Mar 302012
 

Aquesta crisi que fa anys que ens acompanya ens està deixant situacions noves, fins i tot inimaginables fa quatre dies, però que potser aportaran alguna cosa de positiu a tot plegat.  Avui m’agradaria destacar el protagonismes que ha assumit la gent gran.  Si algú es podia pensar que la jubilació comporta la retirada de la vida social i de l’activisme, estava molt, però molt, equivocat.

Ja fa dies que sentim parlar dels “iaioflautes”, que van emergir en paral.lel al moviment dels indignats o, més recentment dels “iaiomaulets”, i també hi ha els que es plantifiquen a un CAP, oposant-se al seu tancament, o els que són capaços de fer una vaga de fam, amb risc evident per a la seva salut, per defensar la seva llengua.  Però per què?

Aquestes persones han patit, amb tota la seva virulència, el franquisme, han lluitat en la clandestinitat per recuperar la democràcia (o la república) i els drets i institucions de Catalunya, no pocs van experimentar l’amargura de l’exili, han viscut la mediocritat d’una transició que els va obligar a abandonar pel camí moltes esperances, han anat deixant il.lusions amb els diferents canvis de govern, han vist desfilar líders de diferents formacions que no han respost a tantes espectatives, i han vist passar anys i anys i saben valorar què ha costat arribar fins aquí, fins a aquesta incompleta societat del benestar.

I és justament ara, quan estem vivim els pitjors atacs als drets laborals, socials, polítics, lingüístics… aconseguits amb tant d’esforç i amb tantes renúncies, que aquests vells lluitadors han tornat a prendre la iniciativa, amb la mateixa energia i amb les mateixes raons que quan van haver de plantar cara al franquisme, perquè no volen renunciar al molt o al poc que van guanyar, esgarrapada a esgarrapada.

Potser els fills i els nets d’aquests “iaioflautes” no hem sabut estar a l’alçada del deute històric que hem heretat i ara ens volen recordar que res no és de franc, que res del que hem gaudit no ens ho ha regalat ningú i que tenim la responsabilitat d’incrementar el patrimoni que hem rebut i que estem deixant perdre, per les raons que siguin.

Potser és un bon moment per recuperar el respecte i l’admiració cap a la gent gran, per a tota aquesta gent que ens han fet arribar on són i que no mereixen l’arraconament i el menyspreu  amb què tot sovint els retornem tanta i tanta feina feta durant tants anys i en condicions tan difícils.

També és bon moment per demanar-nos si, d’aquí a uns anys, nosaltres ens assemblarem una mica a ells i sabrem actuar en conseqüència, per garantir, i per exigir, un futur millor als nostres fills i nets.

 

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php