maig 212016
 

Tot sovint s’ha criticat l’independentisme perquè ha servit per amagar problemes de país sota la capa protectora de l’estelada.  Aquesta crítica, admetem-ho, de vegades prou fonamentada, es veu que descriu una pràctica prou efectiva i digna de ser imitada, més enllà de les nostres terres, ens agradi o no.  Només cal que ens fixem en un parell de notícies d’aquests dies en què ha esclatat el conflicte de la prohibició de l’entrada d’estelades a la final de la Copa del Rei de futbol, i que han quedat o bé en segon terme, o bé gairebé difuminades del tot pel poder mediàtic d’una determinada bandera.

La primera:  Espanya ha superat el 100% de deute.  Ja necessitaria tot el que genera en un any per pagar-lo.  O el que és el mateix, un nivell de deute insostenible.  El miracle econòmic de l’era Rajoy es consolida en allò que realment és, una ruïna que ens acompanyara durant generacions.

La segona:  ara hem sabut que el jutge Castro va denunciar que un dels advocats de la infanta Cristina li va oferir una reunió secreta, quan estava a punt de dur-se a terme la seva imputació.  Un intent d’influir en la voluntat del jutge des de l’entorn reial?  Això sembla.

Va ser el lamentable ministre Wert qui va dir allò de la necessitat d’espanyolitzar els nens catalans.  A veure si ara resultarà que s’ha catalanitzat la política espanyola i que a la Meseta han descobert que hi ha coses que es poden tapar amb una estelada.

Cada dia crec menys en les coincidències, i aquesta llufa de la prohibició fa alguna cosa més que pudor.  I més encara sabent com sembla que acabarà tot plegat.

maig 202016
 

Va ser fa uns pocs mesos que les CUP, abans de donar suport o no al futur Govern de la Generalitat, va sotmetre la decisió a la seva assemblea de militants.  Aquella mesura va ser criticada a tort i a dret perquè es veu que devia ser alguna cosa semblant a deixar una decisió prou important en mans de gent que no saben ben bé per on passen.  La resta de la història, l’equilibri aritmètic de la votació i tot el que va venir després és de sobra conegut.

Però vet aquí que els partits autoproclamats d’esquerres han anat decidint imitar les CUP i en un suposat exercici de democràcia interna, han decidit sotmetre determinades decisions al criteri suprem de les respectives militàncies.  Ho van fer els socialistes, per exemple, i ho han fet ara Barcelona en Comú i el PSC.  Molt democràtic tot plegat, oi que sí?

Doncs tot estaria molt bé si no fos per aquell matís que fa que un resultat obtingut sobre la base d’una molt baixa participació (podem deduir que bàsicament d’allò que es coneix com aparell dels partits i poca cosa més) és legítima i representa la voluntat “majoritària” de la militància, mentre aquestes mateixes formacions defensen que una majoria absoluta parlamentària no representa res.  És bonic comprovar com es canvien els criteris segons si les coses són com aquests garants de les llibertats volen o no.

Poden jugar a fer tantes consultes internes i tantes primàries com vulguin.  Fins i tot Convergència es puja al carro democràtic de les primàries.  On s’és vist.  Però mentre la participació en tots aquests processos sigui la que és, molt, molt petita i sostinguda per la pròpia maquinària dels partits, parlar de democràcia i transparència és una broma de mal gust.  Els nostres partits, els vells i els nous, encara són molt partits, molt aparell i molta obediència deguda.  Mentre no s’obrin portes i finestres a la resta de la societat, ells s’ho cuinen i ells s’ho mengen, per més que vulguin aparentar.  Ja s’ho faran, però que no es pensin que en poden fer passar bou per bèstia grossa.

maig 192016
 

Realment, vivim en un bucle immens sense que ningú sembli tenir massa interès per sortir-ne.  Sí, ja sé que sona dur, però comença a haver-hi un tip de la història de les estelades i la seva presència o no als camps de futbol, i de la previsible xiulada a l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei.

