Mar 022012
 

Barcelona torna a ser el camp de batalla on es canalitzen les protestes, en aquesta ocasió  contra les retallades a les universitats.  He de reconéixer que em sobta que determinats mitjans i opinadors se sorprenguin que siguin els universitaris els que surtin al carrer a protestar, quan s’han passat anys i anys criticant els joves per la seva passivitat i quan sembla que hagin oblidat les mobilitzacions que potser alguns d’ells van viure, en primera persona, en la seva època estudiantil.  Potser cal recordar que, aleshores, les universitats emparaven moviments de protesta, tot al contrari del que fa ara l’adjunt al rector de la UB, demanant als mossos que hi entrin i  la desallotgin.

Hi ha protestes i torna a haver-hi violència.  Evidentment.  També n’hi ha quan guanya el Barça, o “la roja”, per exemple.  Però tampoc no és estrany que n’hi hagi.  Al capdavall, portem ja uns quants anys de crisi en què molts d’aquells que es manifesten han vist com ells, els seus pares, els seus amics, han perdut la feina, o la casa;  han vist com les portes dels bancs, obertes de bat a bat no fa gaire se’ls tancaven quan més els necessitaven;  han vist com el govern els ha girat l’esquena per sostenir uns privilegis de la banca i les grans empreses clarament insostenibles i antisocials.  Davant d’aquest panorama d’agressió oficial i subtil, qui es pot sorprendre del recurs a la violència?  Ho hem vist a multitud de països i sempre amb els estudiants al capdavant.  Per què hauríem de ser nosaltres diferents?

Aquests són els estudiants (deixant a banda els reventadors vocacionals de manifestacions, que segurament no seria gaire difícil d’identificar i detindre, vistes les imatges de televisió), però no tardaran a arribar els treballadors de tots els àmbits, els de les empreses tancades, els dels ERO, els de les retallades de sou, els que criden a la vaga general.  I la seva actitud, desenganyem-nos, tard o d’hora, no serà pacífica, perquè serà la resposta de qui veu que ho està perdent tot, mentre uns pocs ho guanyen tot.

No vull fer cap apologia de la violència -que això quedi ben clar-.  No crec que sigui la solució a res, perquè només pot generar més violència.  Però justament per això, la violència, diguem-ne institucional, amb què s’ha actuat fins ara (atur desbocat, retallades de sous, rescatament dels bancs, privilegis indecents de la classe política, desnonaments continus, estafes bancàries…) que ha disparat la missèria i que s’ha parapetat en la idea de “crisi global”, només pot crear més enfrontaments.  Potser també caldria parlar ara de “violència global” com a causa, i així utilitzaríem la mateixa excusa estúpida que  fan servir aquells que han provocat aquesta situació.  Tal faràs, tal trobaràs, diuen.  I aquest principi es repeteix al llarg de la història i a tot arreu.

Potser sí que finalment serà profètica aquella pintada que diu:  “si vosaltres us feu els suecs, nosaltres ens farem els grecs”.  I el suec, hi ha qui fa molts anys que s’ho fa, i encara amb la santa barra de dir que fa tot el que pot per nosaltres.  No és prou, i la població que més pateix, la que ja es veu sense futur, ho comença a dir, potser, de l’única forma que li queda.  No és només violència, és sobretot desesperació, i la multitud desesperada és molt perillosa.

css.php