Creure que som un país normal
Un dels nostres errors històrics com a país ha estat, sens dubte, no creure de debó en el seu potencial.
Si seguim els dictats d’"El secret", enorme best seller dels darrers anys, cal començar a actuar com si allò que volem ja fos nostre.
Apliquem aquest principi al comportament com a país i comencem a exigir,
com a ciutadans que som, polítiques en clau d’estat i no en clau
d’excepcionalitat permanent, ara que tindrem un Govern nou.
Aquest canvi de paradigma passa per funcionar com qualsevol país
civilitzat "normal" en qüestions tan definitòries i diverses com:
– La llengua: no aniria sent hora d’acabar ja amb la "revàlida de
català" que són els nivells B, C…, que tanta aversió provoquen cap a
la pròpia llengua i que no aporten massa cosa, realment?
– La cultura: cal començar a apostar de debó per la creació literària,
musical, cinematogràfica… en català, no només per la feta a
Catalunya, sigui d’on sigui, sinó per la que ens és essencial.
– L’organització administrativa: atrevim-nos a fer una administració
catalana moderna, no un clon de l’espanyola, hereva de la franquista.
– L’educació: tornem a innovar, com han fet històricament els pedagogs catalans.
– L’esport: deixem de fer el ridícul amb costellades disfressades de
seleccions nacionals o amb torneigs que fan pena. Dignitat, si us
plau. Dignitat nacional, sobretot.
– Els mitjans de comunicació: potenciem els mitjans i grups de
comunicació que treballen en català i les seves iniciatives més noves i
agosarades.
– La innovació en l’ús de la tenologia: el català té una presència molt
sòlida a Internet i una pila de gent que la sap explotar al màxim.
– El turisme: posem en valor tot allò que realment tenim, com a país, a banda del mar, del sol i de Gaudí.
La llista pot ser interminable.
En resum, posem Catalunya, i tot el que la defineix, com a prioritat
permanent i, a partir d’aquesta premissa, comencem a fer coses.
Comencem a arraconar complexos i a treballar com a país que realment
creu en les seves capacitats, en les seves pròpies capacitats, amb tots
els seus trets distintius i identitaris, amb orgull, convençuts que
podem ser allò que vulguem, sense haver d’anar a remolc de ningú.
La resta, anirà venint sola.
