des. 012010
 

Fer anys és un imperatiu cronològic i biològic que no podem evitar, de cap manera, per molt que ens hi entestem.

El
drama no aniria més enllà d’anar canviant xifres consecutives
periòdicament, si no fos, i molt especialment en el cas de les dones,
perquè suposa l’ensorrament progressiu del mite de l’eterna joventut, de
l’etern dinamisme, de l’eterna turgència, de l’eterna esveltesa, de
l’eterna… (poseu el que us sembli).

És molt trist veure com els
anys, que aporten, no m’ho negareu, pau, serenor, records, dolçor,
saviesa i moltes i moltes més coses meravelloses, passen a ser, a màns
de la nostra societat, una mena de capa de la invisibilitat que ens cau a
sobre sense pietat.

Revindico el pas del temps i tot el que
comporta, i l’arruga, si cal, -senyal inesborrable de tot el que hem
viscut-, ni que només sigui perquè, tal com va respondre una tal Bibiana
Fernández a la pregunta de com portava això d’anar fent anys,
senzillament va dir:  "vista l’alternativa…".

Et desitjo que puguis fer molts i molts anys, a tu, sí, a tu, que avui en fas un més.

Per mols anys !

des. 012010
 

Repetir les mentides fins a fer creure que són veritat o dir bajanades amb posat seriós i un to contundent i, fins i tot, una mica emprenyant són hàbits que els polítics fan servir quan volen demostrar contundència, solvència i seguretat.

D’això, en tenim bons exemples a casa nostra.  També tenim l’exemple que quan l’hàbit només és això, un hàbit, sense res a dins, tard o d’hora no serveix de res i, al capdavall, acaba sent perjudicial.

La darrera mostra del que comento l’he trobada en unes paraules del ministre de Foment, José Blanco, instant a no endarrerir les vendes immobiliàries, perquè els pisos, les cases… no seran més objecte d’especulació.

Ministre, vostè surt mai al carrer?  I si ho fa, mira cap dalt, de tant en tant?  el que sobra és oferta de venda.  El que no hi ha són compradors, o més ben dit, crèdit perquè qui vol comprar pugui materialitzar la compra. I encara rai que els nostres bancs són els millors del món, oi?

O és que potser pensa que la gent que perd l’habitatge perquè no el pot vendre ni pagar ho fa per amor a l’aventura i a la vida a l’aire lliure?  Potser li sembla que especulen per no vendre? Home, sempre es poden regalar, els habitatges, però resulta que això tampoc no allibera del deute ni soluciona res.

Per l’amor de Déu, ja n’hi ha prou de frivolitzar i jugar amb la vida, remarco:  amb la vida, de tantes persones que no poden arribar a final de mes, per culpa d’una crisi que durant mesos i mesos i més mesos, segons el Govern del qual forma part, ni exitia ni ens podia afectar.  Sort n’hi ha!

css.php