No cal que en facis gaire cas

Fa uns dies vaig ensopegar amb aquesta article que comenta que el 9,5% de les morts als Estats Units es deuen a errades mèdiques.  Una dada terrible, en un país amb un sistema sanitari sempre posat en qüestió, però sempre defensat per bona part de la ciutadania.

Llegir aquesta informació m’ha fet pensar quantes morts degudes a males praxis o a errades clíniques es podrien evitar cada any, a casa nostra.  No sé si hi ha estudis o no.  Ho ignoro.  El que sí sé és que aquest és un país que sovint presumeix del seu sistema sanitari públic, però que també sovint, quan cal fer-ne ús, en surt poc satisfet.  Potser és que el metge encara és aquella autoritat que presidia processons al costat del sergent de la Guàrdia Civil, del capellà i de l’alcalde, o que té raó aquella creença popular que sosté que els metges sempre es tapen entre ells.  Sigui com sigui, el cas és que el sistema sanitari públic no deixa escletxes per on poder saber si actua com caldria o si per incompetència, per desídia o per mala praxi de qualsevol tipus, no està a l’alçada d’allò amb què treballa:  la vida aliena.

No ens enganyem, hi ha moltes ombres sobre la qualitat i l’eficàcia dels hospitals públics, quan sortim dels grans centres de referència.  I això és greu.  Si hi pensem una mica, tothom que ha hagut de fer-ne ús podria repassar una llista d’aspectes clarament millorables, i no només a nivell d’infraestructures, sinó sobretot pel que fa a la competència professional dels col.lectius més determinants i, per què no dir-ho del seu tracte (maltracte, directament) dels pacients i els seus acompanyants.

Fa por admetre dèficits i errors, però és l’única manera de començar a resoldre’ls.  La publicitat de les dades terribles dels Estats Units, més enllà d’una primera lectura dramàtica, són tota una porta a un camí de millora.  Aquí, com que no sabem res, mai no canviarem res.  I així ens va.

Tweet

Esgarrifa llegir el relat de l’agressió que van patir fa uns pocs dies dues dones, dues animalistes, a Mas de Barberans, on van anar a enregistrar un correbous.  I és que més enllà de la violència física, hi ha detalls que no hauríem de passar per alt:

En primer lloc, la violència física pròpiament dita.  Malament rai quan la reacció davant d’alguna cosa que no combrega amb les nostres idees és aplicar la violència, en ple segle XXI i en un país civilitzat.  Doncs això és justament el que va passar.  Davant de dues dones contràries a l’espectacle, agressió salvatge.

En segon lloc, la complicitat.  Fins i tot més que l’agressió, fa angúnia la reacció de la gent del voltant;  com si l’agressió no anés amb ells.  Certament no hi anava, perquè ni rebien ni pegaven, si ens ho volem mirar així, però es veu que ja els estava bé el que passava.  Això, quan no animaven el agressors a seguir amb els cops.  Molt cívic i molt festiu, tot plegat.

En tercer lloc, i no menor, el masclisme.  Les festes dels toros són profundament masclistes.  I ho dic amb un cert coneixement de causa.  El paper de la dona no sol passar de dama de companyia o de decoració davant de qui exhibir tot el ventall de tradicionals virtuts cavalleresques.  Es veu que una d’aquestes virtuts és la força contra l’enemic, i més si el tal enemic és una dona que no sap estar-se al seu lloc.

I per acabar, que algú m’expliqui per què un país que prohibeix les curses de braus i que fa croada contra els circs amb animals permet el maltractament dels correbous.  Per allò de la tradició, potser?  o per por a perdre un grapat de vots a determinades localitats?

Lamentable tot plegat, i impropi d’un país que es vol lliure, democràtic i civilitzat.  Però és clar, són massa coses alhora, i massa ancestrals.

Tweet

Diuen que la necessitat desperta l’enginy, i la cosa deu ser certa, si mirem què se li va acudir de fer a una dona maltractada i literalment segrestada a casa seva per intentar fugir del seu infern.  Ni més ni menys que escriure una nota demanant socors i amagar-la entre els deures que el seu fill, en edat escolar, havia de lliurar.  A quin nivell de patiment havia arribat aquesta dona per llençar aquest crit desesperat?

