Mar 112012
 

Vulguem o no, tots tenim una certa tendència a buscar un enemic que justifiqui els nostres actes i, sobretot, els nostres fracassos, les nostres omissions i els nostres errors.

Aquest enemic particular és el que ens fa pensar “no puc”, “no en sé”, “si no fos per…”, “tu rai que…”, “ni que vulgui”, “no val la pena”, “no cal”, “no se jo si”…  També és el culpable de totes les coses que hem anat deixant de fer i que, des de la impunitat de la distància, jutgem i creiem que tot hauria estat millor si les haguéssim fet o, tot al contrari, que vam fer i que en mala hora.  Ell és l’únic responsable de totes les il.lusions que hem desat en un calaix perquè ens va dir que les dificultats eren massa grosses i que no valia la pena invertir-hi temps i constància perseguint objectius potser inabastables i els hem canviat per quatre coses tangibles, immediates, seguint els seus savis i prudents consells.

Aquest enemic, però, té cara.  El puc identificar clarament i, per tant, qualsevol dia m’hi puc enfrontar.  És aquell rostre ben conegut que cada matí trobo al mirall, desafiant, com si em digués:  “què!  què deixarem de fer, avui?”.

Potser el dia que finalment em decideixi a respondre: “res”, les coses seran molt més senzilles, els somnis més grans i més reals i la vida més agradable, i també la de la gent que tinc més a la vora.  Després l’atzar o la fortuna ajudaran a no, però res ja no tornarà a ser igual.  I si som molts els que ens hi decidim, el món serà una mica millor.

Passeu un bon diumenge.  Si pot ser, amb no gaires renúncies.

css.php