Mar 182012
 

Una de les preguntes més difícils de respondre, en aquests temps que corren és:  “i jo, individualment, què puc fer davant la crisi i dels abusos que s’estan perpetrant, en el seu nom?”.

És molt difícil respondre.  Hi haurà qui pensi que res, que no es pot fer res.  Hi haurà qui opti per mobilitzar-ser i cridar fins que algú escolti.  Hi haurà qui decideixi actuar i posar-se al costat de la gent que volen fer fora de casa per mirar d’evitar el desnonament (la meva més gran admiració per aquestes persones i per la seva feina).  Hi haurà qui treballi per canviar les coses des de dins d’un partit.  Hi haurà qui faci les maletes cap a un altre país per no haver de conviure amb tanta mesquinesa.  Hi haurà, potser, una resposta per cada persona.

Jo no tinc la recepta màgica, evidentment, però des de fa uns dies em volten pel cap uns versos de Mario Benedetti en defensa de l’alegria, com a valor en ella mateixa.  Potser intentar mantenir l’alegria al nostre voltant malgrat les circumstàncies sigui una bona manera de contribuir a fer més portadores les dificultats.

Sí, ja sé que la versió d’aquest poema cantada per Serrat va formar part de la banda sonora d’una campanya de suport a la candidatura de Zapatero (quina ironia, oi?).  Però no és el cas.

Passeu un bon diumenge i mireu de fer-li una mica de lloc a l’alegria.  A la simple i pura alegria.  A la que ens fa una mica més feliços.   A la bona de debò.

YouTube Preview Image

 

css.php