Mar 212012
 

Comença a escalfar motors una nova marató de TV3.  En aquesta ocasió té caràcter extraordinari i va dedicada a la pobresa, una realitat dura i inacceptable.

Crec que La Marató de TV3 és una de les iniciatives que fan gran una televisió pública i, de retruc, un país que s’hi mobilitza.  Però davant d’aquesta crida extraordinària se’m barregen sentiments contraposats:  d’una banda, no tinc cap dubte que qualsevol iniciativa que pugui contribuir a reduir aquest 20% (més del 23% si parlem de nens i joves) de pobresa que tenim a Catalunya ha de ser benvinguda i ha de comptar amb tot el nostre suport i col.laboració.  D’altra banda, però, em costa molt d’empassar el paper que hi jugaran algunes grans empreses, començant per entitats bancàries, que són en gran mesura responsables d’aquest increment brutal de la pobresa i dels desnonaments;  o els polítics que han condemnat, en nom de no sé ben bé quin concepte d’estat del benestar, milers de famílies a la indigència.

Francament, em costa pair segons quins col.laboradors en una acció per fer front a la pobresa, perquè em sembla un exercici d’hipocresia i d’indignitat insuperable.  També em costa molt imaginar els membres del govern, de les corporacions locals o de qualsevol institució contestant telèfons per rebre donatius, quan a les seves consciències (si en tenen) haurien de retrunyir els efectes d’unes polítiques irresponsables que ens han dut a una situació crítica com a país i d’enorme penúria  individual.  Podem acceptar sense immutar-nos que una gran companyia de comunicacions, per exemple, doni suport a aquest projecte quan segurament ha avalat (si no impulsat) moltes de les dures reformes econòmiques que patim?

No sé.  Potser caldrà veure com evoluciona tot, però aquesta nova edició de La Marató de TV3 em crea dubtes.  Sigui com sigui, cal evitar que acabi sent un mitjà per rentar en públic la consciència d’aquells que no mereixen cap respecte perquè no han demostrat cap pietat quan han llençat al carrer i a la missèria milers de ciutadans d’aquest país.  No podem ser còmplices d’aquesta indignitat.  Però això no treu que hem de fer el que puguem per ajudar els nostres veïns a superar els seus problemes, i la credibilitat, la capacitat de mobilització i la trajectòria de la Fundació La Marató de TV3 no ofereixen cap dubte.

Pensem-hi.

Mar 202012
 

“El problema català” és, segurament, una de les expressions més repetides, al llarg dels darrers segles, pels periodistes i polítics espanyols.  De tota manera, començo a no tenir gaire clar si el problema és “català” o “el” català.

La barraca de fira de tir a la llengua està permanentment oberta i només cal que s’acostin eleccions, o que calgui desviar l’atenció d’algun tema concret perquè comenci el pim pam pum.  Ara mateix, per exemple, ho podem veure amb claredat.  Només cal pensar en les sentències contra el nostre sistema educatiu, en el papanatisme de determinats personatges omplint-ser la boca de no sé quines llibertats o, ja posats en matèria legal,  en els plans del govern balear per eliminar el català de la vida pública i administrativa pel senzill i efectiu sistema de fer-lo innecessari, o en  la intenció del govern valencià d’anar escombrant-lo del sistema escolar (per als drets dels que volen estudiar en català, en aquest cas, no val la llibertat).

La veritat és que no crec que mai deixi de sorprendre’m que una llengua amb poc més d’una desena de milions de parlants potencials pugui suposar un perill per a la que s’autoproclama llengua universal (o gairebé).  Costa d’entendre, a no ser que la llengua només sigui un pretext -molt visible, però només un pretext- per imposar una aniquilació cultural i social.  Aleshores tot tindria sentit, i més en una lògica hispana que no canvia per més que la societat evolucioni.  I si no, repassem alguns exemples d’aquest pensament multisecular:

Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano…  José Patiño (1715).

Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano.  Miguel de Unamuno (1907).

Obligar a usar el castellano a Cataluña es hacerle un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas.  Juan Llarch (1927).

Quanta paciència… i quin tip de carallotades.

Però potser, darrere de tot, l’únic que hi ha és allò de:   Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar.  Manuel Fraga (1968).

