Mar 122012
 

Dissabte passat es posava de llar l’Assemblea Nacional Catalana, l’enèssim intent d’articular una plataforma cívica que, més enllà dels partits, porti aquest país a la independència, sempre que el país ho vulgui, en referèndum.

La veritat és que aquest nou projecte em provoca sentiments molt ambigus.  D’una banda, una enorme il.lusió de veure que la societat civil, la societat en majúscules, del meu país pren la iniciativa sobre el futur de tots.  D’una altra banda, un terrible escepticisme, perquè ja tenim una llarga història de projectes fracassats.  I finalment, una profunda sensació de cansament només de pensar en la postura (en la multitud de postures) que prendran els partits polítics, ja sigui per capitalitzar la iniciativa, ja sigui per desarticular-la, tot fent veure que s’hi està d’acord, ja sigui per oposar-s’hi obertament (aquests rai).

Vivim en un país molt estrany, on el desig d’independència cada dia és més fort i més imparable i on, curiosament, les forces polítiques independentistes o, si més no, nacionalistes, no estan per la labor de fer un front comú, de dreta a esquerra, que ens porti cap a un futur tan inevitable com eternament ajornat.

El pitjor de tot, però, és que, com proclama la pròpia Assemblea, ha de ser la Generalitat qui lideri aquest procés i, ara com ara, la coalició de govern no sembla que hi tingui cap interès.  Si en tingués, només sumant les forces pressumptament catalanes del Parlament, potser ni hauria calgut aquesta iniciativa cívica i ara mateix ja seriem molt més a prop d’Europa.

En qualsevol cas, benvinguda aquesta nova proposta.  No seré jo qui posi aigua al vi, tot i les meves reserves.  I tant de bo el 2014 pugem beure cava ben fred i no el vi aigualit de sempre.

css.php