Nova prohibició de dur estelades al partit i nou batibull social i mediàtic.  Però si ja la sabem, aquesta història.  I fins i tot podem avançar com acabarà, si la policia fa la feina que li encarreguen, cosa que no dubto.  En el fons, als que prohibeixen els va bé un enemic permanent;  i a falta de res millor, els culers els fan servei.  Però per la nostra banda, potser va sent hora de fer un gest contundent que trenqui aquesta dinàmica absurda.  Ahir sabíem que ni el president de la Generalitat ni l’alcaldessa de Barcelona no assistiran al partit si hi ha la prohibició de les estelades.  Tot un avenç respecte al que hem viscut fins ara, però cal més.

Ahir també sentíem veus que demanaven que el Barça, com a club, es negui a jugar si es manté la prohibició.  No ho farà, no cal patir, perquè hi ha massa diners en joc.  De fet, estic convençut que fins i tot mantindrà tots els actes protocol.laris -aquests no li reporten diners-, per no ofendre ningú.  Que ens ofenguin a nosaltres, tant els deu fer.

A la vista de la situació que es va repetint any rere any, no aniria sent hora que el Govern, el Parlament, o qui sigui, atorgui a l’estelada un estatus jurídic que la protegeixi?  No parlo de fer-la bandera oficial de Catalunya, que aquesta ja la tenim, però segur que hi ha alguna figura de reconeixement al valor que històricament ha tingut i té per a molt bona part dels ciutadans -i aquests conflictes futbolístics en són una bona prova- que li pugui atorgar protecció jurídica i ens permeti sortir d’aquesta roda absurda.

Ells, ja sabem què fan i per què.  I nosaltres?

maig 182016
 

Ahir mateix, sarau a la Universitat de Lleida per la presència ja habitual de policia en funcions d’escorta a una professora, curiosament, la subdelegada del Govern.  Més enllà de la presència policial a l’espai universitari, situació sempre estranya i que mai no s’hauria de produir, perquè en un país civilitzat l’única autoritat que hauria d’entrar en un campus hauria de ser l’autoritat acadèmica, tot plegat em va plantejar una pregunta:  és normal que una alta representació política faci de professora?

Segur que hi ha respostes per a tots els gustos, però personalment penso que si aquesta persona té el poder de fer-se escortar, com és el cas, si té capacitat d’ordenar les actuacions policials, només s’ha de poder dedicar a aquesta funció.  Salvant les distàncies és el cas de molts alcaldes que acaben sent diputats i senadors alhora.  De debò que poden fer totes les feines com d’ells s’espera?  Ho dubto molt.

Una de les qüestions pendents de la fràgil democràcia espanyola és la de les incompatibilitats de càrrec públics.  El lamentable exemple d’una subdelegada del Govern anant a fer classe amb protecció policial ho fa prou evident.  Mentrestant, una estudiant detinguda es veu que per atemptat contra l’autoritat.  Greu ha de ser la cosa quan no consta cap agent ferit.  Per cert, jo hi era a l’edifici durant els fets i en cap moment vam sentir més que una cridòria de protesta gens perillosa.

Malament rai quan es pot exigir protecció policial per anar a fer classe.  No pot portar res de bo l’autoritat política vestida d’autoritat acadèmica.  Els fets ho demostren i les imatges de la subdelegada sortint escortada fins a un cotxe que l’esperava a la porta del darrere ho ratifiquen.  Avui, o demà, o el dia que li toqui tornarà a classe?

maig 172016
 

Ja fa unes setmanes que la revista Descobrir Catalunya va posar en marxa un concurs per veure quin és el monument preferit dels catalans, una decisió resultat d’un seguit de fases eliminatòries entre parelles de monuments i que, a hores d’ara, esgota els darrers dies de votació de la seva fase final.  Ara mateix, la Seu Vella de Lleida i Sant Climent de Taüll es diputen l’honor de quedar primers.

