Nostàlgia

 Actualitat  No Responses »
març 112015
 

Fa poc més d’un any assistíem, amb una clara i innegable emoció, a la solemne obertura del Tricentenari.  Bones paraules -magnífiques paraules en molts casos-, música i reivindicació nacional en estat pur, per encarar uns mesos que havien de ser definitius, transcendentals i històrics.  Recomano recuperar aquest acte, llarg però intens, per refrescar una mica la memòria i les sensacions.

I al cap dels mesos estem en disposició d’afirmar que, efectivament, han passat moltes coses.  Segurament no les que volíem, segurament no com les esperàvem, però han passat moltes coses, això no es pot negar.  On som, ara, 14 mesos després?  Segurament una mica més endavant, però també, segurament, una mica menys capaços de res.

Un cop més ens trobem davant de la nostra recurrent paradoxa històrica.  Quan més necessària és la unitat d’acció, més aforen les singularitats.  Els catalans patim una mena de maledicció ancestral que ens duu a primar el matís sobre l’essència;  allò que només és particular, per damunt del bé comú, amb l’argument més que discutible de la pluralitat.  I en aquest punt ens trobem, crec jo.

Avui he tingut un petit atac de nostàlgia d’aquell temps tan proper en què ens sentíem amb forces per aconseguir allò que volem, d’un cop per tots, i ens sabíem hereus de la història i actors de la història alhora.  I ara on som?  Ara, aquells mateixos que ocupaven les primeres files de l’obertura del Tricentenari (recupereu les imatges si no sabeu de qui parlo), on ens han dut?  Algú (o més d’un) algun dia haurà de retre comptes als que encara han de venir, i a tots els que, d’alguna manera, no podem evitar sentir-nos traïts.

Temps hi ha per redreçar el que calgui.  Però cal creure-hi i posar-s’hi.

 

Si ets dona els surt barat.

 Actualitat  No Responses »
març 102015
 

Ja ha passat el 8 de març i hem pogut veure una pila d’actes institucionals i manifestacions populars en favor de la igualtat entre homes i dones, en tots els àmbits.  Pel que fa als primers, moltes cares, però, que amb el seu posat evidenciaven un «sí però no», malgrat els discursos i les bones paraules.  I és que el masclisme i la consideració que encara hi ha terrenys vedats a les dones és tan present, està tan íntimament assumit per tanta gent, que costa que el gest no delati el subconscient.

Potser pensareu que estic exagerant.  Però repassem aquesta notícia de la setmana passada, i comprovarem que surt molt econòmic insultar un linier en un partit de futbol, si el tal linier és una dona.  I no crec que calgui recordar com se sancionen els insults similars a àrbitres homes, o els crits i actituds racistes, sense anar més lluny.  Però és clar, si es tracta d’una dona, la cosa canvia, perquè, en el fons, sura allò de pensar què dimonis fa una dona fent de linier.

Tenim grans discursos, manifestos, articles, bones paraules, dies internacionals i tot el que calgui, però fins que la justícia (també l’esportiva) no sigui igual per a tothom, home o dona, ni serà justícia ni tindrem dret a omplir-nos la boca amb determinades afirmacions en favor de la igualtat.

Prenem paciència, en qualsevol cas, perquè el futbol, igual com tants altres àmbits, encara són cosa d’homes.  I les intruses han de saber a què s’exposen si pretenen envair-lo.

Res de nou, un cop més.

 Actualitat  No Responses »
març 092015
 

Comença a ser perillosament habitual rebre la notícia de la destrucció d’un nou jaciment arqueològic, en nom de la puresa de la fe de torn. Mala peça al teler, quan les creences imposen la destrucció del passat.

Recordar el passat és la millor, potser l’única, manera de no repetir errors pretèrits. Però així i tot, els posseïdors de la veritat absoluta de torn s’entesten a destruir tot el que no consideren propi i, per tant, vertader.

Però recordar el passat també és no oblidar que en nom d’altres deus i d’altres creences s’han assassinat científics, s’han cremat savis, llibres i biblioteques i s’ha volgut, i encara es vol en massa casos ben recents, negar el saber que existeix més enllà de l’estreta mirada de l’integrisme religiós, sigui el que sigui.

Ens escandalitzem amb les barbaritats d’Estat Islàmic.  I amb raó.  Però faríem bé de no oblidar que ja hem vist abans aquesta pel.lícula, i que ja sabem com acaba.  En nom d’un altres déus, però ja l’hem vista.

Res de nou, doncs.  Molt trist i molt condemnable, però cap novetat, malgrat els escarafalls.  I un sospitós silenci fora dels cercles més propers a la premsa, a la cultura i a la ciència.