Mar 192012
 

Si fa uns dies el govern del PP es despenjava amb la limitació dels sous dels alts càrrecs de la banca, en un exercici gairebé de moral, ara rectifica i torna les coses al seu lloc per tal de facilitar una nova tongada de fusions bancàries (què tindrà que veure el tocino amb la velocitat) en la que ben segur que acabarem perdent nosaltres (Catalunya Caixa, potser?).

És al.lucinant el cinisme i la poca vergonya d’aquest govern que és capaç d’omplir-se la boca amb suposades mesures progressistes i, al cap de poques setmanes, sense despentinar-se, deixar clar que tot era una mena de broma de mal gust; això sí, després d’una retallada brutal dels drets laborals, emparada per allò que als rics també els toca.  Doncs ja veiem que no, que als rics no els toca.

Per la seva banda, el govern dels millors, el de CiU, tampoc va gaire fi.  Després d’un any de retallades salvatges que fan trontollar la consistència, per exemple, del sistema de salut català (és a dir, de la salut dels catalans), ara sabem que tot plegat ha servit només per reduir mig puntet el dèficit i per aconseguir el dubtós honor de tenir un nivell d’endeutament difícilment suportable.

Si amb tantes retallades i amb aquesta política d’austeritat només podem arribar on hem arribat, o bé s’han fet fatal les coses (difícil d’imaginar en el govern dels millors), o tot plegat és, ras i curt, una estafa al servei de determinats grans interessos econòmics (no és descartable).

Aquest és el panorama, ara mateix.  A Madrid menteixen i ens fan combregar amb rodes de molí -de fet, com sempre- i a Barcelona sembla que només vagin trinxant-ho tot sense saber massa per què.

Tant els uns com els altres necessiten millorar, i molt.  La pena és que encara tenen molts mesos de govern llogats per endevant.  Però no patiu, que la culpa és nostra, que hem viscut i volem viure per sobre de les nostres possibilitats (millor no saber quines són, les nostres possibilitats, segons ells).

Mar 182012
 

Una de les preguntes més difícils de respondre, en aquests temps que corren és:  “i jo, individualment, què puc fer davant la crisi i dels abusos que s’estan perpetrant, en el seu nom?”.

És molt difícil respondre.  Hi haurà qui pensi que res, que no es pot fer res.  Hi haurà qui opti per mobilitzar-ser i cridar fins que algú escolti.  Hi haurà qui decideixi actuar i posar-se al costat de la gent que volen fer fora de casa per mirar d’evitar el desnonament (la meva més gran admiració per aquestes persones i per la seva feina).  Hi haurà qui treballi per canviar les coses des de dins d’un partit.  Hi haurà qui faci les maletes cap a un altre país per no haver de conviure amb tanta mesquinesa.  Hi haurà, potser, una resposta per cada persona.

Jo no tinc la recepta màgica, evidentment, però des de fa uns dies em volten pel cap uns versos de Mario Benedetti en defensa de l’alegria, com a valor en ella mateixa.  Potser intentar mantenir l’alegria al nostre voltant malgrat les circumstàncies sigui una bona manera de contribuir a fer més portadores les dificultats.

Sí, ja sé que la versió d’aquest poema cantada per Serrat va formar part de la banda sonora d’una campanya de suport a la candidatura de Zapatero (quina ironia, oi?).  Però no és el cas.

Passeu un bon diumenge i mireu de fer-li una mica de lloc a l’alegria.  A la simple i pura alegria.  A la que ens fa una mica més feliços.   A la bona de debò.

YouTube Preview Image

 

Mar 172012
 

Va haver un temps en què el primer fill era qui continuava els negocis familiars, el segon es dedicava a l’església, el tercer a l’exèrcit… Potser ens sona tot plegat a molt llunyà, però potser, si ens hi fixem, no tant.

Aquests anys de crisi han portat, entre altres coses, un increment important del nombre de persones que volen accedir a una plaça de militar.  La possibilitat de tenir una ocupació segura i de fer algun tipus de formació contribueixen a fer molt temptadora la carrera a l’exèrcit.  A més, irònicament, la feina no mata, a no ser que vagis a fer una neocroada contra els infidels (perdó, una missió de pau).

Per la seva banda, l’església, una institució especialment intel.ligent i hàbil per adaptar-se a tota mena de canvis, tal com ha vingut demostrant al llarg dels segles, se’n serveix de la crisi per atreure personal.  La seva proposta:  una feina fixa; potser mal pagada, però segura.  Si fa no fa, el que ja oferia a l’Edat Mitjana a tots aquells que entraven en qualsevol ordre: un sostre, un plat i una garantia de supervivència. La vocació i la fe, si cal, ja arribaran.

