No cal que en facis gaire cas

D’un temps ençà comencen a sentir-se, cada cop més, i de manera més pública, veus que demanen una reforma de la Constitució Espanyola. I molt em temo que la cosa anirà a més

Com a ciutadà d’un país que ha patit una important reforma estatutària, i com que gat escaldat de l’aigua freda fuig, recomanaria de no tocar-ne ni una coma, no fos que el resultat esdevingui, al capdavall, pitjor que el que tenim, que no és, certament, per tirar coets.

Era d’esperar, de fet.  Un cop exhaurides totes les vies constitucional d’integració de Catalunya a Espanya, i un cop ha desparegut qualsevol miratge federalista o, si més no, de mínim respecte a la nostra realitat nacional, per part de l’Estat, ara toca plantejar un canvi en la Constitució. I qui dies passa, anys empeny, i que els nostres diners que no els faltin, no fos cas.

La reforma de la Constitució requereix un tràmit molt llarg i complex que, de fet, la fa gairebé inviable.  D’altra banda, a la vista de la interpretació que es fa de l’actual, és més que dubtós que una hipotètica modificació del text pugui aportar cap benefici a Catalunya. Ans al contrari.

Preparem-nos, doncs, a sentir veus de tota mena apel.lant a la modificació de la "carta magna" per garantir i facilitar un correcte encaix de Catalunya a Espanya (una alternativa, com es pot imaginar, per fer callar les propostes independentistes i per seguir-nos espoliant 60 milions d’euros diaris).  Un encaix que, cada dia que passa, és manifesta més clarament impossible.

Ah!, per cert, la Constitució no es pot reformar si hi ha vigent un estat d’alarma.

Tweet

Sempre havia pensat que l’acció de govern era, al capadavall, la que condicionava els resultats electorals posteriors, però es veu que he pecat d’innocència.

Si primer va ser el president Montilla qui culpava dels mals resultats electorals del PSC al "soroll" del tripartit (dels altres socis, evidentment), ara és el vicepresident Carod-Rovira qui culpa els actuals líders d’Esquerra. Es veu que tot el que ha passat els darrers anys no és cosa seva.

S’hauran parat a pensar per un moment que potser, només potser, la gent ha votat majoritàriament un canvi, tant en el partit que lidera el govern com en el que fins ara ha abanderat l’independentisme, perquè no li ha agradat com ho han fet?  Segur que no.  Si ells ho han fet tot tan bé…

Potser, només potser, les esperances de canvi que es van generar el 2003 s’han anat esvaint en un mar de mentides, frustracions i promeses imcomplertes.  Potser, només potser, s’ha optat per algú "de casa" i no per algú amb més que vincles afectius a Espanya.  Potser, només potser, aquella foto de 2003, al balcó del Palau de la Generalitat dels tres signants del primer acord de tripartit, acompanyats pel president Zapatero (tot un avís a navegants), no s’ha pogut pair mai, i menys després de tot el que ha anat venint aquests anys, i que ha confirmat els pitjors auguris.  I podríem anar seguint, però penso que no cal.

Culpeu els vostres líders i les vostres estratègies tant com vulgueu.  Feu tanta sang com us sembli per guanyar posicions de poder, però no oblideu que la gent, tots i cadascun dels que votem, acabem decidint pel que veiem i pel que sentim.  I això, massa sovint, no té res a veure amb les vostres dinàmiques internes de partit, a les antípodes de la realitat i dels sentiments.

I quan acabeu, si encara hi ha algú políticament viu, comenceu a escoltar de debó el que diu la gent del carrer, no el vostre cercle immediat d’aduladors, i a construir una alternativa, que és el que necessita qualsevol país civilitzat.  Temps, en teniu.

Tweet

Quan un govern democràtic cau en la temptació d’utilitzar el poder militar per sotmetre civils, el discurs sobre la democràcia i els seus valors salta pels aires.

La declaració de l’estat d’alarma a Espanya i la militarització dels controladors aeris és una pèssima notícia perquè, per primer cop en democràcia, s’assumeix la incapacitat de resoldre un conflicte molt antic per les vies del diàleg i la negociació i s’opta per la força com a solució. Un conflicte, no ho oblidem, que arrenca d’uns privilegis corporatius -i aquest no és l’únic cas a l’Estat Espanyol- molt difícils d’admetre avui dia, però que cap govern no ha gossat revisar seriosament.  Ells sabran per què.