8 de març

 Actualitat  No Responses »
març 082015
 

Nena!  ves per on, quina gràcia…  Mentre vaig a buscar el joc complet de roba de color de rosa, deixa’m que t’expliqui quatre coses, des de la meva superioritat de mascle:

T’espera una infància de nines, dibuixos animats i ensinistraments subtils i efectius per al teu futur.  Res de jocs ni esports violents, de cotxes, motos ni videojocs, si no tenen una evident tonalitat rosada.  Guarda’t bé de ser un cavallot.  Tu sempre una doneta com cal, en miniatura.

Un dia descobriràs que el teu cos comença a fer-se present i sense saber ben bé per què, et trobaràs al costat d’un estúpid amb la cara plena de grans (tu, ni un, només faltaria) que et regirarà el mòbil, que et dirà quan pots sortir i quan has de tornar, amb qui ho pots fer, com has de vestir, i que no s’estarà de deixar-te anar la mà, sempre pel teu bé i només quan t’ho mereixis, en el millor dels casos.  Agraïda li has d’estar de tant que es preocupa per tu i del molt que t’estima, mentre, segurament, grapeja alguna altra adolescent que se les vol donar d’espavilada.

Estudiaràs.  Sempre queda bé algun títol que decori la formació realment important per a tu:  la que va entre aprendre a fer un streptease i saber passar el rosari, sense oblidar mai unes correctes habilitats culinàries que han d’anar de la tradicional olla barrejada als contemporanis cupcakes, o el talent per decorar la teva llar amb tots els ets i uts de les telesèries americanes.

Hora de treballar.  Ja que no has sabut trobar un home que et mantingui, et tocarà buscar una feina per sobreviure, encara que en públic sempre diràs que només treballes per als teus capricis, no fos cas.  Cobraràs menys perquè ets dona, i tindràs un sostre ben baix, a no ser que vulguis convertir-te en un home més, amb faldilles i talons.  Oblidat d’arribar segons on.  O és vols que tothom et tingui per una ambiciosa sense escrúpols?  Tu, ben mona, tocada i posada, i una feineta subsidiària de la dels homes. I tots contents.

En algun moment, entre aprenentatge i accés al treball, el teu cos demanarà certes alegries.  Tu tries:  o sexe i ser titllada de porca, sense més, o no sexe i passar per una estreta.  En qualsevol cas, no oblidis matar-te al gimnàs.  Això sí, sempre ben cenyida, perquè els teus progressos anatòmics es facin ben evidents, i perquè siguin l’objectiu fixe de mirades de boles de greix amb ulls, que regalimen suor, i que no s’estaran de cantar mil lloances a les teves corbes, mentre s’ofereixen a resoldre els teus problemes i a omplir les teves mancances. Tu, agraïda i contenta de propiciar tantes atencions.  Sigui com sigui, val la pena, perquè per damunt de la talla 40 tot es misèria.  Ja ho saps.

I un bon dia et moriràs després d’una vida entre minyona i florera.  Si tens sort, acompanyada d’alguna altra dona.  I si encara tens més sort i has fet les coses bé, algú et recordarà com la mare, esposa, amant perfecta i exemplar.

Bé, tot això, suposant que hagis nascut en algun racó d’occident.  Perquè segons en quin punt del planeta obris els ulls, preparat a les violacions sistemàtiques, a les pallisses quotidianes, a la lapidació si no et comportes i, sempre, a l’anorreament rere una vestimenta anònima que et recordarà cada dia de la teva vida que no et res ni ningú (anava a dir «que ets una merda» però m’he autocensurat).

8 de març.  Costa escriure.  I fa mal i fa vergonya, des del plàcid confort de saber-se a aquesta banda del mirall que m’ha posat algun que altre cromosoma capriciós.  Aquest és el drama.

Alguna cosa no va a l’hora

 Actualitat  No Responses »
març 072015
 

Destruir obres d’art de milers d’anys o restes arqueològiques ens sembla una autèntica barbaritat, un atemptat contra la cultura i la civilització i un acte de vandalisme injustificable, ni que sigui per motius religiosos.  Fins aquí, tothom (o gairebé tothom) d’acord, i ens costa poc esgarrifar-nos amb imatges com les que darrerament hem vist per televisió i davant de les quals fins i tot la UNESCO s’ha pronunciat amb contundència,

Aquests mateixos dies, si fa no fa a la mateixa part del món, i en algun raconet d’alguna publicació digital, per exemple, hem trobat la notícia que parla de l’assassinat d’un home que ha estat llençat al buit per un grup d’integristes, senzillament perquè era homosexual.

No seré jo qui menystingui el valor del patrimoni artístic, però tampoc qui el posi per davant d’una vida humana, cosa que, pel que sembla, sí que fan, sense cap pudor i en nom de la sacrosanta audiència, la major part de mitjans de comunicació.

