims hàbits de comportament, i que encara llencen els seus eslògans (la veritat és que la major part d’aquestes campanyes no eren, ni són, més que simples eslògans) pels mitjans convencionals -tot i que,  per sort, amb menor intensitat- i també pels nous mitjans gratuïts.  És a dir, sobretot a través de Twitter, un instrument que, per la seva gran limitació d’espai d’escriptura, sembla el més adequat per deixar anar una simple frase buida.

Només ens cal seguir una mica els perfils institucionals per veure qui sap què es fa i que no en té ni idea i només aspira a utilitzar les noves eines de comunicació per repetir l’absurditat de missatges buits, que volen fer passar per grans iniciatives o, fins i tot, per autèntiques accions de govern.  Recomano l’exercici, si mai esteu prou avorrits.

Una mica trist, tot plegat, tant per la manca d’intel.ligència que demostra, com per la incapacitat d’abandonar velles maneres de fer, com per la inutilitat de tot plegat.  Però en molts -massa- casos, aquest és el nivell de molts dels responsables de les nostres diferents, variades i múltiples administracions públiques.  Assignatura pendent per al nou estat (si mai arriba).

Mar 182015
 

Com no espavilem una mica amb això de la independència, no hi serem a temps.  D’acord, aquesta afirmació pot semblar massa contundent, però és que a la vista del procés accelerat de recentralització del govern de Madrid, i més ara que han començat a creure que això nostre pot anar de debò, ja no és que en cada bugada perdem un llençol, sinó que perdem un cistell de roba sencer.

La cosa ja ve d’anys, quan vam començar a permetre que l’estat passés davant nostre en qüestions com ara la dependència.  Tot era a fi de bé, això de deixar-nos trepitjar el poc espai que tenim.  El temps ha posat les coses al seu lloc, i a nosaltres ens ha deixat sense els recursos que necessitem.  Després, ja més recentment, han vingut les reformes del ministre Wert, la intromissió en matèria lingüística, o les mesures pel retorn dels toros a Catalunya, sense anar més lluny.  I finalment, tot just fa mitja hora, com aquell que diu, la proposta de deixar sense cap força legal el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya en favor del totpoderós Boletín Oficial del Estado, o els cants de sirena en favor d’una llei de llengües espanyola que agafi les regnes de les polítiques lingüístiques.

Ja sabem que tot plegat es fa amb la noble finalitat d’estalviar recursos.  Però jo em demano:  i el pas següent?  Abolir el Parlament perquè ja hi ha una cambra -dues, de fet- legislativa estatal?  o potser podem dissoldre el Govern, perquè també n’hi ha un d’estatal i convé no duplicar?  Si us sembla que exagero, llegiu aquesta nova afirmació.  D'”autèntic” a “legítim” i a “únic” només hi va un petit pas.

Aquest és el pa que se’ns dóna.  Ara qui actua és el PP, però PSOE i Podemos callen.  I ja sabem que qui calla, atorga.  O accelerem una mica i posem al capdavant de les nostres prioritats com a país allò que és realment substancial, i no les misèries partidistes, o quan arribi l’hora ja no hi haurà res que convertir en estat independent.

Mar 172015
 

Realment, vivim temps en què els canvis es produeixen a una velocitat que fins i tot arriba a espantar.  El darrer exemple de velocitat vertiginosa en el canvi és el que està protagonitzant Podemos.  Qui recorda, a hores d’ara, les propostes i principis de la gran revelació de les passades eleccions europees?  Costa, realment costa, veure que aquell partit és el mateix d’avui.  I això per no imaginar que pot arribar a ser el mes de setembre, en plena campanya electoral nostra.

El partit que ha fet i fa bandera de la lluita contra el poder establert, la casta famosa, és el mateix que ha afirmat que Botín i el seu banc no eren casta, que el nou rei (un rei) tampoc, que això que Catalunya pugui decidir el seu futur és pura fantasia, o que es permet llençar Vivas a l’exèrcit, la policia i la Guàrdia Civil, que es veu que tampoc no deuen ser casta.  Juguem a endevinar qui vindrà després?  La Conferència Episcopal?  l’Audiència Nacional?  La cabra de la legió?  Qui ho sap.  Com que es veu que aquí no sobra ningú, potser només seran casta els seus adversaris polítics tradicionals.