Vist com pinten les coses, em començo a demanar si aquests joves sense feina i sense gaire futur no acabaran conformant una nova i moderna cavalleria, a l’estils dels cavallers medievals, en busca constant d’aventures.  Però ja podem imaginar que els escenaris de l’aventura, les donzelles, els codis d’honor i la resta de components, també s’hauran de reinventar.  Potser les noves estimades seran chonis de Castefa, les fantasies tindran un origen químic i l’espai on viure-les serà l’smartphone.  En qualsevol cas, tot plegat ajudaria a tancar el cercle del retorn a una Edat Mitjana neoconservadora.

D’altra banda, el poder i la riquesa en mans d’uns pocs sembla que ja és una realitat inqüestionable.  I que els pobres cada cop són més, i cada cop més pobres i més sotmesos a l’autoritat, també.  I per sobre de tot, el rei, absolutament aliè i sense poder dormir alguna que altra nit, tot preocupat, ell.  El rei desvetllat… donaria per a una bonica història.

Potser sí que avancem cap a una nova societat de rics, clergues, militars i aventurers.   I si amb tot encara queda algú per treballar o per fer-se càrrec dels negocis familiars, rai.  Ah!  i la dona en un altar, ben formosa, jove i casadera.

 

Mar 162012
 

Aquests dies el futbol és notícia per diferents raons, la major part d’elles absolutament alienes a l’esport en sentit estricte.  Tot un símptoma.  Repassem:

Per començar:  sembla que el govern espanyol està buscant una nova solució per eixugar el deute de molts clubs amb la Seguretat Social i amb Hisenda (em sembla que serà el tercer tripijoc en pocs anys).  Té guasa que no ens apliquin el mateix barem als ciutadans i a les empreses.  Que jo sàpiga, els nostres impagaments acaben en inspecció, sanció, embargament… i no en un pla promogut pel govern per fer-nos més portador el deute, o per fer-lo fonedís.

Seguim:  alerta general a la caverna espanyola per la final de la Copa del Rei, a causa d’una nova trobada de radicals catalans i bascos (ah! no, d’un partit entre el Barça i l’Atletic de Bilbao).  Estat d’excepció a Madrid, previsible megafonia a tot drap quan soni l’himne espanyol, manipulació del volum i de les imatges a les televisions… res de nou, de fet.  I en aquesta ocasió tot amanit amb una convocatòria de concentració Falange, com a acte de desgreuge i d’afirmació nacional, que enlloc no són titllats de radicals.  Només faltaria.

Més encara:  el culebrot de la renovació de Guardiola.  Tan necessari és convertir un tràmit laboral en una qüestió d’estat?  Si la meitat del temps que hi dediquen els mitjans el dediquessin, per exemple, a explicar la independència de Catalunya (no sé si serviria per propiciar la renovació, però…), ja faria dies que la tindríem, i per aclamació.

Ressumint, que el futbol explica prou bé com funcionen aquest país i el veí (cada cop menys diferents):  amb normes fiscals a mida, amb radicals només d’una banda, i amb una prioritat informativa cap a temes que no passen de puntals i anecdòtics.  Anem bé.

Ah!, per cert, m’agrada el futbol, sóc del Barça i estaré encantat de veure la final de la Copa del Rei i tot el que s’hi cogui.

Mar 152012
 

Ahir ens depertàvem amb una notícia sorprenent i, sense cap dubte, de dimensió històrica:  desapareix l’Enciclopèdia Britànica en suport paper.  La gran incona del saber universal (i de la decoració sumptuosa, tot sigui dit) passa a ser objecte de col.leccionista;  gairebé ja una relíquia.  Al nostre reliquiari particular, val a dir-ho, ja fa quatre anys que hi vam posar la Gran Enciclopèdia Catalana.

Ja és ben cert que els temps estan canviant, con anunciava Dylan fa unes quantes dècades i en un altre context.  De la irrupció abassegadora de la tecnologia digital no se’n salva ni la mare de totes les enciclopèdies.  Allà on arriben els dígits binaris deixa de tenir sentit el paper perquè, això segur, és més fàcil i molt més efectiu consultar una entrada a Internet que en el volum corresponent.