El fanatisme, ja sigui religiós, polític, o de qualsevol mena, és un fenomen que creix dia a dia de manera alarmant.  I si fos perquè ja hem perdut la lògica en el nostre ordre de prioritats?  I si fos, també, perquè no sabem donar resposta als sentiments i a les necessitats dels altres, de tan insensibles com ens anem tornant?

Sant tornem-hi amb ser moderns

 Actualitat  No Responses »
març 062015
 

Això del Mobile World Congress és una mena d’onada que durant uns dies sembla que ens traslladi al futur de cop i que doni peu a poder fer tota mena de propostes i declaracions.  Crec que és en aquest context que cal situar les paraules de la consellera Rigau, apostant per l’ús del mòbil com a instrument pedagògic a les aules.

Francament, en matèria de tecnologia i educació ja començo a ser una mica incrèdul.  Recordeu allò que els nens estudiarien a través d’un portàtil?  I quan després es van popularitzar les tauletes?  Aleshores sí que podríem oblidar els llibres de paper.  I ara arriben els mòbils.  Doncs ho dubto molt, consellera.  Dubto molt que un mòbil sigui un instrument pedagògic de debò.  Dubto molt que la immensa majoria de professors estiguin en disposició de fer-lo servir com a tal.  Dubto molt que les xarxes de comunicació institucionals -aquestes que funcionen amb molta més pena que glòria- serveixin per donar el servei que se’ls reclamaria.  Dubto molt que hi hagi qui pugui preparar, massivament, continguts didàctics i pedagògics adequats i realment innovadors.  Però per damunt de tot, dubto molt que es pugui prescindir, ni que sigui en nom de la modernor, del paper, el llapis, el càlcul mental i la memòria, posem per cas, per més G que tinguin els mòbils.

Altra cosa ben diferent és que calgui educar en l’ús del mòbil.  Això sí que em sembla imprescindible.  Però això té molt mes a veure amb recuperar unes mínimes normes de convivència, de cortesia i d’urbanitat, que no pas amb els currículums formatius.  I aquesta reeducació en les bones maneres ultrapassa de llarg l’àmbit de l’aula.

El temps ho dirà, però m’agradaria no tornar a repetir errors del passat, que ens acaben costant molts diners i generant moltes frustracions, per més modernes que vulguem les nostres aules.  Consellera, sincerament, crec que el millor lloc per al mòbil a classe és la cartera, ni que només sigui per respecte a la feina que hi fan els profes.

Vergonya!

 Actualitat  No Responses »
març 052015
 

Que la justícia espanyola té una doble vara de mesurar (i dir doble potser encara és fer curt), a hores d’ara, és molt difícil de negar.  Ja hem vist com les gasten amb els jutges, segons quin sigui el color de les seves declaracions o accions -no crec que valgui la pena tornar-hi-, ja hem vist com es neguen sistemàticament a posar a disposició de la justícia internacional determinats presumptes assassins franquistes, i ara veiem com els crits demanant l’afusellament del president de la Generalitat, entre altres, tampoc no són delicte, encara que sí que ho sigui una paròdia festiva d’una colla de trabucaires.

I és que tot depèn de qui faci què.  Ja sabem que res que soni a català, ni a independentista, ni a antifranquista té més recorregut que la inconstitucionalitat, per a aquest sistema judicial.  En canvi, l’apologia del feixisme, de la violència i la incitació a l’assassinat s’arxiven sense més miraments i no suposen cap amenaça contra la convivència i la pau social.

Francament, penso que no es pot engendrar una por més gran en una societat que la por a la injustícia generalitzada.  La por a saber que l’arbitrarietat pot arribar a ser la seva pauta d’actuació de tots els òrgans de govern.  I aquí, justament aquí, és on els fets, una mica més cada dia que passa, ens estan portant, a poc a poc, però de manera inexorable, per tal que l’autocensura derivada de la por es generalitzi, i ens estimem més callar abans de dir res contra l’ordre establert, perquè ens sabrem definitivament indefensos.

I d’això en diuen sistema judicial propi d’un estat lliure i democràtic.  Que se’l confitin!

De què em serveix?

 Actualitat  No Responses »
març 042015
 

Fa dies que em ronda pel cap una idea que vaig trobant a diferents llocs de la Xarxa, tant en forma d’articles com, si no vaig errat, d’algun llibre, que intenten respondre la pregunta «de que m’ha servit estudiar tant?».  Malament quan ens comencem a plantejar la formació en termes d’utilitat pràctica immediata.

