No cal que en facis gaire cas

La guerre des boutons és una pel.lícula francesa de 1962 que l’any passat va tenir un remake també francès.  No he vist la versió de 2011, però encara recordo, tot i que la vaig veure fa molts, molt anys, l’original, i imagino que per algun motiu em devia impressionar prou com perquè encara en retingui algunes imatges.

La pel.lícula en qüestió narra els enfrontaments entre dos bàndols de nens a l’escola, immersos en una postguerra encara prou crua i en un sistema d’educació familiar basat en el principi d’autoritat i en la perpetuació dels enfrontaments.  En aquestes lluites infantils, el botí de guerra eren els botons dels vençuts.  D’aquesta manera, a la humiliació de la derrota s’hi afegia el càstic patern (o matern), per fer malbé la roba.

I a què ve aquesta reflexió cinematogràfica?  Doncs m’ha vingut al cap amb tot el tema de les sentències de diferents tribunals sobre el català i l’espanyol a l’escola i tot plegat.   Fet i fet, aquest és un debat etern sobre una qüestió força ben resolta i sobradament reconeguda i avalada per la comunitat educativa internacional.  Per tant, és un debat absurd, eternitzat per sentències inútils que no es tancarà mai, absolutament mai.  No cal que ens hi trenquem el cap.  La causa?  Com a la pel.lícula, per la perpetuació de la voluntat de mantenir enfrontaments sense sentit.  I és que hi ha gent que no sap viure sense un enemic que justifiqui la seva intolerància o el seu poc senderi.  En aquest cas, quatre persones mal comptades, assessorades per falangistes, que no volen admetre que cap altra llengua que no sigui l’espanyola pugui tenir presència pública i menys si «contamina» els seus fills, ni que sigui a costa de la qualitat de la seva educació com a persones (quin tuf de ranci i d’apologia de la superioritat racial o lingüística).

També com en la pel.lícula, el botí és aparentment tan ridícul com uns quants botons, però tan important com per humiliar i aconseguir agressions de tercers.  Ara parlem de sentències ambígües, de recusos interminables, de proclames de llibertat… però també d’una degradació de la convivència i d’una tensió sempre latent que amenaça d’arribar a les aules.  I és que hi ha qui estaria encantat amb aquella antiga, tot i que reescrita i actualitzada, guerra de botons, per imposar una llengua i una determinada manera d’entendre el món.

Molt trist, molt vell i molt inútil, tot plegat.  Però molt il.lustratiu i, sobretot, etern.  Com les batalles del cinema a les pel.lícules de fa cinquanta anys.

Tweet

Diu el ministre de Justícia, ni més ni menys, que hi ha una pressió social sobre les futures mares perquè avortin.  Realment, costa d’imaginar una bajanada més grossa.

Posats a buscar arguments que justifiquin una retallada dels drets de les dones a decidir quan volen tenir fills -ja no ve d’una retallada més- es pot ser una mica més intel.ligent, una mica menys fanàtic i pensar una mica més, per no fer el ridícul tot esgrimint una mena de conxorxa social contra les dones ambarassades.

Suposar que tots els embarassos no desitjats, com diu el ministre, acaben en avortament és molt suposar.  Pretendre per llei la promoció del dret (insisteixo en la idea de «dret») a la maternitat, especialment en situacions d’embaràs no volgut sona, ras i curt, a voluntat de negar el dret a avortar.  Prou sabem que sota l’empara de la protecció de determinats drets, hi ha qui sempre busca coartar l’exercici d’uns altres.

Segurament, el govern del qual forma part el ministre Gallardon retallarà la llei de l’avortament.  La pressió de l’església catòlica i també les pròpies conviccions portaran a aquesta nova retallada de drets, i remarco que és una retallada de drets perquè, que jo sàpiga, ningú no ha prohibit mai la maternitat i qualsevol dona ha pogut parir lliurement si ha volgut, però sí que s’ha negat, perseguit i condemnat el dret de les futures mares a escollir si volen tirar endavant un embaràs o no.  I és que encara que no s’ho cregui, senyor ministre, les dones poden prendre decisions per elles mateixes, sense que cap pressió externa i sense que ningú els hagi de dir què han de fer.

Francament, crec que negar-se a entendre una qüestió tan evident denota algun tipus de malatia mental important, o una estretor de mires alarmant i impròpia d’un governant, per molt que es vegin conspiracions allà on només hi ha demanda de drets.

Tweet

El baixíssim nivell intel.lectual de la major part dels nostres responsables polítics és absolutament inqüestionable i una bona mostra la tenim en la seva incapacitat d’articular un discurs mitjanament coherent (llevat que algú els l’hagi escrit abans) sense tirar d’expressions tan recorrents com buides de contingut.  Sense cap dubte, l’expressió estrella en aquets moments és «línies vermelles».  Abans n’hi ha hagut d’altres.  Recordeu quan tot tenia un full de ruta? (encara que mai cap d’aquests fulls no va servir de res), o quan tot s’havia de fer per consens?  Doncs ara toca jugar a les ratlletes.

Tenim línies vermelles per a tot:  per al dèficit, per a les rebaixes de les indemnitzacions per acomiadament, per a l’expressió de les idees, per a les declaracions públiques, per als àmbits d’ús de les llengües, per a les formes de protesta, per a tot allò que és intocable (monarquia, església…), per a les diferències entre els programes educatius de les comunitats autònomes…  Vivim un moment en què cal anar amb molta cura per no trepitjar cap línia vermella (ni cap ull de poll).