Però bé, sempre ens quedarà l’administració de justícia i la seva curiosa unitat de mesura:  els fulls de paper que ocupa un sumari, per recordar-nos que encara hi ha qui posa fre al ritme vertiginós de la societat i, com s’ha fet tota la vida, amuntega carpetes i lligalls per arribar a una sentència que, sovint, també es pot mesurar en nombre de fulls de paper (i de fulls de calendari arrencats).

El món és divers.  Tant, que en un mateix espai físic, o gairebé, poden coexistir dues realitats ben diferents.  Però mentre el saber universal s’adapta a les noves maneres de transmetre els coneixement humà, l’exercici de la justícia, un dels pilars bàsics de qualsevol societat que es vulgui civilitzada, va al seu ritme, amb les seves dinàmiques pròpies i difícils d’entendre que fan que, per exemple, Millet i Montull seguixin tranquils al carrer contemplant com algú finalment es decideix a embargar-los unes quantes pintures i, imagino, petant-se de riure.

Deuen ser les contradiccions de la modernitat, que no té respecte ni per les vaques més sagrades.

Mar 142012
 

Van passant els anys i a Catalunya no passa massa res d’especialment bo.  Dels temps del “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” fins ara, sembla que el discurs ha de ser forçosament el mateix.  Seguim demanant el mateix, fins i tot l’escola en català.

Han passat governs de tot color, aquí i a Espanya.  Ha hagut pactes, governs amics, enemics declarats, socis incòmodes… de tot una mica, no fos cas que ens quedés alguna cosa per intentar, i el resultat és sempre el mateix:  nosaltres acabem pagant una festa que no és la nostra, malgrat la pedagogia, la voluntat d’acords, la pressió per pactar o no… sempre el mateix.

Si hem provat de tot i el resultat no canvia, potser és que l’objectiu no és el correcte.  Potser no hem apuntat on calia.  Potser és l’hora de deixar de mirar a Espanya i enfocar de portes endins, només.  De fet, si mirem la composició del nostre Parlament, les forces catalanistes i independentistes sumen majoria.  La clau de volta, tant ara com en el futur (podem jugar a fer els càlculs parlamentaris que vulgueu), doncs, és la coalició Convergència i Unió.  En el moment que CiU faci un pas clar cap a la independència, ja hi serem, per més que cantin PP, PSC-PSOE i quatre despistats més.  Si el Parlament i el Govern decideixen que marxem, marxem.

No té sentit seguir intentar treure res dels diferents governs espanyols.  L’expoli segueix i seguirà pels segles dels segles (16.000 milions l’any 2009, segons el conseller); el català sempre serà objecte d’atac i marginació; els nostres recursos, fins i tot els bancaris, aniran marxant a poc a poc, i cada cop serem una societat més pobra i més subordinada.  Ara que s’ha constituit l’Assemblea Nacional Catalana i que sembla que la societat civil vol assumir un lideratge clar potser és el moment d’orientar tots els esforços a aconseguir que CiU aposti clarament i en el seu conjunt per la independència.  Només així aconseguirem que la Generalitat acabi liderant un canvi que, aleshores, serà irreversible.

Cada dia hi ha més veus al si de Convergència i d’Unió que es posicionen per l’adéu a Espanya.  Ara cal pressionar, de la manera que sigui i des de tot arreu:  partits, mitjans, opinadors, sindicats, entitats cíviques… perquè aquestes veus esdevinguin majoritàries.  Aquesta és l’única solució, perquè -deixem-nos estar de romanços- el famós pacte fiscal no serà (suposant que mai arribi a ser alguna cosa) res més que el que ja hem tastat durant dècades.  Ja sabem com es negocien els diners amb Madrid i què se’n treu.

Vivim temps de transformacions socials molt importants a nivell planetari.  Potser és el moment de plantejar canvis de fons a casa nostra, i no de partit al govern o d’estratègia, sinó d’objectiu i de prioritats.  La nostra única prioritat hem de passar a ser nosaltres mateixos, i el nostre objectiu que CiU, ja mateix, assumeixi el lideratge del camí urgent a la independència.  Ni un sol esforç més orientat a Madrid.

