des. 092010
 

Quan un govern democràtic cau en la temptació d’utilitzar el poder militar per sotmetre civils, el discurs sobre la democràcia i els seus valors salta pels aires.

La declaració de l’estat d’alarma a Espanya i la militarització dels controladors aeris és una pèssima notícia perquè, per primer cop en democràcia, s’assumeix la incapacitat de resoldre un conflicte molt antic per les vies del diàleg i la negociació i s’opta per la força com a solució. Un conflicte, no ho oblidem, que arrenca d’uns privilegis corporatius -i aquest no és l’únic cas a l’Estat Espanyol- molt difícils d’admetre avui dia, però que cap govern no ha gossat revisar seriosament.  Ells sabran per què.

Un govern suposadament d’esquerres, social i dialogant ha obert una autèntica capsa de pandora i els riscs es multipliquen.  Què serà el següent a militaritzar per incapacitat de negociació?:  els pilots?, el personal de terra?  els maquinistes de tren?, els conductors de metro?, els d’autobús?  el servei de recollida d’escombreries?, els transportistes?, els mestres? Tots ells, i molts més, són serveis essencials per a la comunitat amb conflictes laborals molt antics i mal resolts, fins ara.

L’ús de la força, i més si aporta beneficis immediats, com en el cas que ens ocupa: reobertura gairebé instantània del trànsit aeri, derrota contundent de l’adversari (els controladors), ampli suport de la societat que, amb tota legitimitat, no vol renunciar al seu dret a volar, enfortiment de la imatge de contundència del Govern (la força bruta encara és un valor molt assumit, malgrat 32 anys de democràcia)… obre l’interrogant de quan es tornarà a utilitzar.  I el més greu és que els interrogants no s’adrecen als militar, com no fa tants anys; ara s’orienten exclusivament als governs democràticament escollits, la qual cosa posa de manifest que el franquisme sociològic i una certa tendència al totalitarisme encara són ben vius als cercles del poder.

Aquests dies hem perdut molt més que diners, vols, temps i il.lusions.  Hem perdut una part molt important de la nostra llibertat, i de la nostra confiança en el poder polític.  No sé si hi havia alternativa, arribats al punt on s’havia arribat; això només ho saben els negociadors de les dues parts, però sí sé que la solució que s’ha trobat no és bona, ni ha de poder tenir futur.

Ara només ens resta esperar que, com en el mite de Pandora, l’últim que es perdi sigui l’esperança, perquè encara som molts que creiem en el poder de la negociació per resoldre conflictes, i no en l’exhibició de la força.   

css.php