Situats en l’escenari electoral català (l’altre cada dia m’importa menys perquè no en podem esperar res) em sorgeix una pregunta:  quant trigaran a confluir plenament amb Ciutadans?  Vista la deriva ideològica dels uns i les expectatives dels altres, m’atreviria a aventurar que no gaire.  En qualsevol cas, a veure com de lluny són quan arribi la tardor, veient que cada cop més comparteixen manca d’arguments ì respostes polítiques clares, una posició prou similar respecte a Catalunya i Espanya, i una imatge construïda sobre la demagògia i la televisió.

Què en veurem de coses.

Mar 162015
 

No cal perdre massa temps a comentar les paraules del feixisme mediàtic institucionalitzat, referides als seguidors de Barça i Atlètic que aniran a veure la final de la Copa del Rei i que, si un miracle no ho pot impedir -i ja sabem que anem justos de miracles- protagonitzaran una xiulada memorable a l’himne espanyol i al Rei, de passada.

No cal perdre temps perquè parlen soles, tant del tarannà de qui les pronuncia, com del respecte que li mereixen els habitants dels països més desafavorits del món, o els que pateixen malalties terriblement mortals.  Que cadascú hi posi els adjectius que consideri més adequats.

El que sí que voldria remarcar és que fan curt.  Molt curt.  No seran 70.000 bascos i catalans.  Serem milers i milers més que no anirem a l’estadi que finalment es decideixi per acollir la xiulada (es veu que el futbol és secundari per a aquesta gent) i que no tindríem el més mínim inconvenient a sumar-nos a la protesta.  Aixi doncs, hauran d’incrementar substancialment la capacitat dels vaixells, avions o el que sigui per portar-nos cap a allà on ens volen enviar.

Un cop més, el seu fanatisme no els permet veure la realitat.  Res de nou, de tota manera.  Tot és tan vell, tan sabut i tan previsible, com la seva absoluta impunitat.  Us imagineu les mateixes declaracions fetes per catalans parlant d’espanyols?  Doncs això.

Mar 152015
 

Admeto que sóc una persona poc amant de recrear-me en el passat.  Cada cosa té el seu moment i el que anem deixant enrere és història.  La vida, al capdavall, només té un sentit, i és endavant.  De tota manera, divendres vaig tenir ocasió d’entrar novament a l’institut on vaig estudiar fa més de trenta anys.  Era una sensació estranya, com de transitar per un espai que m’havia de ser familiar i que se’m feia desconegut, però curiosament entranyable.  Una sensació que contrastava amb la calidesa de les paraules d’un antic company d’aula, col.lega en mil i un projectes, i bon amic, abans que res, a qui atorgaven el màxim reconeixement d’aquell centre.

El parlament del guardonat va servir per anar rememorant alguns moments i sensacions d’un passat que a estones compartia i que posats en fila, un rere l’altre, em van fer dibuixar un paral.lelisme entre la seva narració i la meva trajectòria des d’aleshores.  En pocs minuts, el discurs que anava escoltant em van dur a valorar unes quantes dècades de la meva vida, les decisions més importants que he anat prenent i tot allò que, al capdavall, acaba sent realment important i l’argument per continuar.  I vulguis que no, en fas balanç.  I potser mal m’està el dir-ho, però estic convençut que totes, absolutament totes, les grans decisions de la meva vida han estat plenament encertades. I no per mèrit propi, sinó perquè mai no les he pres sol, sinó amb la complicitat incondicional de qui m’acompanya i em suporta des d’aquells llunyans anys d’institut.

Felicitats, Pep, pel merescut reconeixement a la teva trajectòria professional i, sobretot, gràcies per la teva amistat i per regalar-me, sense saber-ho, aquest petit viatge al passat, que no fa més que refermar la meva confiança en el futur.

Mar 142015
 

Darrer estudi del Centre d’Estudis d’Opinió i nova clatellada a la possibilitat de la independència.  Això comença a ser un no parar…  Ara sabem que els favorables al no a la independència de Catalunya ja avantatgen en quatre punts als independentistes.  I la tendència sembla que és ben bé aquesta.

Diran que això és només una enquesta, que no té valor, etc, etc, etc.  Però no serà del tot cert.  I no ho serà perquè sabem de sobra que tot té conseqüències, en aquesta vida, i que el lamentable espectacle dels darrers mesos per part de les formacions suposadament independentistes havia de passar factura més d’hora que tard, i tot sembla indicar que ja ho està fent.

Podem discutir si és culpa dels uns o dels altres, o de les circumstàncies, però el que no podem discutir és que s’ha evidenciat una incapacitat absoluta per posar els interessos de país per davant dels de partit, i d’atendre la petició majoritària de la ciutadania, clarament expressada els tres darrers anys.  Es veu que això tant els fa i que l’important és marcar perfil (deixem-ho aquí).