D’entrada, aquests tipus de concursos no m’atreuen gaire perquè penso que no hi ha comparació possible entre Sant Pere de Rodes i la Sagrada Família, posem per cas.  Una mica és allò de veure a qui estimes més, si al pare o a la mare.  Però ja posats en el tema i acceptant la dinàmica del concurs, tothom és ben lliure de posar en joc els seus recursos emocionals, els seus records i vivències i triar un monument per davant d’un altre.  Cap problema i endavant, que potser tot plegat acabarà duent visitants als diferents competidors i, aleshores, sí que començarem a descobrir Catalunya.

De tota manera, també hi ha, més amagada i poc o gens dissimulada segons cada cas, una dinàmica populista, provinciana i, permetem-ho, ridícula quan no patètica, d’atiar les emocions i el localisme més provincià, promoguda des de determinades institucions municipals que, sense cap pudor -o sense més senderi-, no dubten a barrejar el que és només un divertiment promogut per una publicació, amb projectes que haurien de ser molt seriosos i de llarg recorregut, com la candidatura al reconeixement com a patrimoni de la humanitat, per exemple.

Si parlem de la Seu Vella, i no vull amagar la meva relació emocional amb aquell turó, en els darrers anys s’ha posat al mapa monumental del país gràcies a una enorme feina personal de promoció silenciosa i solvent, molt més enllà del provincianisme ridícul que ara es manifesta en tota la seva esplendor, gràcies al concurs i per a glòria de ningú.  La gestió patrimonial és una cosa molt seriosa i que supera, de llarg, l’anècdota del localisme.  La pena és que els nostres poders públics no ho saben, o ho volen ignorar, en pro d’una simpatia de curta volada i amb la mal dissimulada ambició de guanyar, o no perdre, quatre vots.

Acabem el concurs i que guanyi que aconsegueixi més vots.  Però per damunt de tot, no oblidem mai que el nostre patrimoni no és cap joc ni cap recurs fàcil per atiar els ànims del veïnat amb discursos que recorden massa allò de “primer els de casa”, encara que es tracti d’una pila de pedres velles ben amuntegades, que és el que tot sovint sembla que siguin, per a alguns, aquests conjunts que ara sembla que tant els enamoren.

 

maig 142016
 

A punta de dia, torno a veure a l’horitzó els colors de sempre, que anuncien que el sol arriba.  Per fi blaus, vermells i grocs indescriptibles per substituir la uniformitat monocromàtica del gris de pluja i fred.  Torna la primavera, tot just ara que encetem un cap de setmana llarg, amb un dilluns festiu a mode de propina, sempre d’agrair.

Admetem que ens agrada, i molt, trencar les rutines.  Ens agrada aquell dia festiu a mitja setmana o aquest altre estratègicament situat per allargar el diumenge.  Fa canviar l’humor i l’estat d’ànim i ens retorna les ganes de fer i de descobrir coses noves.  Admetem que amb poca cosa ja fem i en tenim prou.  No ens calen grans viatges ni exòtiques aventures a terres llunyanes.  Un dia de festa per sorpresa i sabem obrir-nos un univers de possibilitats que ens alegren el dia.  Cadascú a la seva manera, a casa o a fora, amb els de sempre o sense ningú, amb plena activitat o en repòs.

De moment, la cosa pinta bé.  Miro per la finestra i veig una paleta de colors magnífica desplegant-se davant meu, com el cartell canviant que anuncia un dia de llum i serenor.  No es mou cap fulla;  talment com si els arbres també estiguessin a l’aguait d’aquesta claredat retrobada després de dies de pluja i foscor.  L’expectativa fa venir ganes de fer coses diferents.  Em deixaré portar.  Tanco fins dimarts.  També tinc ganes de retrobar la llum i tots els matisos d’aquell blau de sempre.

maig 132016
 

Diu la cançó que “al meu país, la pluja no sap ploure”.  Ara, la classe política en fa una versió lliure i ens canta “al meu país, els votants no saben votar” i, com que han estat incapaços de fer la seva feina, de fer política de debò, sant tornem-hi a les urnes, que per a això no ve d’un duro.  A veure si ara posem coneixement i votem el que toca, no el que volem.

