des. 032010
 

Fer anys és un imperatiu cronològic i biològic que no podem evitar, de cap manera, per molt que ens hi entestem.

El
drama no aniria més enllà d’haver de canviar xifres consecutives
periòdicament, si no fos, i molt especialment en el cas de les dones, tot sigui dit,
perquè suposa l’ensorrament progressiu del mite de l’eterna joventut, de
l’etern dinamisme, de l’eterna turgència, de l’eterna esveltesa, de
l’eterna… (poseu el que us sembli).

És indignant veure com els
anys, que aporten, no m’ho negareu, pau, serenor, records, dolçor,
saviesa i moltes i moltes més coses meravelloses, passen a ser, a màns
de la nostra societat, una mena de capa de la invisibilitat que ens cau a
sobre sense pietat.

Revindico el pas del temps i tot el que
comporta; i l’arruga, si cal, -senyal inesborrable de tot el que hem
viscut-, i el dret a fer les coses més a poc a poc, i a submergir-nos en la memòria quan vulguem.  Revindico, al capdavall, el dret a ser tal com som en cada moment, ni que només sigui perquè, tal com va respondre una tal Bibiana
Fernández a la pregunta de com portava això d’anar fent anys,  "vista l’alternativa…".

Et desitjo que puguis fer molts i molts anys, Iolanda.  A tu, que avui en fas un més, t’ho desitjo.

Per mols anys! 

css.php