Mar 132012
 

Finalment, i com ja estava més que cantat, tenim data per a la primera vaga general de l’era Rajoy.  Molt bé.  La meva pregunta és:  una vaga general, ara, per a què?  No és que estigui a favor de les mesures econòmiques populars, ni de lluny, ja que les considero el pitjor i més destructiu atemptat contra els drets laborals que haurem vist mai, i que condemnaram vàries generacions a una precarietat escandalosa, però el que sí que em demano és si una vaga general, ara, és l’instrument útil per canviar-les.

Si anem a l’origen, una vaga és sempre una eina de pressió que vol causar un perjudici econòmic o productiu a la patronal perquè cedeixi a determinades revindicacions.  Aquesta vaga, però, dubto molt que faci cap mal econòmic a l’altra part.  Més encara, li pot anar molt bé estalviar-se el salari d’un dia i, en el cas de moltes empreses, també la producció d’un dia, que tot ajuda a reduir estocs.

D’altra banda, la convocatòria arriba quan les mesures contra les quals es fa ja han estat aprovades, la qual cosa redueix gairebé a zero el marge de negociació (o és que algú es pensa, de debò, que es faran enrere, aquesta gent?), i quan el govern no pagarà cap cost polític, perquè ja s’hauran fet les eleccions que resten i, l’endemà mateix, presentarà els seus pressupostos per a 2012, suportats per una majoria absoluta parlamentària, cosa que contribuirà a passar pàgina immediatament.

I per acabar, hi ha multitud d’autònoms, de treballadors amb contractes més que inestables i famílies amb una situació econòmica tan greu que no poden ni plantejar-se perdre un dia de sou.  Per a tota aquesta gent (que no és poca), no tinc clar si la vaga els va a favor o en contra.  I seria molt trist l’escenari d’una vaga general secundada pels sindicats i per les empreses on hi tenen gran presència, però no per la societat en el seu conjunt.  Això només donaria ales per a noves retallades.  I pot passar.

Crec que la convocatòria de vaga general que tenim plantejada és un gest sindical d’oposició, però només això, un gest, sense cap més efectivitat i a deshores.  Una vaga de fogueig.  Honestament, crec que si s’hagués volgut causar un perjudici al govern, convocar-la una setmana abans, per exemple, en plena campanya electoral andalusa, hauria estat molt més efectiu, però quan tot ja està dat i beneït…

Una vaga general mai no pot ser una finalitat en ella mateixa, ni una actuació per calmar consciències, i aquesta prou que ho sembla, perquè no sé jo si pot aportar, ni en el millor dels casos, gaire (cap?) capacitat de pressió al govern, més enllà de la retòrica i de les proclames més abrandades, i això, ara mateix, no serveix de res.

Mar 122012
 

Dissabte passat es posava de llar l’Assemblea Nacional Catalana, l’enèssim intent d’articular una plataforma cívica que, més enllà dels partits, porti aquest país a la independència, sempre que el país ho vulgui, en referèndum.

La veritat és que aquest nou projecte em provoca sentiments molt ambigus.  D’una banda, una enorme il.lusió de veure que la societat civil, la societat en majúscules, del meu país pren la iniciativa sobre el futur de tots.  D’una altra banda, un terrible escepticisme, perquè ja tenim una llarga història de projectes fracassats.  I finalment, una profunda sensació de cansament només de pensar en la postura (en la multitud de postures) que prendran els partits polítics, ja sigui per capitalitzar la iniciativa, ja sigui per desarticular-la, tot fent veure que s’hi està d’acord, ja sigui per oposar-s’hi obertament (aquests rai).

Vivim en un país molt estrany, on el desig d’independència cada dia és més fort i més imparable i on, curiosament, les forces polítiques independentistes o, si més no, nacionalistes, no estan per la labor de fer un front comú, de dreta a esquerra, que ens porti cap a un futur tan inevitable com eternament ajornat.

El pitjor de tot, però, és que, com proclama la pròpia Assemblea, ha de ser la Generalitat qui lideri aquest procés i, ara com ara, la coalició de govern no sembla que hi tingui cap interès.  Si en tingués, només sumant les forces pressumptament catalanes del Parlament, potser ni hauria calgut aquesta iniciativa cívica i ara mateix ja seriem molt més a prop d’Europa.

En qualsevol cas, benvinguda aquesta nova proposta.  No seré jo qui posi aigua al vi, tot i les meves reserves.  I tant de bo el 2014 pugem beure cava ben fred i no el vi aigualit de sempre.

css.php