Diran que si allò dels programes socials, que si les polítiques pròpies de cadascú, o el que vulguin, però la percepció des de fora dels aparells dels partits és d’absoluta incompetència.  I des d’aquesta incapacitat per plantejar propostes clares i unitàries, què volen?  Realment aspiren a construir un nou estat o només és una dilació del temps per acabar sortint derrotats en una consulta, o en unes eleccions i justificar així que res no canviï?  Si és això el que realment volen, si aquest és l’objectiu real -que no ho descarto-, tot sembla indicar que van per bon camí, i que ho estan fent molt, però que molt molt bé.

Si es tracta de construir un futur millor, començo a tenir els meus dubtes més que seriosos al respecte, malgrat els principis d’acord que a tota presa han fet públics.  Curiosament el mateix dia que el CEO publicava les seves dades.

Mar 132015
 

Des de la polèmica declaració al jutjat de Joan Laporta, aquella en què es va posar de manifest que fer-ho en català no és gens fàcil, hi ha un cert debat, un discretíssim debat -com sol ser en determinats temes- sobre el paper de la nostra llengua davant l’administració de justícia.  Remarco “justícia”.

Fa dècades que el català és legalment (remarco “legalment”) una llengua perfectament vàlida, també, davant la justícia.  Però si mirem la situació actual, no la de fa dècades, veurem que el fet que una llei reconegui un dret a les persones pot voler dir ben poca cosa.  Nosaltres tenim el dret però l’altra part es veu que no té cap obligació de garantir que el puguem exercir.  Qui no ha anat mai a cal notari, o a veure un advocat, per exemple i ha tingut la sensació d’entrar en terra castellana profunda (lingüísticament parlant)?

Aquesta situació, ben mirat, no és nova.  La llei també diu que tenim dret al treball, i hi ha milers i milers d’aturats;  o el dret a un habitatge digne, i els desnonaments no s’aturen;  o el dret a determinades prestacions, i molta gent mor abans de rebre-les.  Com no hauria de passar el mateix amb la llengua?

Per si de cas algú encara tenia dubtes, proclamar l’existència d’un dret, ho faci qui ho faci i pels mitjans que ho faci, no serveix absolutament de res.  També en matèria judicial cal fer un pas endavant.  Cal fer el pas endavant definitiu.  Fins que no fem aquest pas, seguirem en aquesta absurda roda de hàmster que és proclamar el nostre dret al que sigui.  En aquest cas, a l’accés a la justícia en la nostra llengua.

Mar 122015
 

Final de la Copa del Rei de futbol a la vista i un panorama ja conegut, però sempre polèmic.  Anem a pams.  Atlètic de Bilbao i Barça seran els dos equips que disputaran la final.  Si no hi ha cap miracle, no serà el Santiago Bernabéu l’estadi que aculli el partit entre separatistes.  Xiulada antològica a l’himne espanyol més que garantida.  Com a novetat d’enguany, les veus en favor de prohibir el partit o de fer-lo jugar a porta tancada.

I jo em demano:  imagineu què passaria si qualsevol equip català, el Barça mateix, posem per cas, es negués a cedir el seu estadi perquè s’hi jugués, per exemple, una final d’Eurocopa que disputés Espanya?  I posats a imaginar:  quin seria l’ambient del partit i l’extrema ostentació de nacionalisme espanyol que s’hi faria?  De fet, ja hem viscuts situacions semblants i sabem el pa que s’hi dóna.  Però això mai no és problema, ans al contrari.

Però ara són un equip català i un de basc els que es tem que expressin els seus sentiments i el seu malestar.  I això no pot ser.  I com que ni pot ser ni es pot permetre que s’ataquin dos dels grans símbols de l’estat:  el monarca i l’himne, per a algun insignes demòcrates la solució passa per impedir l’accés de públic o perquè els equips renunciïn a jugar el partit.  Bona aquesta.

Fa uns pocs de dies llegia una opinió, mig seriosa mig en broma, en el sentit d’anar a jugar, per exemple, a Anglaterra.  Mort el gos, morta la ràbia.  Ja posats a no ser espanyols, potser la solució es troba fronteres enllà.  Enllà de les fronteres mentals de tant fanàtic i de tant intolerant.  Segur que el volum de negoci que generarà aquest partit seria un magnífic reclam perquè moltes ciutats el volguessin acollir.  Fem la prova?

css.php