I ja posats en un nou entorn electoral, es van configurant les noves propostes.  D’entrada, repeteixen tots els caps de cartell, els mateixos que han fracassat.  Comencem bé.  Per continuar, la renovació que ha dur el canvi i una nova manera de fer política, si mirem cals socialistes, passa per ressuscitar fòssils de la vella guàrdia felipista.  Gran idea vendre política nova amb polítics vells, si del que es tracta és de no perdre el vot d’aquella bona gent que encara diu amb orgull que votaran Felipe, que encara se’n troben.  A cal PP passa si fa no fa el mateix, però ells venen continuïtat, no canvis.

Sense deixar això de la nova política, el mantra més escoltat darrerament, al costat d’allò del canvi (des de 1982 que sentim parlar de canvi, i ja veiem on som), els acords amb formacions tan d’esquerres com Ciutadans.  Una altra demostració de nova política, aquesta d’anar de la maneta amb neofranquistes.  I segurament sobra el “neo”.

I més de renovació.  Ada Colau, un dels valors més esperançadors de la regeneració de la política, es posa en mans de gent de canvi a l’Ajuntament de Barcelona, en mans del PSC.  Vaja, com si València volgués fer taula rasa i una bona bugada pactant-hi amb el PP, si fa no fa.  La cosa promet.

No ens enganyem, ni canvi, ni nova política, ni res de res.  Aquí només funcionen les majories absolutes, les idees i els noms de tota la vida i el mano i ordeno.  L’esperit de conquesta.  La resta, paraules boniques per a orelles càndides.  Encara no en saben prou, d’això de la democràcia.

maig 122016
 

La natalitat està en caiguda lliure.  La davallada del nombre de fills és ja una realitat que fa trontollar les dades demogràfiques i dibuixa una situació sense precedents.  Per què?  Sovint es parla de la inestabilitat laboral i de la incertesa econòmica, i segur que és cert.  En un escenari de crisi, qui s’arrisca a tenir fills sense cap garantia de poder-los oferir un futur digne?  Però no només hi ha aquesta raó, especialment perquè els escenaris de crisi són cíclics i acostumen a anar seguits d’altres de creixement.

Un estudi fet als Estats Units parla de la distribució de rols en la parella com una de les causes importants que fa que les dones es facin enrere en el moment de tenir fills, i especialment en el cas del segon.  Sembla que aquella superwoman que ens van vendre fa uns anys, capaç de ser treballadora, mare i esposa es planta i diu prou.  Si mirem a casa nostra amb una mirada mínimament crítica, ens costarà poc descobrir que els rols tradicionals en la parella són encara una realitat majoritària i que la implicació masculina en les feines domèstiques i amb els fills no passen de gairebé anecdòtiques.  Potser per això, i per preservar aquest equilibri ancestral, el paradigma femení va girant, lentament però de manera clara, cap a una dona més lligada a la feminitat tradicional, a la maternitat com a valor gairebé suprem, acompanyada d’una gran profusió d’obligacions lligades a la preparació del part, del part pròpiament dit -natural, millor-, la lactància per períodes ben llargs… tot plegat, un seguit de compromisos que retiren la mare jove del mercat laboral, segurament per sempre.  Si això passa, problema resolt.

Vivim en una societat profundament masclista, i a casa nostra no en som cap excepció.  Farien bé els nostres responsables polítics, els que dissenyen les polítiques socials especialment, de llegir l’estudi que comento i prendre nota de què cal per invertir determinades sentències, una cosa que no es pot fer només amb diners i ajuts directes, sinó que passa per propiciar canvis molt més profunds.  I aquí la política hi té un paper, però també els mitjans de comunicació, els creadors d’opinió i de models socials, i tot fill de veïna, de fet.  Però és més senzill vendre xecs nadó, posem per cas, que canviar maneres de fer molt còmodes per a alguns, encara que sigui a risc d’un autèntic daltabaix social.

maig 112016
 

Diuen que una crisi sempre és una oportunitat.  Siguem optimistes, doncs, i pensem que la brutal crisi econòmica que hem patit (i patim) ens ha de portar alguna cosa de profit.

