Mar 062012
 

El baixíssim nivell intel.lectual de la major part dels nostres responsables polítics és absolutament inqüestionable i una bona mostra la tenim en la seva incapacitat d’articular un discurs mitjanament coherent (llevat que algú els l’hagi escrit abans) sense tirar d’expressions tan recorrents com buides de contingut.  Sense cap dubte, l’expressió estrella en aquets moments és “línies vermelles”.  Abans n’hi ha hagut d’altres.  Recordeu quan tot tenia un full de ruta? (encara que mai cap d’aquests fulls no va servir de res), o quan tot s’havia de fer per consens?  Doncs ara toca jugar a les ratlletes.

Tenim línies vermelles per a tot:  per al dèficit, per a les rebaixes de les indemnitzacions per acomiadament, per a l’expressió de les idees, per a les declaracions públiques, per als àmbits d’ús de les llengües, per a les formes de protesta, per a tot allò que és intocable (monarquia, església…), per a les diferències entre els programes educatius de les comunitats autònomes…  Vivim un moment en què cal anar amb molta cura per no trepitjar cap línia vermella (ni cap ull de poll).

Potser l’expressió va tenir el seu origen en la definició dels màxims i mínims de cadascuna de les parts en els processos de negociació, però a hores d’ara només serveix perquè polítics mediocres juguin a marcar postura, amb una impostació de cartró pedra i que, tot i la seva buidor -perquè les línies suposadament infranquejables s’esborren tot just acabades de definir- ens va omplint de límits mentals que assumim que no podem depassar.  I això ens porta a l’autocensura.  Això és realment molt greu.

Prou de línies vermelles, si us plau.  Una mica més de riquesa en el llenguatge i una mica més d’amplitud de mires.  Només des de la intel.ligència (bé preuat entre els que dirigeixen governs, mitjans de comunicació, forums d’opinió…) es podrà arribar a una societat més justa i més lliure.   Bé, sempre i quan aquest sigui l’objectiu, evidentment.

css.php