des. 212010
 

Debat d’investidura al Parlament.  El futur president va presentant les línies mestres de la legislatura i parla de "dret a decidir" i de "transició nacional".

La música no pot sonar millor, de fet:  Catalunya ha de fer una evolució basada en el seu dret a decidir.  Ell no ho diu, però jo sí:  cal avançar cap a la independència.  La velocitat ja s’anirà veient.

El gran dubte és, amb qui s’haurà de fer aquesta transició.  Tornar a confiar en un acord amb Espanya és una mica una fantasia.  Ja sabem què en pensa en Tribunal Constitucional i encara som tot just a les portes d’una nova involució  jurídica, ara en relació amb la llengua vehicular a l’escola.  Ja veurem què passa.

Tot sembla indicar que l’únic futur possible és exercir realment el nostre dret a decidir, i decidir de debó, sense més condicionants, i anar fent nosaltres sols, amb plena consciència que som un país d’Europa.  Si aquest és el camí que apunta el futur president, la velocitat serà un tema secundari.  Segur.

La por, però, és que, un cop més, la música no tingui lletra, per més bé que soni.  D’això en tenim pèssimes experiències, algunes d’elles ben properes. 

Més frustracions no, si us plau.

des. 212010
 

Sovint es parla de la distància entre els interessos de la població en general i els de la classe política.  I el cert és que si en algun moment aquesta distància manifesta tota la seva esplendor és, per exemple, en els debats d’investidura.

Ens trobem davant uns resultats electorals on només un dels candidats és racionalment viable com a futur president.  També ens trobem amb una distribució d’escons que allunya, i de quina manera, la primera força política de la resta.  I malgrat tot, hem d’assistir a l’espectacle de "voto no en primera ronda i ja en parlarem a la segona", con si hi hagués alternativa, en un pueril joc de batalletes parlamentàries.

Per una simple qüestió de respecte a allò que la gent del país, amb els seus vots, ha decidit d’una manera tan clara, no penseu que caldria no fer el ridícul institucional passant dies i dies per acabar investint president qui ja se sap de bon començament que ho serà?  O potser és que els partits de l’oposició realment pensen que en poden treure cap rèdit?

Si qualsevol dels partits que no aspiren a presidir la Generalitat, perquè el seu nombre de vots no ho permet, en primera votació, donés suport al candidat "natural", segons les urnes, amb el simple argument que així ho ha decidit la ciutadania, ben segur que sí que en treuria un bon rèdit, ni que només fos -que no és poc- en credibilitat.

Una mica més de respecte, si us plau, per l’opinió dels electors (si realment creiem que la sobirania resideix en el poble i no en els partits), més enllà de les posicions polítiques de cadascú i de les estratègies que no porten enlloc. 

 

des. 202010
 

Dissabte arrencaba la darrera animalada ferroviària espanyola: l’AVE Madrid-València.  Un trajecte que, segons van expressar diferents autoritats durant la seva inauguració, facilitarà el turisme interior cap a València, per tal que superi en importància Catalunya i Andalusia.  Fantàstic. Un trenet turístic, doncs.

Aquesta seria una magnífica notícia, malgrat tot, si la línia d’alta velocitat ja enllacés amb la resta d’Europa, via França, tant des d’Algecires, passant per Múrcia, València, Tarragona i Barcelona, com des de Madrid, via  Saragossa, Lleida, Tarragona i Barcelona, com a mínim (per no parlar de creuar la frontera per Eukadi, a la costa atlàntica), però no és el cas.

Abans que aquestes línies que acabo d’exposar entrin en servei (només la segona en execució -les altre dues ni projectades-) s’hauran fet més i més quilòmetres d’alta velocitat que uniran diferents capitals de província amb la metròpoli: Madrid, encara que resultin absolutament ineficients, caríssimes i, al capdavall, inútils.

Pero Espanya és Espanya, i el quilòmetre zero de les carreteres també és el quilòmetre zero ferroviari.  Segons per a què, l’herència centralista i autocràtica del franquisme és ben viva, governi qui governi l’Estat.

Quina meravella és la nova economia sostenible.  Cada cop més endogàmics, més empobrits i més allunyats d’Europa.  Disculpeu, pero el paral.lelisme amb els anys 50 del segle XX se’m fan massa evidents.