Malgrat aquesta declaració d’optimisme, penso que nosaltres no n’hem aprés res – o gairebé- d’aquests anys.  Nosaltres no, però els nostres fills potser sí.  Si més no, això és el que apunta aquest article que parla dels millenials, aquests joves del segon mil·lenni.  I és que es veu que aquesta nova generació renega d’alguns dels valors sagrats de les anteriors que, per cert, es poden trobar en l’origen de bona part dels nostres mals actuals.

Aquests joves que es van obrint camí sembla que decideixen prescindir de tres pilars bàsics del que ha estat el nostre model de civilització domèstica:  la casa en propietat, el cotxe i la tele.  Gens malament.  Parlem-ne.

El pis de propietat (i la corresponent hipoteca) ha estat una de les pitjors eines de control social i, al capdavall, una trampa mortal per a moltes famílies.  Renunciar a la possessió de l’habitatge com a valor gairebé suprem, em sembla tot un avenç social i tot un crit de llibertat.  Pel que fa al cotxe, no cal ni dir que ha estat, i encara és en gran mesura, una icona d’estatus social i de progrés; però ara resulta que aquests joves que no saben on viuran ni on treballaran d’aquí a uns mesos, el veuen més com una nosa que no es pot ni aparcar que com alguna cosa que els pugui fer gaire servei.  Si cal, sempre es pot llogar, diuen.  Finalment, la tele, el centre neuràlgic de les nostres llars, que amb tanta pulcritud ordenava les nostres rutines i les nostres relacions familiars, també salta pels aires.  Les noves generacions veuen el que volen, quan volen i allà on volen, i aquesta flexibilitat només la poden donar els dispositius portàtils, mai un moble estàtic.  A fer punyetes el prime-time.

Potser sí que caldrà recuperar aquelles sàvies paraules que afirmaven, el 1964, que els temps estan canviant, i rellegir-les ara, mig segle més tard, quan  sembla que una enorme onada de canvis ens cau realment a sobre, ens agradi o no.  Els nostre fills s’han pujat al carro d’aquests canvis.  I nosaltres?  Ells aprenen mentre nosaltres seguim ancorats a un passat inútil?  Malament rai.  I no parlo només de cotxe, tele i pis.  Ni de bon tros.

maig 102016
 

Finalment, no hi haurà l’espectacle que tanta gent esperava d’un judici als mossos del cas Benítez.  Més ben dit, dels mossos que van provocar la mort de Juan Andrés Benítez, per una detenció desmesurada, amb un ús excessiu de la força que més aviat va ser brutalitat que cap altra cosa.

Francament, penso que és d’agrair que ens puguem estalviar l’espectacle mediàtic que ens venia a sobre en cas de judici.  Un acord de darrera hora ho ha evitat.  Un acord que implica el reconeixement de culpa per part dels policies, inhabilitacions i compensació econòmica a la família de la víctima.  No sé si és el que cal, però el que sí que tinc clar és que evitar el procés d’un judici i tot el que comporta, sempre és d’agrair.

Un cas més de desmesura policial.  Els vídeos, des del primer moment, prou que ho apuntaven.  Si algú té ganes, pot remenar les hemeroteques i repassar tot el que es va arribar a dir, tant contra els agents, com per intentar dissimular la contundència de l’acció.  Finalment, com acostuma a passar, se sap tot.  I ja era hora que fos així;  que la policia no tingués llicència per a tot i que, si no actua com d’ella s’espera, rebi la sanció que correspongui.  Això és el que cal esperar respecte a una força d’ordre públic al servei d’un país.

A l’altra banda, la legislació espanyola (la llei mordassa) que hauria sancionat els responsables dels enregistraments que finalment han servit per evidenciar els fets.  Potser va sent hora de triar si volem saber les coses, encara que siguin tan dures d’admetre com la brutalitat policial, o si ens estimem més tancar-nos a casa per no veure què passa al carrer.  Encara hi ha opcions i maneres diferents d’actuar davant dels mateixos fets.  Tot és triar.

css.php