Quantes notes no s’arriben a escriure o no acaben a lloc?  No ho sabem.  El que sí que sabem és que aquesta, la de les dones maltractades, esclavitzades a casa o, directament assassinades, és una realitat que tot sovint no passa del degoteig macabre de les xifres o de l’afirmació aquella que ve a sostenir que són coses domèstiques i que el que passa portes endins d’una casa, s’hi queda allà dins.

Aquesta és la realitat de moltes dones, també a casa nostra.  Mentrestant, seguim reduint «despeses» en serveis socials i en protecció de les dones i fent una feina més que justeta a les escoles i instituts, sobretot si mirem que cada cop més els nois joves reprodueixen patrons de control sobre les dones que fa anys que voldríem desapareguts.

Aquesta és la realitat que tot sovint ens costa d’acceptar.  El cas de la dona de la nota als deures, de moment (insisteixo en aquest «de moment»), es resol de manera positiva.  Però ja sabem que de mesures cautelars de protecció de dones que pateixen violència masclista, els cementiris en són plens.

Tweet

Ahir a la nit, les nostres cadenes de televisió ens van oferir, de manera gairebé simultània, dos programes ben diferents, en una coincidència prou significativa, al meu parer.  TV3 emetia un nou lliurament de «Cites», una ficció que ens presenta diferents tipus de relacions sentimentals i interpersonals, més afectives o més eròtiques, segons cada cas, mentre el Canal 33 programava un documental sobre dones pageses al Solsonès, dones grans que repassaven les seves històries particulars i les seves maneres de viure i d’entendre el món.

Fet i fet, ahir ens van trobar davant de dues realitats del nostre país:  una d’urbana, cosmopolita, de relacions efímeres o no, plaents o conflictives, amb un ritme ràpid, propi dels temps que corren.  L’altra realitat, de ritme pausat, de recreació en la memòria i amb una manera rural de fer les coses que, lentament i inexorablement, sembla condemnada a l’oblit.

Aquestes són dues realitats que coexisteixen a casa nostra i que sovint s’ignoren.  Només un detall:  la cadena principal, TV3, es dedicava a la realitat moderna, jove i urbana i, l’altra, Canal 33, a la realitat rural, antiga i gairebé peça de museu, fins i tot.  Ordre de prioritats?  Potser sí.

Sigui com sigui, em quedo a mig camí entre la complexitat i la diversitat de les relacions interpersonals que descriu «Cites» i la saviesa d’una de les padrines que, tot just començat el documental va deixar anar que tothom és senyor del que té.  Nosaltres, com a persones i com a país, també som senyors d’allò que tenim.  Fóra bo no oblidar-ho mai, ni menystenir res del que ens fa ser com som.

Tweet

Avui, dia de la mare, i per una d’aquelles casualitats del calendari, també dia internacional dels treballadors, ves per on.  Resulta ben curiosa la coincidència, sobretot si pensem que la condició de mare, cada cop més, s’està tornant a vincular públicament a la dedicació exclusiva, o gairebé, a la criança dels fills i, de retruc, a la cura de la llar, abandonant, lentament però de forma molt efectiva i difícil de revertir, els avenços de la dona en el món laboral.

En poques dècades hem passat de la dona mestressa de casa a la dona treballadora i, més endavant, a la superwoman, capaç de conciliar la feminitat de revista del cor, amb la feina més viril i, evidentment, amb la llar i els fills, per acabar arribant, sovint a remolc de suposats principis ecològics i de retorn a la natura en tots els àmbits, a la mare jove (cada cop menys jove) dedicada en cos i ànima, novament, a l’atenció de la canalla (i de l’home i la llar de retruc).  Això sí que és ben bé allò de «roda món i torna al born».

Potser sí que enguany caldria aprofitar la doble celebració per dir alt i clar que les dones poden ser treballadores i mares, independents i responsables, i que ajudar a créixer un fill no passa, ni de lluny, per la sobreprotecció de la dedicació exclusiva, amb la condemna afegida de la reclusió a casa.  Ans al contrari.  Avui és un bon dia per recordar que una mare no és, no pot tornar a ser mai més, la mà que fa funcionar el petit electrodomèstic, per més que ho diguin determinades botigues, o per més que algú, potser per una qüestió de moral, potser per anar traient persones del mercat de treball, s’hi entesti.

Feliç dia a totes les mares, un record per les que no hi són i, sobretot, força per seguir avançant, per més difícil que us ho posin.

Tweet