Des 162010
 

Recordeu el so monòton dels monitors dels hospitals de les pel.lícules quan el malalt passa a millor vida?  Sí, aquella mena de "tuuuuuuut" constant.  Doncs fent un joc de paraules diria que tenim un "estatuuuuuuuuut".  I és que cada dia que passa anem perdent coses que, quan tot va començar eren, suposadament, irrenunciables, deien.

Què se n’ha fet de la bilateralitat de les relacions Generalitat-Estat? i de l’acord de finançament específic per a Catalunya? i del reconeixement dels nostres drets històrics?… No crec que calgui esmentar gaires més exemples, no fos cas que caiguéssim en la temptació de tallar-nos les venes o de llençar el barret al foc, si més no.

Ara, un nou capítol: amb la privatització parcial de l’Aeroport del Prat i comptant que AENA hi segirà sent accionista majoritari, també es perd la promesa influència (no ja titularitat, només faltaria) de la Generalitat sobre aquest equipament bàsic per al país. Això sí, tot ben tapat pel soroll del conflicte dels controladors (i de l’estat d’alarma), no fos cas.

Què serà el següent:  els ports?, l’escola?, la llengua?, la capacitat legislativa?  qui ho sap.  El que és evident és que amb el magnífic estatut, novet de trinca, que tenim, a cada bugada perdem un llençol.

Potser és que encara no acabem de veure que ser on som és picar sobre ferro fred i que no ens portarà enlloc.

css.php