Mar 202012
 

“El problema català” és, segurament, una de les expressions més repetides, al llarg dels darrers segles, pels periodistes i polítics espanyols.  De tota manera, començo a no tenir gaire clar si el problema és “català” o “el” català.

La barraca de fira de tir a la llengua està permanentment oberta i només cal que s’acostin eleccions, o que calgui desviar l’atenció d’algun tema concret perquè comenci el pim pam pum.  Ara mateix, per exemple, ho podem veure amb claredat.  Només cal pensar en les sentències contra el nostre sistema educatiu, en el papanatisme de determinats personatges omplint-ser la boca de no sé quines llibertats o, ja posats en matèria legal,  en els plans del govern balear per eliminar el català de la vida pública i administrativa pel senzill i efectiu sistema de fer-lo innecessari, o en  la intenció del govern valencià d’anar escombrant-lo del sistema escolar (per als drets dels que volen estudiar en català, en aquest cas, no val la llibertat).

La veritat és que no crec que mai deixi de sorprendre’m que una llengua amb poc més d’una desena de milions de parlants potencials pugui suposar un perill per a la que s’autoproclama llengua universal (o gairebé).  Costa d’entendre, a no ser que la llengua només sigui un pretext -molt visible, però només un pretext- per imposar una aniquilació cultural i social.  Aleshores tot tindria sentit, i més en una lògica hispana que no canvia per més que la societat evolucioni.  I si no, repassem alguns exemples d’aquest pensament multisecular:

Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano…  José Patiño (1715).

Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano.  Miguel de Unamuno (1907).

Obligar a usar el castellano a Cataluña es hacerle un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas.  Juan Llarch (1927).

Quanta paciència… i quin tip de carallotades.

Però potser, darrere de tot, l’únic que hi ha és allò de:   Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar.  Manuel Fraga (1968).

css.php