març 022016
 

Ens queixàvem de l’espectacle dels mesos de negociacions per formar govern a Catalunya.  Però si no ha estat res, al costat del que està passant, i passarà, a Madrid.

Ja tenia raó aquell que va dir que el temps i l’espai són relatius.  I a Madrid encara més.  Sentir els ja només autoproclamats socialistes parlar de canvi, igual com als anys vuitanta del segle passat, traient sempre que els ha calgut el sant cristo gros de Suresnes en processó, o esgrimint el vell document de Mas a Rajoy com a solució dels problemes amb Catalunya, és tot un viatge en el túnel del temps, a banda d’un desafiament irresponsable a la realitat, amb l’argument que com que l’esquerres no sumen, doncs ja tal i a pactar amb la nova extrema dreta.  I encara volen que els aplaudeixin.

I l’espai.  Cert que no hi ha res més sòlid que el terra que trepitgem.  Però no menys cert que la distància mental, tot sovint, poc té a veure amb la física, i la distància entre la manera de pensar i de fer allà i aquí cada cop són més allunyades.  Cada dia trobo més gent amb qui coincideixo a creure que allò que passa a la capital del regne ja no ens interessa, perquè acabi com acabi, nosaltres rebrem per totes bandes.  Ahir ho van tornar a deixar ben clar.  Per tant, que s’ho facin.

Només un detall, ahir, que potser ho resumeix tot:  un parell de veterans sindicalistes, i algú més, dedicats a afers tan transcendents com entretenir-se amb el mòbil o contemplar-se les mans, mentre aquell que farà el que sigui per governar (el que sigui, menys mirar amb realisme cap a Catalunya i cap a l’esquerra), llegia un discurs tan absolutament vell i poc atractiu que convidava a dedicar-se a qualsevol altra cosa menys a escoltar-lo.

I avui les rèpliques.  Per si no en teníem poc.  Què voleu que us digui.  Que s’ho confitin.

css.php