No cal que en facis gaire cas

Espanya, i pel que es veu també Catalunya, ja fa temps que van decidir que això de l’educació superior per a tothom no podia ser bo de cap de les maneres.  No oblidem que tant allà com aquí, de sempre, hi ha hagut unes determinades elits econòmiques que s’han ocupat de la governança, gairebé en exclusiva.

La setmana passada vam veure com milers d’estudiants es llançaven als carrers  contra una imminent reforma de les carreres universitàries que ha de consolidar allò del 3+2.  Segur que no tenen raó, aquests estudiants.  Segur que no, igual com no la tenien els que es van oposar al Pla Bolonya, o els que van reclamar contra la pujada de taxes.  Segur que només eren ganes fer soroll i de saltar-se unes quantes classes, tot jugant a fer la revolució.

Però vet aquí hi ha dades, com les que ens presenta aquest article, que diuen molt clarament com han evolucionat els preus de les carreres universitàries i dels màsters a les universitats públiques. I números canten i són incontestables.  En vuit cursos, els preus han pujat un 94,5%, si fa no fa el mateix que els sous i l’estabilitat laboral al llarg d’aquests anys.  Si ho mirem més en detall, la cosa ja va començar en temps dels governs Zapatero, encara que el gran salt va coincidir amb l’adveniment de Rajoy i els seus a la Moncloa, cosa que deixa ben clar que sobretot la dreta, però també la suposada esquerra no acaben de veure amb bons ulls allò d’universitat pública i a l’abast de tothom, per més que diguin.

Si mirem per territoris, Catalunya és la capdavantera en l’encariment, i a distància.  Aquí també caldria repetir allò de la dreta i l’esquerra, a poca memòria que tinguem.  Aquest és el respecte i la consideració que mereixen la cultura i l’educació superior:  un privilegi en mans d’uns pocs que hi poden accedir.  Parlem de fractura social a Catalunya (i a Espanya)?  Aquesta és l’autèntica fractura, i no la independentista, la que consagra unes classes riques en l’accés a tot i condemna la resta a la precarietat, a la misèria i a la incultura.  I som al segle XXI.

Tweet

He intentat passar per alt el tres de març, imaginant que estava superat per la història i la memòria, però no me n’he sortit.  El fet que enguany faci quaranta anys d’una massacre dirigida pel fundador del partit que actualment governa Espanya i que aspira a seguir fent-ho donant lliçons de democràcia a tort i a dret, no em deixa.  Tampoc no ajuda saber que un altre col.lega ministerial de l’època, d’ingrata memòria i llarga trajectòria pretesament democràtica, esquivi un cop i un altre les crides de la justícia internacional, gràcies a la imposada desmemòria històrica de l’aparell que encara dirigeix l’estat.

Dies d’incertesa pel nou govern espanyol, i dies en què els llops es vesteixen de xais.  Si us plau, repassem la trajectòria i les propostes de cadascú i potser, algun dia, passarem realment pàgina i haurem après, el ciutadans -no els tribunals-, a fer justícia amb els autèntics hereus dels franquisme, els seus assassins, i els que hi simpatitzen per interès, sabedors que la millor regeneració (per a ells) és que res no canvii gaire.

Avui us convido escoltar, un cop més, aquesta enorme obra musical composada per Lluís Llach, en una interpretació d’ell mateix, acompanyat de l’Orquestra Simfònica de Gasteiz i de  l’Orfeó Donostiarra, ara fa deu anys.  I us convido a no oblidar cap nom ni cap idea, justament avui que sembla que ningú no recorda res, ni en sap res, i que qualsevol, per més indigne que sigui, pot donar lliçons de convivència.

Tweet

No m’agrada gens l’espectacle d’una cambra legislativa mig buida enmig d’una sessió parlamentària.  Ahir, a Madrid, es va tornar a veure aquesta imatge durant la represa del debat d’investidura, a la tarda.  Havia de parlar el diputat Homs i el sector corresponent al PP era pràcticament buit.  La raó?  Es veu que estaven fent sobretaula després de dinar, i segurament els cafès, les copes i una previsiblement animada tertúlia els van semblar prou importants com per no anar a la feina.  Tot són prioritats.

Tampoc m’agrada un altre costum cada cop més arrelat entre els diputats populars i de Ciutadans d’abandonar els escons quan es vota segons què.  Generalment, quan es vota alguna cosa que té a veure amb la justícia històrica (ells en diuen remoure el passat) o amb la independència (ells en diuen cop d’estat).  Veure com els diputats se’n van per evitar d’haver de posicionar-se en una votació em sona a conducta de pati d’escola i a aquell prou conegut «m’enfado i ara no respiro».  Els seus actes els defineixen.

I perquè no m’agrada la manera de fer de la dreta hereva del franquisme ni la de la nova extrema dreta, tampoc no m’agrada que els diputats (i diputades, que no s’enfadin) de la CUP marxin perquè algú digui alguna cosa sobre Otegui que no és del seu gust.  Renunciar al debat a través de la paraula, justament a l’espai on la paraula ha de ser més important, el Parlament, em sembla del tot injustificat i també digne de rebequeria de pati o d’encomanament de les maneres de fer franquistes.  Ja se sap que tot s’encomana, però estaria bé que això no.

Digueu-me innocent, però encara crec que els parlaments són els llocs on es parla i es debat, on la dialèctica serveix per arribar a acords, o no, però en qualsevol cas sí per definir les normes de convivència social.  Renunciar-hi perquè no ens agrada el que sentim és tan poc admissible com no anar a la feina perquè no ens agrada el que ens hi espera.  Això no ho fem ningú, i no serà per falta de ganes en determinades ocasions.  Senyories, escoltar i, si cal, discrepar amb arguments va amb el seu sou -que paguem tots nosaltres-, així és que, a la feina, si us plau, que ja som grandets tots plegats.

Tweet

Fa un parell de dies vaig ensopegar amb aquest curiós article que ens explica com Google va intentar esbrinar la clau de l’èxit de determinats grups de treball i, per contra, del fracàs d’uns altres.  No cal ni dir que si hi ha alguna empresa al món capdavantera en això de l’optimització del potencial dels recursos humans (que malament em sona això de «recursos humans») és Google i les seves moderníssimes instal.lacions i sistemes de treball.

El més curiós de les conclusions de l’estudi, o potser no tant sorprenent, de fet, és que l’èxit dels equips de treball de la que segurament podem considerar la més innovadora i tecnològicament avançada companyia del món rau en allò que millor identifica l’essència del gènere humà.

Roda món i tornar al Born, un cop més.  Innovem, progressem, avancem en tecnologia, en sofisticació gestora i, al capdavall, acabem arribant a aquell lloc que sempre hem conegut i que sovint hem ignorat, al lloc on el respecte a les opinions dels altres i la sensibilitat cap als companys són bàsics.  Al capdavall, quan les persones són més persones, les coses van millor.  Així de senzill i així d’important.

Tot un respir d’humanitat en uns temps on la tecnologia sembla que pugui amb tot.  I si qui ho diu és un gegant tecnològic, molt millor, encara.  Potser així hi haurà altres que començaran a pensar que potser sí que cal tornar a posar les persones per damunt de tot.

Tweet