 

des. 182010
 

Que trist que a aquestes alçades encara sigui notícia de titular el fet que una dona accedeixi a un lloc especialment rellevant.  Em refereixo, com podeu imaginar, al nomenament de Núria de Gispert com a presidenta del Parlament de Catalunya.

A més, el segon titular de la major part de les informacions que han aparegut aquests dies assenyalen que, per primer cop, el Parlament serà forá paritari:  41% dones i 59% homes.  Ah!, bo de saber-ho.

Es veu que ser dona i tenir presència pública, més enllà de l’univers de la premsa rosa, encara no només és notícia, sinó que mereix titulars ben destacats. Llastimós.

Quant hem d’avançar, encara, i no només a nivell legal i institucional, sinó, sobretot, a nivell social, per arribar a la igualtat de gènere.

De moment, felicitem la nova presidenta del Parlament, i que tingui molta sort en una legislatura que es dibuixa tan complicada com apassionant.

Mentrestant, a Catalunya moria la catorzena dona d’aquest any assassinada per la seva parella "sentimental".  L’atzar, de vegades, presenta macabres coincidències.

 

des. 172010
 

Ara que som a les portes d’un nou Govern, potser cal recordar allò que hem sentit durant anys, i molt em temo que encarà sentirem força temps: el debat entre gestió i identitat.

Si hem de fer cas del que ens han dit, els darrers governs de la Generalitat han apostat per la gestió, aquella mena de cosa grisa i fosca, anònima, però eficaç, que cal per poder menjar cada dia i perquè res no s’aturi, al país.

Quina mena de gestió?  Mirem resultats, en el sector que vulguem i, sense apassionaments, demanem-nos:  ha estat excel.lent?  De fet, quan tant s’aposta per una cosa, durant anys i anys, i de manera gairebé exclusiva, el que cal esperar és l’excel.lència.  Doncs no.

Potser si entenem què és gestionar: un simple instrument i no una finalitat, entendrem que gestionar per gestionar és tonteria i que el que cal és saber gestionar les emocions, les voluntats, les esperances, les espectatives, els diners, el trànsit, els hospitals… , per arribar a algun lloc, potser a la identitat.

Si no sabem on volem arribar, ja podem tirar milles, que només cremarem pneumàtics (allò que ens manté en contacte amb el terra, de fet).  Això sí, els números diran que hem fet servir no sé quants pneumàtics, no sé quants litres de combustible, unes quantes pastilles de fre, un grapat de litres d’oli… i tots contents per la magnífica gestió dels recursos.

Cal esperar per veure si això del "govern dels millors" serà una mica cert o una nova fal.làcia.

des. 162010
 

Recordeu el so monòton dels monitors dels hospitals de les pel.lícules quan el malalt passa a millor vida?  Sí, aquella mena de "tuuuuuuut" constant.  Doncs fent un joc de paraules diria que tenim un "estatuuuuuuuuut".  I és que cada dia que passa anem perdent coses que, quan tot va començar eren, suposadament, irrenunciables, deien.

Què se n’ha fet de la bilateralitat de les relacions Generalitat-Estat? i de l’acord de finançament específic per a Catalunya? i del reconeixement dels nostres drets històrics?… No crec que calgui esmentar gaires més exemples, no fos cas que caiguéssim en la temptació de tallar-nos les venes o de llençar el barret al foc, si més no.

Ara, un nou capítol: amb la privatització parcial de l’Aeroport del Prat i comptant que AENA hi segirà sent accionista majoritari, també es perd la promesa influència (no ja titularitat, només faltaria) de la Generalitat sobre aquest equipament bàsic per al país. Això sí, tot ben tapat pel soroll del conflicte dels controladors (i de l’estat d’alarma), no fos cas.

Què serà el següent:  els ports?, l’escola?, la llengua?, la capacitat legislativa?  qui ho sap.  El que és evident és que amb el magnífic estatut, novet de trinca, que tenim, a cada bugada perdem un llençol.

Potser és que encara no acabem de veure que ser on som és picar sobre ferro fred i que no ens portarà enlloc.

des. 152010
 

"Agents rurals confisquen més d’un centenar de caixes de molsa il.legal".  Amb aquesta notícia ens despertàvem ahir, i encara no sé si m’he de posar del costat dels agents i dels ecologistes o del pessebre tradicional.