Un govern suposadament d’esquerres, social i dialogant ha obert una autèntica capsa de pandora i els riscs es multipliquen.  Què serà el següent a militaritzar per incapacitat de negociació?:  els pilots?, el personal de terra?  els maquinistes de tren?, els conductors de metro?, els d’autobús?  el servei de recollida d’escombreries?, els transportistes?, els mestres? Tots ells, i molts més, són serveis essencials per a la comunitat amb conflictes laborals molt antics i mal resolts, fins ara.

L’ús de la força, i més si aporta beneficis immediats, com en el cas que ens ocupa: reobertura gairebé instantània del trànsit aeri, derrota contundent de l’adversari (els controladors), ampli suport de la societat que, amb tota legitimitat, no vol renunciar al seu dret a volar, enfortiment de la imatge de contundència del Govern (la força bruta encara és un valor molt assumit, malgrat 32 anys de democràcia)… obre l’interrogant de quan es tornarà a utilitzar.  I el més greu és que els interrogants no s’adrecen als militar, com no fa tants anys; ara s’orienten exclusivament als governs democràticament escollits, la qual cosa posa de manifest que el franquisme sociològic i una certa tendència al totalitarisme encara són ben vius als cercles del poder.

Aquests dies hem perdut molt més que diners, vols, temps i il.lusions.  Hem perdut una part molt important de la nostra llibertat, i de la nostra confiança en el poder polític.  No sé si hi havia alternativa, arribats al punt on s’havia arribat; això només ho saben els negociadors de les dues parts, però sí sé que la solució que s’ha trobat no és bona, ni ha de poder tenir futur.

Ara només ens resta esperar que, com en el mite de Pandora, l’últim que es perdi sigui l’esperança, perquè encara som molts que creiem en el poder de la negociació per resoldre conflictes, i no en l’exhibició de la força.   

Tweet

Fer anys és un imperatiu cronològic i biològic que no podem evitar, de cap manera, per molt que ens hi entestem.

El
drama no aniria més enllà d’haver de canviar xifres consecutives
periòdicament, si no fos, i molt especialment en el cas de les dones, tot sigui dit,
perquè suposa l’ensorrament progressiu del mite de l’eterna joventut, de
l’etern dinamisme, de l’eterna turgència, de l’eterna esveltesa, de
l’eterna… (poseu el que us sembli).

És indignant veure com els
anys, que aporten, no m’ho negareu, pau, serenor, records, dolçor,
saviesa i moltes i moltes més coses meravelloses, passen a ser, a màns
de la nostra societat, una mena de capa de la invisibilitat que ens cau a
sobre sense pietat.

Revindico el pas del temps i tot el que
comporta; i l’arruga, si cal, -senyal inesborrable de tot el que hem
viscut-, i el dret a fer les coses més a poc a poc, i a submergir-nos en la memòria quan vulguem.  Revindico, al capdavall, el dret a ser tal com som en cada moment, ni que només sigui perquè, tal com va respondre una tal Bibiana
Fernández a la pregunta de com portava això d’anar fent anys,  "vista l’alternativa…".

Et desitjo que puguis fer molts i molts anys, Iolanda.  A tu, que avui en fas un més, t’ho desitjo.

Per mols anys! 

Tweet

Fer anys és un imperatiu cronològic i biològic que no podem evitar, de cap manera, per molt que ens hi entestem.

El
drama no aniria més enllà d’anar canviant xifres consecutives
periòdicament, si no fos, i molt especialment en el cas de les dones,
perquè suposa l’ensorrament progressiu del mite de l’eterna joventut, de
l’etern dinamisme, de l’eterna turgència, de l’eterna esveltesa, de
l’eterna… (poseu el que us sembli).

És molt trist veure com els
anys, que aporten, no m’ho negareu, pau, serenor, records, dolçor,
saviesa i moltes i moltes més coses meravelloses, passen a ser, a màns
de la nostra societat, una mena de capa de la invisibilitat que ens cau a
sobre sense pietat.

Revindico el pas del temps i tot el que
comporta, i l’arruga, si cal, -senyal inesborrable de tot el que hem
viscut-, ni que només sigui perquè, tal com va respondre una tal Bibiana
Fernández a la pregunta de com portava això d’anar fent anys,
senzillament va dir:  "vista l’alternativa…".

Et desitjo que puguis fer molts i molts anys, a tu, sí, a tu, que avui en fas un més.

Per mols anys !

Tweet