D’acord que vivim en una societat en la qual tot ha de ser instantani, però pensar que una formació important és sinònim de feina excel.lent pel simple fet de tenir-la, em sembla, francament, un despropòsit.  I és que sí que és cert que les darreres dècades hem assistit a un increment important del nombre de titulats universitaris;  és allò de les generacions més ben preparades de la història, ara mateix sense futur laboral cert, però no és menys cert que la formació, al capdavall, és un instrument, no cap garantia de res.

Em fa febre escoltar joves amb una o dues carreres i amb algun que altre màster queixant-se que han acabat els seus estudis (posem uns trenta anys, si no més) i que no troben feina qualificada que els rebi amb els braços oberts.  Nois, benvinguts a la realitat.  A vosaltres us estaven esperant.

Potser ara que el ministre Wert està destrossant el sistema educatiu i condemnat a la no formació i a l’educació deficient les futures generacions, serà el moment de tornar a valorar què vol dir tenir estudis.  Tornarem a entendre de què serveixen aquests estudis que, no ho oblidem, ens permeten accedir a lloc absolutament prohibits per a aquells que no els tenen.  Potser només caldria demanar un esforç per compatibilitzar l’etapa formativa amb un accés progressiu al món laboral (feines a temps parcial, treballs de temporada…) perquè qui realment tingués la sort de poder estudiar arribés a comprendre per a què serveix tot aquest  esforç.

Ah! i no he parlat de tot allò que el coneixement ens aporta a nivell purament personal (saviesa, capacitat d’anàlisi, visió crítica de la realitat, racionalitat…).

La naturalitat de les coses importants

 Actualitat  No Responses »
març 032015
 

Al meu parer, una de les millors coses que ens està deixant el procés polític que ja fa anys que vivim a Catalunya és una claredat important en el posicionament ideològic, encara inacabat, de cadascun dels partits, que fins ara havien pogut viure enmig d’una ambigüitat que, per molt bons resultats que els hagi pogut donar, no deixava de ser un engany a la bona fe de milers de ciutadans que els votaven.

Aquesta reubicació ideològica, en alguns casos s’ha fet en un escenari de gran soroll mediàtic, de grans gestos i de grans declaracions i, en uns altres, amb la senzillesa, la contundència i la simplicitat de les coses realment importants.  Aquesta segona via és la que ha escollit Raül Romeva per anunciar que deixa Iniciativa.  Ho ha fet, senzillament, per respecte a l’opinió majoritària de la seva formació i perquè ja no hi sent representat el seu ideari personal.  No cal discutir més.  Ells han decidit tal cosa, i jo una altra de ben diferent.  Marxem cadascú pel seu costat, que no passa res.

Aquesta naturalitat és totalment insòlita (i envejable) en política.  Ara, només espero que Romeva pugui trobar un espai ideològic on se senti còmode i on pugui seguir desenvolupant la magnífica feina que ha fet pel país, darrerament des del Parlament Europeu, perquè no anem tan sobrats de talent com per deixar perdre un valor polític tan important com ell.

Gràcies, senyor Romeva, per ensenyar-nos amb un sol gest i amb les paraules imprescindibles què vol dir això de la nova política amb què tant s’omplen la boca molts que haurien de pensar una mica abans d’obrir-la.

A falta de llengua, bona és la religió

 Actualitat  No Responses »
març 022015
 

Un fenomen que ja fa dies que patim és l’intent desesperat de crear conflictes allà on no n’hi havia, per justificar una intervenció manipuladora en la societat.  És allò de crear un Úlster, que apuntava l’exdiputat Cañas.

Durant anys, a Catalunya, va ser la llengua l’instrument que es va fer servir.  I no ha acabat de funcionar com es pensaven, perquè no hi ha hagut cap clam massiu, ni de bon tros, de famílies en favor de l’ensenyament en castellà, molt a pesar de PP i Ciutadans.

Però ara arriba l’inefable ministre Wert, amb el seu temari de religió catòlica, d’obligada oferta a tots els centres educatius, també als catalans.  No han pogut segregar la comunitat escolar per raó de llengua i ara ho proven amb la religió, i ho fan a tota la monolingüe Espanya, de propina.  Ara, la cosa és separar nens catòlics i nens «infidels» (i tant li fans si són musulmans, jueus, o el que sigui).  L’important és tenir sempre un enemic contra qui actuar i davant del qual poder-se reafirmar, i tant li fa si som els catalans com si són els creients d’altres religions, tots com enemics potencials.

És profundament pervers el segregacionisme religiós a les aules.  I això és, justament, el que promou el govern espanyol amb els continguts dictats per la Conferència Episcopal per a la nova assignatura de religió catòlica.  En versió segle XXI, avancem cap a un nou (o molt vell) integrisme religiós que promou la separació social en autèntics guetos (d’entrada escolars) per raó de les creences.   El pas següent?  Millor ni pensar-hi, i menys si repassem la història.

 Older Entries  Newer Entries
css.php