L’hivern es va acabant, a poc a poc, però de manera imparable. Les primeres flors anuncien ja que alguna cosa hi ha viva a dins d’un païsatge aparentment mort. Ara és el moment de sortir a veure aquest petit miracle de cada any, i de fer-ho amb una mirada neta, ansiosa de descobrir tot allò que sovint no es veu o no sabem mirar, molt més enllà del cansament i de l’esforç, deixant la rutina aparcada en qualsevol plaça i prenent només allò més imprescindible.
Caminar, gaudir del sol i de l’espectacle d’una natura a punt d’esclatar en una paleta de colors increïble és un dels grans plaers que no hem de deixar passar. I si ho podem fer voltats d’aquells que són part nostra, d’una manera o altra, tot plegat adquireix un aire d’estranya manada humana, en una migració d’anar per casa, a l’encontre de la vida que reneix.
I més encara. Si tot plegat es pot amanir amb humor i aconseguim riure fins que ens fa mal cada múscul, la felicitat, com la primavera, pot ser realment a tocar.