Potser l’expressió va tenir el seu origen en la definició dels màxims i mínims de cadascuna de les parts en els processos de negociació, però a hores d’ara només serveix perquè polítics mediocres juguin a marcar postura, amb una impostació de cartró pedra i que, tot i la seva buidor -perquè les línies suposadament infranquejables s’esborren tot just acabades de definir- ens va omplint de límits mentals que assumim que no podem depassar.  I això ens porta a l’autocensura.  Això és realment molt greu.

Prou de línies vermelles, si us plau.  Una mica més de riquesa en el llenguatge i una mica més d’amplitud de mires.  Només des de la intel.ligència (bé preuat entre els que dirigeixen governs, mitjans de comunicació, forums d’opinió…) es podrà arribar a una societat més justa i més lliure.   Bé, sempre i quan aquest sigui l’objectiu, evidentment.

Tweet

L’hivern es va acabant, a poc a poc, però de manera imparable.  Les primeres flors anuncien ja que alguna cosa hi ha viva a dins d’un païsatge aparentment mort.  Ara és el moment de sortir a veure aquest petit miracle de cada any, i de fer-ho amb una mirada neta, ansiosa de descobrir tot allò que sovint no es veu o no sabem mirar, molt més enllà del cansament i de l’esforç, deixant la rutina aparcada en qualsevol plaça i prenent només allò més imprescindible.

Caminar, gaudir del sol i de l’espectacle d’una natura a punt d’esclatar en una paleta de colors increïble és un dels grans plaers que no hem de deixar passar.  I si ho podem fer voltats d’aquells que són part nostra, d’una manera o altra, tot plegat adquireix un aire d’estranya manada humana, en una migració d’anar per casa, a l’encontre de la vida que reneix.

I més encara.  Si tot plegat es pot amanir amb humor i aconseguim riure fins que ens fa mal cada múscul, la felicitat, com la primavera, pot ser realment a tocar.

Tweet

Barcelona torna a ser el camp de batalla on es canalitzen les protestes, en aquesta ocasió  contra les retallades a les universitats.  He de reconéixer que em sobta que determinats mitjans i opinadors se sorprenguin que siguin els universitaris els que surtin al carrer a protestar, quan s’han passat anys i anys criticant els joves per la seva passivitat i quan sembla que hagin oblidat les mobilitzacions que potser alguns d’ells van viure, en primera persona, en la seva època estudiantil.  Potser cal recordar que, aleshores, les universitats emparaven moviments de protesta, tot al contrari del que fa ara l’adjunt al rector de la UB, demanant als mossos que hi entrin i  la desallotgin.

Hi ha protestes i torna a haver-hi violència.  Evidentment.  També n’hi ha quan guanya el Barça, o «la roja», per exemple.  Però tampoc no és estrany que n’hi hagi.  Al capdavall, portem ja uns quants anys de crisi en què molts d’aquells que es manifesten han vist com ells, els seus pares, els seus amics, han perdut la feina, o la casa;  han vist com les portes dels bancs, obertes de bat a bat no fa gaire se’ls tancaven quan més els necessitaven;  han vist com el govern els ha girat l’esquena per sostenir uns privilegis de la banca i les grans empreses clarament insostenibles i antisocials.  Davant d’aquest panorama d’agressió oficial i subtil, qui es pot sorprendre del recurs a la violència?  Ho hem vist a multitud de països i sempre amb els estudiants al capdavant.  Per què hauríem de ser nosaltres diferents?

Aquests són els estudiants (deixant a banda els reventadors vocacionals de manifestacions, que segurament no seria gaire difícil d’identificar i detindre, vistes les imatges de televisió), però no tardaran a arribar els treballadors de tots els àmbits, els de les empreses tancades, els dels ERO, els de les retallades de sou, els que criden a la vaga general.  I la seva actitud, desenganyem-nos, tard o d’hora, no serà pacífica, perquè serà la resposta de qui veu que ho està perdent tot, mentre uns pocs ho guanyen tot.

No vull fer cap apologia de la violència -que això quedi ben clar-.  No crec que sigui la solució a res, perquè només pot generar més violència.  Però justament per això, la violència, diguem-ne institucional, amb què s’ha actuat fins ara (atur desbocat, retallades de sous, rescatament dels bancs, privilegis indecents de la classe política, desnonaments continus, estafes bancàries…) que ha disparat la missèria i que s’ha parapetat en la idea de «crisi global», només pot crear més enfrontaments.  Potser també caldria parlar ara de «violència global» com a causa, i així utilitzaríem la mateixa excusa estúpida que  fan servir aquells que han provocat aquesta situació.  Tal faràs, tal trobaràs, diuen.  I aquest principi es repeteix al llarg de la història i a tot arreu.

Potser sí que finalment serà profètica aquella pintada que diu:  «si vosaltres us feu els suecs, nosaltres ens farem els grecs».  I el suec, hi ha qui fa molts anys que s’ho fa, i encara amb la santa barra de dir que fa tot el que pot per nosaltres.  No és prou, i la població que més pateix, la que ja es veu sense futur, ho comença a dir, potser, de l’única forma que li queda.  No és només violència, és sobretot desesperació, i la multitud desesperada és molt perillosa.

Tweet