De fet, tampoc no tinc clar si el Pare Noel és compatible amb els Reis d’Orient o com lliguen l’arbre de Nadal i el Tió, o el caganer i els angelets.

Servidor, que viu en un país acostumat a haver-se d’agafar a tot per sobreviure, i encara gracies, tot sovint té una clara tendència a no fer fàstics a res, no fos cas.

Revindico, doncs, el dret a la molsa natural als pessebres, i a la neu de farina, i també a un equilibri mediambiental intel.ligent, i a tots els elements propis de Nadal, vinguin d’on vinguin i per més frikis que siguin.  Al cap i a la fi, en temps de guerra, qualsevol forat és trinxera.

Potser és que anem prou mancats d’alegries com per renunciar a res, no us sembla?

Per cert, caldra seguir atentament el judici dels traficants de molsa (pot ser espectacular…) i comprovar si s’assembla al de Millet i Montull.

des. 142010
 

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana defineix "regenerar" com a "generar o produir de nou".  Permeteu-me afegir que un cop generat o produit de nou, si parlem de política, cal aconseguir implantació en la societat i aglutinar voluntats (no només dels polítics, evidentment) perquè la nova proposta sigui viable.  I això vol temps, força temps, si parlem de les dinàmiques dels partits convencionals.

Ja comencem a sentir les primeres veus que parlen de regenerar l’esquerra catalana (algun comentarista ja ha parlat de "tripartit a l’oposició" -fantàstica expressió-).  El més sorprenent és que aquestes veus vinguin de persones que superen, i de llarg, els 50 anys:  Carod-Rovira en té 58, Ernest Maragall, 67, Montserrat Tura, 56, Josep Maria Castells, 60, Ferran Mascarell, 59, Joan Manuel Tresserras, 55…

Si mirem la distància dels resultats electorals de CiU respecte als partits que volen aquesta regeneració de l’esquerra nacional, no cal ser gaire bon analista per augurar, com a mínim, dues legislatures convergents.  És a dir, les persones que he esmentat i que aspiren a liderar la regeneració de l’esquerra catalana, tindran, aleshores, entre 63 i 75 anys.

Ho dubto molt.  Totes aquestes persones han tingut el seu temps de glòria política i han d’assumir que ja ha passat.  El nou escenari polític català no vindrà de la seva mà, si ens situem en un horitzó de 10 anys, posem per cas. Caldrà veure si saben passar el relleu, com i a qui.

D’altra banda, caldrà veure com evoluciona la dialèctica Catalunya-Espanya, perquè potser som a les portes d’un temps històric on el debat esquerra-dreta perdrà importància.  Pensem només en la gran sorpresa electoral protagonitzada per Solidaritat Catalana per la Independència i intentem situar-la, a partir dels perfils dels seus principals líders, en l’eix dreta-esquerra.  O mirem com va evolucionant la política arreu d’Europa.

Tot plegat té un cert aire de temps de canvis molt més profunds que unes simples aliances de partits i que, ara com ara, dubto que ningú pugui predir amb seguretat.

 

des. 132010
 

Hem sentit durant anys, i molt em temo que encarà ho sentirem força temps, el debat entre gestió i identitat.

Si hem de fer cas del que ens han dit, els darrers governs de la Generalitat han apostat per la gestió, aquella mena de cosa gris i fosca, anònima, que cal fer per poder menjar cada dia i perquè res no s’aturi, al país.

Quina gestió?  Mirem resultats, en el sector que vulguem i, sense apassionaments, responem:  ha estat excel.lent? De fet, quan tant s’aposta per una cosa, durant anys i anys, i de manera gairebé exclusiva, el que cal esperar és l’excel.lència.  Doncs no.

Potser si entenem què és gestionar, un simple instrument i no una finalitat, entendrem que gestionar per gestionar és tonteria i que el que cal és saber gestionar les emocions, les voluntats, les esperances, les espectatives, els diners, el trànsit, els hospitals… , per arribar a algun lloc, potser a la identitat.

Si no sabem on volem arribar, ja podem tirar milles, que només cremarem pneumàtics (allò que ens manté en contacte amb el terra, de fet).  Això sí, els números diran que hem fet servir no sé quants pneumàtics, no sé quants litres de combustible, unes quantes pastilles de fre, un grapat de litres d’oli… i tots contents.

css.php